REALITAT I REALISME

De vega­des el resul­tat és el que menys importa. Passa, per exem­ple, en les elec­ci­ons als Estats Units que hi ha hagut aquesta set­mana. No dic que no sigui impor­tant qui les hagi gua­nyat. Però de l’anàlisi com­pleta de tot el procés elec­to­ral n’emer­gei­xen qüesti­ons més deter­mi­nants a l’hora d’enten­dre la política. La política nord-ame­ri­cana, la nos­tra manera de veure la política nord-ame­ri­cana i m’atre­vi­ria a dir que també la manera de ges­ti­o­nar la pròpia acti­tud política a casa nos­tra.

La clau de tot ple­gat és que tenim massa tendència a acos­tar-nos a la rea­li­tat sense rea­lisme. I les elec­ci­ons als Estats Units són un exem­ple a l’engròs que el món no és ni com ens pen­sem, ni encara menys com voldríem que fos. I això afecta l’estratègia per can­viar-lo.

En pri­mer lloc, els que es con­si­de­ren libe­rals en el sen­tit polític del con­cepte i pro­gres­sis­tes en el sen­tit soci­o­e­conòmic tenen tendència a menys­prear, en gene­ral, els que no pen­sen com ells (tot i que en algu­nes oca­si­ons costa tro­bar les diferències) i, en par­ti­cu­lar, els que són retrògrads, con­ser­va­dors i reac­ci­o­na­ris fins a la cari­ca­tura. Els car­ques no només estan equi­vo­cats, sinó que, a més, foten riure. És cert: estan equi­vo­cats i són una esperpèntica broma de mal gust que ali­men­ta­ria els guions de Polònia per fer-lo durar vint-i-qua­tre hores al dia. Però això no dona dret a com­ba­tre’ls per mitjà de la supèrbia, del sen­ti­ment de supe­ri­o­ri­tat i de la ridi­cu­lit­zació de les seves acti­tuds i cre­en­ces. La diferència entre la dreta i la resta és que men­tre que la resta no es pren seri­o­sa­ment la dreta, la dreta es pren seri­o­sa­ment la resta, siguin d’esquer­res, libe­rals o pragmàtics. Pren­dre’s seri­o­sa­ment l’ene­mic és la millor manera de com­ba­tre’l. Per això tenen més èxit del que hau­rien de tenir en una soci­e­tat en què la majo­ria dels seus votants no tan sols no es bene­fi­cien de les seves polítiques, sinó que les patei­xen, i sovint les patei­xen més que aquells que no els voten. Que se’n fotin i els menys­preïn, a més, els cohe­si­ona. Els repre­sen­tants genuïns de l’opressió aca­ben vic­ti­mit­zats.

Tot el temps per­dut fent mofa dels tuits de Trump o del tri­corni cre­a­tiu del coro­nel Baena seria millor inver­tir-lo ana­lit­zant per què aquesta gent té el suport d’una part gens menys­pre­a­ble d’una ciu­ta­da­nia que segu­ra­ment viu al nos­tre mateix replà i car­rega el carro al mateix super­mer­cat que nosal­tres. Tenir la raó no és con­dició sufi­ci­ent, i diria que tam­poc necessària, per vèncer. Aquesta seria la pri­mera pre­missa per acos­tar-nos a la rea­li­tat amb rea­lisme.