VERITAT, JUSTÍCIA, REPARACIÓ

Justícia.

Conseqüència lògica de l’anterior serà reparar el que ha succeït, que adoptarà diverses formes, no sempre tan satisfactòries com totes les víctimes es mereixen. Reparació.

Aquestes tres etapes poden trigar molt, entre altres raons perquè no sempre es donen les condicions polítiques necessàries per avançar a bon ritme i, també, perquè algunes vegades quan són finalment abordades no aconsegueixen el seu objectiu. Però sortir d’una dictadura no només implica establir la veritat, fer justícia i aconseguir la reparació del que s’ha sofert; també es necessita abandonar el marc normatiu construït per la dictadura precedent, que sempre busca uns objectius clars: consolidar el poder dictatorial i projectar-lo cap al futur com a manera de garantir la continuïtat, però, també, la impunitat.

Tota dictadura estableix un marc normatiu o “constitució” a través de la qual implantar els principis inspiradors d’aquest règim. Unes vegades aquest marc normatiu es gesta durant la dictadura i, d’altres, com a condició d’avanç dins un procés transicional.

Xile, que va iniciar el trànsit cap a la democràcia el 1990, amb més o menys èxit ha anat fent els passos adequats per consolidar un sistema democràtic després de més de 17 anys d’una de les més ferotges dictadures conegudes a Llatinoamèrica.

El primer pas van ser unes eleccions democràtiques i, a partir d’aquí, cada quatre anys s’han anat celebrant comicis presidencials i de tot tipus d’autoritats electives. És a dir, no es pot discutir que hagi existit un procés electoral democràtic des de fa ja 30 anys.

Però no només d’eleccions viu una democràcia, sinó que, a més, ha de fer-ho d’altres nutrients que la configuren com a tal i, per tant, en aquests 30 anys han existit diverses comissions que van acabar per establir una veritat amb la qual tots podem estar, en major o menor grau, d’acord. Veritat.

A partir d’aquest punt van començar els processos penals a través dels quals s’ha anat exigint responsabilitats i condemnant un nombre elevat de militars i membres dels aparells de seguretat de la dictadura; són processos llargs, complexos, però, sobretot, ajustats a dret, amb la qual cosa les sentències que aquí s’han anat dictant compleixen amb alguna cosa bàsica a l’hora d’impartir justícia: procés amb les degudes garanties i sentències que estan resistint el pas del temps i el pes dels recursos. Justícia.

En paral·lel, s’han anat implementant diversos mecanismes de reparació de les víctimes, alguns dels quals es veuen limitats per les pròpies capacitats econòmiques del país però que, almenys, compleixen amb els requisits mínims per entendre que l’esforç es va fent.

Reparació.

Ara bé, res d’això era suficient per tancar les ferides deixades per la dictadura. Resultava necessari fer un pas més que fos el colofó a una transició que ha durat 30 anys: derogar la constitució de Pinochet i entrar en un procés constituent que permeti generar el marc normatiu propi d’una democràcia del segle XXI.

Aquest pas ja s’ha fet i, ara, toca posar-se, entre tots, a escriure aquest llibre obert que es presenta a tots els xilens i sobre el qual es podran plasmar, consensuadament, les aspiracions constituents d’un país que ha treballat tres dècades per a això.

La gran diferència entre Xile i Espanya és que allà es va entendre la transició com una etapa, no com un objectiu, i que, per tant, la fórmula per superar-la depenia dels mecanismes transicionals tradicionals: veritat, justícia, reparació i procés constituent. Xile va poder perquè ha volgut.