DE ZOLA A RUFIÁN

“Li han dit que hi ha un home que pateix la pitjor de les tortures i que potser és innocent, que hi ha proves materials i morals i que s’imposa una revisió del seu judici, i vet aquí que el teu poble refusa violentament la llum, s’alinea al costat dels sectaris i els bandits, darrere de la gent interessada a mantenir el cadàver sota terra [...] cent diaris repeteixen quotidianament que l’opinió pública no vol que Dreyfus sigui innocent, que la seva culpabilitat és necessària per a la salvació de la pàtria.”

No soc gaire amic de manllevar frases d’altres. A certa edat un ja hauria de ser capaç d’expressar les idees amb paraules pròpies. Tanmateix, quan no es pot millorar allò que ja ha estat dit, la citació no pas és una mostra de pedanteria, sinó un gest d’humilitat. Per això recorro a unes paraules d’Émile Zola, publicades el 1897, en el seu famós opuscle Jo acuso!, escrit arran del cas Dreyfus, l’oficial francès víctima de l’antisemitisme injustament condemnat. Aquesta setmana, arran de les resolucions judicials de la mesa del Parlament i el major Trapero, el text recobra una actualitat extraordinària, com fan periòdicament les obres immortals davant les injustícies recurrents. Es podria reproduir el llibret de Zola gairebé mot a mot, només canviant el nom de França per Espanya, el d’antisemitisme per anticatalanisme i el de Dreyfus pel dels nou hostatges independentistes que Espanya manté segrestats. Es poden repetir mot a mot frases com “intenteu sufocar la veritat, negar-vos a fer justícia, i veureu com ens haurem convertit en la riota de tot Europa”, “no s’havia organitzat mai una opressió tan monstruosa i adreçada contra la lliure discussió”, “ja tenien feta la investigació; ja tenien el dossier” i, per reblar: “I si les raons polítiques provoquessin un retard de la justícia, seria un nou error que no faria res més que entorpir el desenllaç inevitable, agreujant-lo encara més. La veritat està en marxa, i res no l’aturarà.”

En aquest últim punt, permeteu-me que sigui escèptic. Espanya és un estat especialista a aturar veritats i sebollir-les en cunetes o sota la vastitud encatifada del poder de Madrid. Després de passar-me l’article citant una figura com Zola potser trobareu una caiguda de registre acabar amb Gabriel Rufián. He de confessar que soc el primer sorprès. Però l’admonició que el diputat va fer al PSOE dimecres al Congrés és per recordar: “Aquest feixisme no necessita la seva hipocresia. De les vostres pors i els vostres complexos viu la ultradreta en aquest país des de fa quaranta anys.” Zola és vigent un segle llarg després. Tan vigent que si avui visqués potser també seria un tuitaire afuat.