El voraviu

Que la fiscalia no buscaria les pessigolles a l’emèrit ho suposava fins i tot jo, que sovint tinc ànima de sucre candi. Esperàvem la decisió per veure com ho explicaven. I se’ns tornen a passar per l’arc de triomf. No ho neguen pas, que hi ha marro. Són xarucs, però no tant. La fiscalia del TS troba que hi ha indicis raonables per posar una querella contra Joan Carles per blanqueig de diners i infracció tributària. Però hi renuncien i l’exoneren, malgrat les sospites, perquè quan va delinquir era cap d’estat i, per llei (sempre la llei), el cap d’estat és inviolable. Ara troben indicis de quan era inviolable i si convé, quan hagi prescrit, trobaran indicis de quan va abdicar i va deixar de ser inviolable. Genial. La fiscalia utilitza la tàctica dels mal pagadors, que deia l’àvia Neus. Els deutes vells no es paguen i els deutes nous es deixen fer vells. Una ració més de ridícul i de vergonya per a la diputada del PSC Eva Granados, que dimecres piulava i demanava “respecte per les investigacions judicials”, arran de l’espectacle Volhov que estrenaven la Guàrdia Civil i el jutge Aguirre. “Exigim als independentistes que evitin la demagògia de repetir en bucle afirmacions que no es corresponen amb la realitat del nostre estat democràtic.” Havies llegit les interlocutòries, diputada, per tenir els oremus de demanar respecte? Respecte a un jutge que ha fet un copipega que li hauria representat un zero com un tortell per barroer a un estudiant d’ESO?

Santi Vila ho fa tan bé i aconsegueix tan predicament des de fora de la política institucional com ho feia i n’aconseguia des de dins. Fa quatre dies, predicava la unitat de les brigades no independentistes de l’extinta CiU i ja li corren en direcció contrària. El Consell Nacional d’Units per Avançar (la fusta que sura del concurs de creditors i naufragi de la UD d’Antoni Duran Lleida i Josep Sánchez Llibre) ha decidit que, pel febrer, ni fa candidatura pròpia ni s’aproxima al PNC de Marta Pascal. Si el PSC els torna a fer de lloca, com va fer amb Ramon Espadaler en les anteriors eleccions al Parlament i amb Albert Batlle a l’Ajuntament de Barcelona, a ells ja els està bé fer de pollet. Tampoc és la diferència que deuen trobar entre la lloca convergent de tants anys i la lloca socialista d’avui. Iceta consolida així la base que ha eixamplat per la diàspora de CiU i gestionen que s’hi sumi La Lliga d’Astrid Barrio i els Lliures de Fernández Teixidó. De moment, això. Ja es reuneixen tots quatre. Al febrer, el PNC de Marta Pascal i el PDeCAT de Maria Àngels Chacón constataran que qui arrisca no pisca sempre i en l’extraparlamentarisme veuran via lliure cap a una lloca que ara seria massa gripau per empassar. Són els pròxims candidats a eixamplar la base (o els quadres) del PSC. Veurem si Iceta és de digestió prou potent perquè també sigui capaç de pair part o tot el naufragi de Cs al febrer. Al final, encara tornaran a ser colla.

Va de dies. Segurament abans d’acabar la setmana, ja sentirem tres o quatre paraulotes noves que seran les que més els agradaran del concurs que han fet entre responsables de comunicació per no anomenar confinament domiciliari al confinament domiciliari, però confinar-nos al domicili per segona vegada. Ens faran un tastet per aquí, un tastet per allà (a l’estil Méndez de Vigo amb “tumultuoso”) i, segons com vegin que reaccionem, decidiran impulsar-ne un o l’altre. I ja estarem confinats a casa, però en direm d’una altra manera. La cosa està per caure. Acumuleu paper higiènic, si sou d’acumular-ne. No anirà més enllà de mitjans de novembre. El divendres dia 20, a tot estirar, necessitaran la paraulota perquè ja no ho podran endarrerir més. Tots a casa com al març. A veure què serà. De moment, en llenguatge covid, vivim en una “bombolla convivencial”. S’ha acabat la família. La meva, la seva i la de tots. Tant hi fa si és tradicional, monoparental, homoparental, extensiva, nuclear, adoptiva, acollidora o reconstituïda. Anotin el diccionari: “grup bombolla” (treballadors a la mateixa sala o alumnes a la mateixa aula); “bombolla convivencial” (família que viu unida); “tancament perimetral” (primer avís del confinament); “confinaments municipals” (segon avís); “reducció de la presencialitat en l’educació postobligatòria” (primer avís per a les escoles), i “confinament de cap de setmana” (tercer avís, potser l’últim).

Diu, diuen –el cap de setmana s’ha repetit molt–, que Tsunami som tots. Jo no hi estic d’acord. Ni ara que Tsunami ni es visualitza ni es palpa, ni quan va aconseguir escacs admirables a l’unionisme. Ho accepto com a estratègia de defensa, però prou. Ho accepto tot, com a estratègia de defensa. La víctima, sigui pres, exiliat, processat, escorcollat o detingut, està per sobre de tot. Trobo intel·ligent mantenir en l’anonimat l’estat major de Tsunami, si és que n’hi havia. I mantenir l’anonimat dels dirigents de les cèl·lules autònomes, si funcionava per cèl·lules autònomes. Però Tsunami no som tots. No parlo, tant se val, dels catalans unionistes, no. Parlo dels que ens sentim independentistes i republicans. No tots som Tsunami. Els dirigents, pseudodirigents, patums, popes, amics, convidats i saludats, han de deixar d’enganyar, fintar i filtrar. No tots som Tsunami. Si una cosa hem après els darrers anys és que som incapaços de ser tots la mateixa cosa. La unitat ens fa picor. L’independentisme és un món més que divers. És l’atomització. De vegades per caprici de reis, reiets i reietons, que en el republicanisme abunden. De vegades perquè és ric de matisos i posicions. Viu lluny d’unitats electorals, estratègiques, i de totes les unitats que en el món de la política poden ser. No hi ha res que siguem tots. Tampoc Tsunami. No acollonem. Si Tsunami fóssim tots, hauria estat més fort que haver mantingut la República després de proclamar-la. I som on som.

