DE ZOLA A RUFIÁN

“Li han dit que hi ha un home que pateix la pit­jor de les tor­tu­res i que pot­ser és inno­cent, que hi ha pro­ves mate­ri­als i morals i que s’imposa una revisió del seu judici, i vet aquí que el teu poble refusa vio­len­ta­ment la llum, s’ali­nea al cos­tat dels sec­ta­ris i els ban­dits, dar­rere de la gent interes­sada a man­te­nir el cadàver sota terra [...] cent dia­ris repe­tei­xen quo­ti­di­a­na­ment que l’opinió pública no vol que Drey­fus sigui inno­cent, que la seva cul­pa­bi­li­tat és necessària per a la sal­vació de la pàtria.”

No soc gaire amic de man­lle­var fra­ses d’altres. A certa edat un ja hau­ria de ser capaç d’expres­sar les idees amb parau­les pròpies. Tan­ma­teix, quan no es pot millo­rar allò que ja ha estat dit, la citació no pas és una mos­tra de pedan­te­ria, sinó un gest d’humi­li­tat. Per això recorro a unes parau­les d’Émile Zola, publi­ca­des el 1897, en el seu famós opus­cle Jo acuso!, escrit arran del cas Drey­fus, l’ofi­cial francès víctima de l’anti­se­mi­tisme injus­ta­ment con­dem­nat. Aquesta set­mana, arran de les reso­lu­ci­ons judi­ci­als de la mesa del Par­la­ment i el major Tra­pero, el text reco­bra una actu­a­li­tat extra­or­dinària, com fan periòdica­ment les obres immor­tals davant les injustícies recur­rents. Es podria repro­duir el lli­bret de Zola gai­rebé mot a mot, només can­vi­ant el nom de França per Espa­nya, el d’anti­se­mi­tisme per anti­ca­ta­la­nisme i el de Drey­fus pel dels nou hos­tat­ges inde­pen­den­tis­tes que Espa­nya manté segres­tats. Es poden repe­tir mot a mot fra­ses com “inten­teu sufo­car la veri­tat, negar-vos a fer justícia, i veu­reu com ens hau­rem con­ver­tit en la riota de tot Europa”, “no s’havia orga­nit­zat mai una opressió tan mons­tru­osa i adreçada con­tra la lliure dis­cussió”, “ja tenien feta la inves­ti­gació; ja tenien el dos­sier” i, per reblar: “I si les raons polítiques pro­vo­ques­sin un retard de la justícia, seria un nou error que no faria res més que entor­pir el desen­llaç ine­vi­ta­ble, agreu­jant-lo encara més. La veri­tat està en marxa, i res no l’atu­rarà.”

En aquest últim punt, per­me­teu-me que sigui escèptic. Espa­nya és un estat espe­ci­a­lista a atu­rar veri­tats i sebo­llir-les en cune­tes o sota la vas­ti­tud enca­ti­fada del poder de Madrid. Després de pas­sar-me l’arti­cle citant una figura com Zola pot­ser tro­ba­reu una cai­guda de regis­tre aca­bar amb Gabriel Rufián. He de con­fes­sar que soc el pri­mer sorprès. Però l’admo­nició que el dipu­tat va fer al PSOE dime­cres al Congrés és per recor­dar: “Aquest fei­xisme no neces­sita la seva hipo­cre­sia. De les vos­tres pors i els vos­tres com­ple­xos viu la ultra­dreta en aquest país des de fa qua­ranta anys.” Zola és vigent un segle llarg després. Tan vigent que si avui visqués pot­ser també seria un tui­taire afuat.