La brutal demonització de Donald Trump –políticament ben merescuda, d’acord– ha estat un obstacle per entendre de què anaven les eleccions nord-americanes. Ja va passar el 2016, i ha tornat a passar el 2020. Ara m’és igual qui hagi guanyat o perdut –en el moment d’escriure aquest article no se sap, i la resolució final pot anar per llarg– perquè el que m’interessa és la profunda dificultat que tenim, particularment a Europa, per entendre el comportament electoral d’aquell país, confonent polarització partidista amb divisió social –com ens fan a nosaltres–, i sobretot perquè, des d’aquí, veiem amb tanta claredat qui és el bo –o el menys dolent– i qui, a més de ser el dolent, és un ximple perillós.

Com que no soc expert en política nord-americana, no em proposo pas fer-ne una anàlisi a fons, sinó fer una reflexió sobre com observem la realitat i com la coneixem, per si ens ajuda a comprendre-la amb més lucidesa. L’article, doncs, va de com és de difícil entendre res quan s’observen els fets amb esquemes previs tancats, cosa que ens porta fatalment a veure només allò que volem, a passar per alt tot allò que ens incomoda i, finalment, a donar-nos la raó sobre allò que ja pensàvem abans de qualsevol observació. A més, si aquesta raó és compartida pel nostre entorn, serà aplaudida com a exemple d’agudesa analítica. Però si amb els ulls ben oberts arribem a conclusions diferents de les de partida, serem assenyalats com a insensats. O pitjor: tal com deia George Bernard Shaw “la capacitat per observar acuradament amb freqüència és titllada de cinisme... sobretot per aquells que no la tenen”.

Una de les frases que més he emprat en els meus cursos de sociologia és la que diu: “Jutjar és no comprendre, i si es comprèn, ja no pots jutjar.” Sol ser una d’aquelles frases amb molts pares, però jo la tinc documentada com d’André Malraux, ministre de Cultura francès en els anys seixanta del segle passat. És una frase que a mi em va servir per encarar adequadament la primera recerca que feia amb Joan Estruch sobre el suïcidi. La qüestió era clara: si jutjaves una conducta suïcida a partir d’un judici moral previ, mai no podries posar-te dins la pell d’aquell que plegava de viure. Però en la mesura que eres capaç de posar-te a la seva pell, voler valorar en termes positius o negatius la decisió es feia pràcticament impossible. Des del meu punt de vista, l’assoliment de la capacitat d’analitzar amb els ulls oberts, la de la comprensió sense jutjar, la de mostrar prou empatia per posar-te a la pell de qui és als antípodes del teu pensament i capteniment, és l’aprenentatge més difícil d’allò que Carl Wright Mills va anomenar la “imaginació sociològica”.

Tornem a Donald Trump i Joe Biden. La informació sobre la seva confrontació electoral, com ja va passar el 2016 amb Trump i Clinton, més que no pas ajudar a entendre de què anava, ha contribuït a emmascarar-ne la naturalesa. Així, el primer que caldria haver fet és explicar la profunda crisi econòmica, social i moral, plena de desesperança, en què viuen extenses zones dels Estats Units. Les sèries sempre ens mostren Nova York, o San Francisco, que són territoris d’excepció, però mireu Nebraska (2013), la pel·lícula d’Alexander Payne, i veureu una altra cara del país. L’èxit de l’autoritarisme és, precisament, el resultat d’aquesta desesperança.

La segona consideració és sobre la rapidíssima dissolució de la tradicional cultura política democràtica d’aquell país quan la pulsió política s’ha concentrat a les xarxes. El 2016 Trump va guanyar amb el recurs de la xarxa. I, de Trump, n’hem seguit veient centenars de piulades, totes memorables, mentre Biden també n’ha fet alguna..., però no en recordem cap. Neil Postman s’esgarrifava del pas d’allò que en deia “la ment tipogràfica” en l’era del “xou televisiu”. Hi veia l’acompliment de la profecia de Huxley: no caldria que fóssim dominats per cap Gran Germà perquè acabaríem estimant la nostra opressió i adoraríem les tecnologies que anul·len la capacitat de pensar. Què diria Postman ara que l’adhesió al líder ha passat de la televisió a la xarxa?

Finalment, en qualsevol contesa electoral sempre cal recordar que a més de qui la guanya, hi ha qui la perd. I sabem que de vegades els mèrits per perdre són molt superiors als que es fan per guanyar. Amb Hillary Clinton va ser així: quina gran perdedora! I si acaba guanyant Joe Biden, un candidat gris, la seva victòria l’haurem d’atribuir tota a Donald Trump. Certament, comparteixo la pitjor desqualificació que es vulgui fer de Donald Trump, però, lamentablement, no m’haurà ajudat a entendre res dels nord-americans, del seu vot i del seu gran país. Em temo que, malauradament, Leonardo da Vinci no l’encertava gaire quan afirmava que el plaer més gran és el goig de comprendre...