De moment, hi ha hagut correpasma un o alguns dies a Barcelona, Igualada, Logronyo, Màlaga, Madrid, Burgos, Bilbao, Granada, Santander, Sant Sebastià, Vitòria, Lleó, Múrcia i Ceuta. No és poca cosa. Veurem el cap de setmana vinent. Els Mossos ja han dit que no hi comptaven i que a la propera hi aniran preparats. Mama, por! Com ens prepararem per a una gent que saqueja davant de les càmeres i que al cap d’uns minuts posa el botí a la venda a Wallapop? Com ens prepararem per a un cambrer que fa vuit mesos que no treballa i no ha cobrat ERTO per col·lapse o error del SEPE? Com ens prepararem per a un universitari que no pot anar a la uni, que li han prohibit l’esport federat, que el tanquen a casa a les deu del vespre i al poble tot el cap de setmana? Podem prendre mal. Segons el ministre Illa, el jovent va al correpasma per “fatiga pandèmica”. Brillant anàlisi, ministre! No és pas vostè qui els fatiga? La línia d’anàlisi que comparteixen des dels liberals fins als comuns és la idea que la ultradreta “parasita” les manifestacions ben intencionades i acaben com acaben; i que tothom ben nascut ha de condemnar la violència. Per acabar-ho d’adobar, l’opinió publicada està en tesis generalitzades que pocs compliments, que s’han de reprimir ràpid i que no s’han de televisar ni difondre per les xarxes per no provocar l’efecte telenotícies ni l’efecte contagi. O hi posem més brillantor o hi haurà plantofades de veritat.

Per autofloretes no queda. No necessita padrina, deia l’àvia Neus. “Ho tenim per al 31 d’octubre, que era la data inicial. És tota una proesa si tenim en compte que és un hospital que s’ha construït en tres mesos.” Qui parla així és la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, en una entrevista a la seva televisió. El conseller de Sanitat, Enrique Ruiz Escudero, en una entrevista a Esradio matisa: “Dissabte van entregar l’obra. Ara queda la fase d’adaptar-lo i posar-lo en marxa.” Mira, vaig pensar, hem tornat als anys setanta, quan el meu pare estava actiu de paleta i la colla anava a fer un àpat, “la coberta”, si cobrien la casa i no havia pres mal ningú. Però ni això. Dos dels obrers que hi han treballat han mort. L’hospital Enfermera Isabel Zendal és un cúmul de despropòsits tal que riellaran per diaris i xarxes molt més que la mateixa pandèmia. Els catorze adjudicataris l’han entregat i l’administració l’ha recepcionat. No és que no hi hagi lavabos fets, que no n’hi ha. No és que no hi hagi interiors acabats, que no hi són. No és que l’enjardinament exterior estigui pendent, que ho està. No és que els operaris siguin fora, que n’hi ha més de 200 treballant en dobles torns. No és que els quedi una setmana, és que ningú pot precisar quants mesos falten. Tampoc deu resultar excessivament preocupant per què no s’ha contractat personal sanitari per anar-hi. I el cost, que es preveia de 50 milions, i es trobava car, ja està per sobre dels 90.

Mai m’he tingut per un cagadubtes però la pandèmia m’hi torna. No hi ha temps per a res. Surten tantes propostes que afecten la vida quotidiana i el personal pren partit tan de pressa i fa opció per plantejaments tan distanciats, que no dono l’abast. La consellera Vergés diu que no aixequen el toc de queda i que per Nadal millor que pensem a berenar o a fer un cafè amb pastes que no pas a dinar. No ho sé, no ho sé... De la nit de Cap d’Any no en diuen res. Un réveillon digital mundial que aconseguís el gran col·lapse que no va aconseguir l’efecte 2000? No ho sé, no ho sé... La consellera de Cultura hi va amb delit. “Cavalcades de Reis estàtiques”, diu que farem el 5 de gener. I els dies abans, patges i campaments reials. Rebran amb cita prèvia. No ho sé, no ho sé... I per mirar que escoles i instituts acabin trimestre amb el famós “ensenyament presencial” a què s’han compromès, arriba una altra gran aportació de l’R+D del segle XXI. Ventilaran les aules. Portes i finestres obertes deu centímetres un quart d’hora cada hora. Calipàndria general? Per alleugerir els sanitaris, que tenen la segona onada al coll, els de l’ESO i batxillerat es faran “autopresa” de mostres per a les PCR. Ja tenen edat per saber fer un “frotis nasal” als seus companys. No ho sé, no ho sé... M’escagarrino de pensar en segons quin company de classe m’hauria tocat que em fes un frotis. Però al·lucino com un boig de pensar que m’hagués tocat fer-lo a segons qui.