Dietari setmanal
El voraviu
Dietari setmanal de Joan Vall Clara amb il·lustracions de Jordi Soler
Moreneta Ricomà
s’arrapen paparres, llagastes i sangoneres
L’alcalde de Manlleu va veure la llum a Montserrat i la llum li va dir que la vida privada és vida privada i que l’exemplaritat del càrrec públic està bé, però que no en fem un gra massa. El regidor Xavi Puig, portaveu municipal de Tarragona, ni s’ha agafat la molèstia de pujar-hi a meditar a Montserrat. Va oficiar el casament d’un amic i a la festa varen més que triplicar els convidats de la normativa covid. Denunciats per un veí i desarticulats per la policia, el regidor va pensar en la famosa exemplaritat del càrrec públic, però es va reservar a la seva Moreneta particular, l’alcalde Pau Ricomà. No va plegar. Va posar el càrrec a disposició. I què ha dit l’alcalde? Que no en fem un gra massa! Que una petita falta d’exemplaritat “no ha de fer perdre la feina”. Destituït de portaveu (pam-pam al culet per dolent), però continua de regidor. No accepta la dimissió i li manté “la feina”. La feina? No era un afany de servei públic, concórrer a les municipals? No té una feina de veritat, aquest home? No tenia una feina abans de la política i no en té una després de la política? Si no és així, la hipoteca és massa gran. Les pallarides que citava ahir en el cas del conseller Santi Vila no son les úniques que s’arrapen. M’ho assenyalen lectors que també veuen arrapades paparres, llagastes i sangoneres. Parlen per la presidenta balear i part del govern, que feien copes dues hores després del toc de queda i d’un sopar de feina? Visca la Pepa!
Esmorzen amb Déu
Són el mal de què hem de morir si no ho evitem
Tranquil·lament ho podia haver dit l’àvia Neus, però no li ho vaig escoltar mai o no li ho recordo. Ho he llegit avui, a El Punt Avui, en una entrevista que els recomano si els ha passat per alt. Mireia Rourera conversa amb l’escolapi Josep Maria Monferrer. Titula genialment “Hi ha bisbes que sembla que esmorzin amb Déu”. Vet aquí –he pensat, i això sí que és de l’àvia Neus– de quin mal hem de morir. Els manobres morim, a menys que nosaltres mateixos ho evitem com ho ha evitat Monferrer. N’hi ha pertot, d’aquests que esmorzen amb Déu, no només a l’Església. Com Joans, Joseps i ases, a totes les cases. Esmorzar amb Déu és molt més que un títol, un càrrec, una herència, una consideració. O així ho creuen i ho jutgen els que hi esmorzen. Esmorzar amb Déu té més nivell que Déu mateix, perquè Déu ni circula ni opina ni participa de manera clara en la quotidianitat. Però els que esmorzen amb Déu sí que hi són cada dia, i només ells saben el que els ha dit Déu. I quan ells parlen, paraula delegada de Déu, els que esmorzem a casa o a la cafeteria (quan són obertes) ens hem de fer dir una missa i callar. Monferrer no ha volgut que aquesta colla el fes morir en vida i ha fet la seva. Al marge de la jerarquia. Afrontant-la, quan ha calgut. I ha calgut molt. És el que té no esmorzar-hi mai, amb Déu. Et tornes un descregut (de les jerarquies) i tires milles. Com l’escolapi Josep Maria Monferrer.
10 punts pels sis mesos
Ja és hora que deixin clar que va per llarg
No entenc la dèria que no cessa de treballar en diumenge. No li va dir l’hereu de sant Pere a Sánchez que el setè dia es descansa? Es veu que no. I els sindicalistes no li han xivat que la setmana laboral de cinc dies és una antiga consecució? Sembla que tampoc. Tornant de Roma, Consell de Ministres a les 10 i, és clar, després un no parar per a tothom. Que si reunió del Procicat, que si roda de premsa aquí, que si roda de premsa allà i roda de premsa més enllà. Cal tanta comèdia? No regeix per als polítics el màxim de les 80 hores extres l’any? Són curts de jornal? El que han decidit i explicat avui no ho podien haver decidit i explicat el divendres? I com aniria dissabtes i diumenges tancats a caseta amb la família per donar exemple de la necessària distanciació social com a forma productiva de contenir la pandèmia? Total, per a què? Per repetir, repetir i repetir que siguem empàtics i solidaris i seguim les recomanacions? A quina pel·lícula han vist que els mediterranis seguim recomanacions? Qui segueix els senyals blaus de trànsit que recomanen velocitats? Si han hagut de posar radars sota el llit i continuem buscant localitzadors, aplicacions i estris mil que ens avisin i que els Mossos no detectin! Deu punts, això sí, per haver-ho fiat a sis mesos. Ja és hora que comencin a deixar clar que va per llarg. Molt llarg. No tinc criteri sobre si el toc de queda servirà, però si és veritat que multen fort, potser se’n surten.
Un moment. La pentinen
No veig que acceptin que els desmuntin l’envelat
En els meus anys de postadolescència a Calonge (Baix Empordà) vaig fer més d’una hora i de dues als bars de capçalera. El Xicu, el Plaja i el “Centru”, tots tres ja tancats des de molt abans que les disposicions de la covid fessin de les seves, van emparar llargues partides de botifarra, set i mig, canari i pòquer. Quasi cinquanta anys després me’n queda un argot tavernari prou exclusiu. Avui ve al cas aquell llenguatge en escoltar les declaracions de la fiscal general i exministra Dolores Delgado sobre la sentència Trapero. “És contundent i sòlida”, ha dit. I per això “cal analitzar-la detingudament”, hi ha afegit, en preguntar-li si tocava recurs d’apel·lació. Quin perill! Sona a mentida podrida! En aquelles timbes feia fortuna una expressió que havien portat companys andalusos, murcians i extremenys. Tronava sempre que algú que es feia moltes il·lusions acabaria llepant perquè li cantarien “botifarra” o li havien lligat una escala de color. “Un momento, que la están peinando”, deia el botxí, abans de fer-te canari. Ara estan amb això. La pentinen. Signo equivocar-me i si m’equivoco saltaré per un peu, però no veig el sistema acceptant que un jurista roig (potser el jurista roig) els faci explotar el muntatge. Respecto molt el parer d’Olga Tubau, que troba la sentència irrevocable, però fa que l’Estat profund no pot ni vol permetre una bomba de tantes megatones a les entranyes. Recorden Casado? “Espero que Trapero pagui per això.”
Estem lirets o què?
Hem de posar les persones al davant de l’economia
Jo vinga donar 10 punts a Sánchez per haver parlat de sis mesos d’estat d’alarma i li han caigut patacs de la Seca, la Meca i la vall d’Andorra. Quan et toquen el teu tros tot es veu diferent, i venen dies que se’n tornaran a tocar molts, de trossos. Ens tornem lirets. D’on han de sortir metges, infermers, administratius i gestors sanitaris de més que necessitem i necessitarem els propers dos/tres anys? En sobrava algun? En algun lloc del món? Ja podem parar llits i obrir hospitals. Per totxo no quedarà! Amics contractistes de la Ayuso, una rega a l’hort. Qui ens hi atendrà, als hospitals i llits parats en temps rècord? Professionals jubilats que tornin? Estudiants de darrer curs que accelerin? Voluntaris? Professionals de les altres instal·lacions sanitàries? Qui volem enganyar? La demanda de serveis de salut, quant ha crescut? Un 10%? Un 20%? Un 30%? En moments punta, un 50% i un 100%? I baixes laborals? Quantes baixes han comportat la mateixa pandèmia i la tensió de la feina? Quantes en comportarà? Qui ha de fer la feina en una xarxa de salut (pública i privada) tensionada de boig? Com es quadra això? No tindrem a qui aplaudir. La defensa és impedir que s’escampi. Si s’escampa ens entreguem, i quan tot passi i auditem la dimensió de la tragèdia, l’estadística que cridarà l’atenció no serà la de l’edat, serà la de classe. “La majoria manobres”, com diria l’àvia Neus. Hem de posar les persones al davant de l’economia.
Autoreflexionaran, tu
Els ministres miraran què feien a la festa de Pedro J.
La ministra Montero reconeix que la festa de Pedro J. els obliga a fer “autoreflexió”. No hi ha res com ser jutge i part per imposar penes ridícules. Eren quatre ministres, entre ells el de Sanitat, tota la cúpula del PP i Cs, i fins a 80 o 100 de llocarada. Cap manobre. Ara, veient-ho, “autoreflexionaran”. M’imagino la cara que deu fer l’alcalde de Tarragona, que va destituir el portaveu municipal per haver anat a un casament on eren vint. I la cara que li deu haver quedat al regidor mateix, que havia posat el seu càrrec a disposició de l’alcalde. Sort que Ricomà va tenir seny i va mantenir-lo a la feina. Si no, ara patiríem un atac insuportable de riure pel ridícul excés de zel. I al pobre alcalde de Manlleu? Us imagineu com el tractaríem ara de ser un paperina acabat si no l’arriba a tocar la Moreneta i presenta la dimissió per haver fet uns vidres de més al juliol en un bar de Platja d’Aro? Sort n’ha tingut, de la Moreneta, que està curada d’espants i va saber com havia d’influir en la consciència d’Àlex Garrido i tallar-li l’atac d’exemplaritat que li agafava. I no us dic res de com tinc el cos masegat jo mateix. M’esborrona pensar que vaig escriure que l’alcalde de Manlleu m’havia decebut! I que m’he rigut de la Moreneta Ricomà per haver fet pam-pam al culet al seu regidor! No se m’acut res per arreglar-ho, com no sigui trucar a la presidenta balear per veure si té previst sortir de copes aquesta matinada i apuntar-m’hi. Espanya en directe! Visca la Pepa!
Mira que soc ase!
Apugen un 10% el sou de la Casa del Rei
Els nois i noies del govern més progressista de la història i primer de coalició de la transició, republicans de cor, no volen que sigui dit que maltracten la Casa del Rei i li apugen l’assignació gairebé un 10%. És una de les millores per a les quals es necessita el vot de Junts, el PDeCAT, ERC i Bildu als pressupostos. No ho havien fet abans perquè són els primers que aproven. Veurem on acabem i com ens les hem de veure! Ase de mi, creia que retallarien l’assignació del pare, però no. El 2020 eren 198.845 euros, el 2,5% del pressupost de 7.887.150 euros que tenia assignat la Casa del Rei. Per al 2021 li assignen 8.431.150 euros, que són 544.000 més, un 6,9%. És a dir, que si ha tret l’assignació a l’emèrit, en Felip tindrà 742.845 euros de més, un 9,4%. Els lliga això amb els números de casa seva? Van per aquí? Ni en volum ni en percentatge? Vaja, home! Que no se sap administrar, vostè? La imatge de Sánchez i Iglesias agafant els pressupostos del faristol entre tots dos, amb les puntetes dels dits, i presentant-los a les càmeres era prou ridícula per ella sola, però ja veurem on arribem a mesura que es vagin sabent les petiteses que ens colen, la lletra menuda, el reglament. Per si no els resulta prou patètic han de saber que fa dos anys que ens hi sobren, segons l’auditoria de la Intervenció General de l’Administració de l’Estat. Però els que sobren un any no tornen a la caixa comuna, s’afegeixen als de l’any vinent. No fos cas que un any fessin curt!