VOLHOV COM A EXEMPLE

La repressió no només és rebre garrotades en una jornada electoral, la repressió també és una sèrie de situacions que, si bé més subtils, són tan violentes com les garrotades rebudes l’1-O. El que sorgeix a partir de l’anomenada operació Volhov no és res més que una altra cara de la mateixa moneda, i ja és hora que siguem capaços no només d’assumir-ho, sinó d’enfrontar-nos-hi adequadament.

Si bé en una primera etapa del conflicte la repressió va ser no només massiva, sinó clarament dirigida des del govern de Rajoy, tinc dubtes seriosos que en l’escenari actual sigui el govern, en aquest cas de Pedro Sánchez, el que estigui controlant i dirigint l’onada repressiva que es viu a Catalunya i que s’estén a tots aquells a qui se’ns identifica amb la defensa dels drets del poble català.

A partir del moment en què el govern de Rajoy va estendre la mà al fenomen repressiu resulta molt difícil controlar-lo i permet que, com està succeint actualment, cadascú faci la guerra pel seu compte amb les conseqüències que tot plegat tindrà.

Compte: no estic dient que una repressió dirigida des d’un govern sigui millor que una altra, simplement estic plantejant que, actualment, estem vivint una repressió indiscriminada i exercida a títol particular per tot aquell que així ho considera oportú, necessari i convenient.

Cada patriota de bandereta que es preï se sent amb el dret de reprimir, i això fa que el fenomen es torni més perillós si és possible i, sobretot, molt més imprevisible. També el fa més complex d’erradicar.

Operacions com la Volhov són un clar indicador del que estic dient i hi ha una sèrie de símptomes o senyals que permeten establir que s’està actuant per iniciativa d’uns quants i de manera totalment descontrolada.

Si s’hagués tractat d’una operació des del govern, no tinc cap dubte que s’hauria desenvolupat d’una altra manera, en un altre moment, i que s’hi hauria sumat, igualment, el fiscal de torn; en aquest cas és evident que la fiscalia no comparteix ni els criteris de la Guàrdia Civil ni els del jutge instructor perquè, entre altres coses, no ha sol·licitat ni una sola mesura cautelar per a cap dels afectats.

De signes, senyals i avisos n’hi ha, i molts, però l’anterior és suficient per situar-nos allà on som: al davant d’una proliferació d’actuacions patriòtiques a càrrec dels fons públics i que es mimetitzen sota el paraigua d’estar actuant per a interès general i amb l’aparença de legitimitat de fer-ho des d’una posició d’autoritat.

Quan els patriotes surten al carrer, el carrer es torna incontrolable i pot resultar molt més perillós, si és possible, que una actuació governamental.

Com en qualsevol estat, els ressorts de l’administració són múltiples i variats, per la qual cosa actuacions basades exclusivament en l’ardor patri s’aniran veient en els mesos successius i adoptaran formes tan diverses com siguem capaços d’imaginar. Operacions policials estranyes, inspeccions d’Hisenda injustificades, expedients sancionadors de diversos tipus, etc. Cada “patriota” que es preï dispararà en la mesura de les seves forces i en l’àmbit de la seva competència.

El més important, en tot cas, és saber que això no és casualitat, que no implica que algú hagi fet alguna cosa malament, que no és normal i, sobretot, que també és repressió i que la seva única finalitat és destruir l’enemic que, en aquest cas, són l’independentisme català i tots aquells que, d’una manera o d’una altra, entenguin que l’ajuden.

Ara bé, explicat el fenomen i les seves conseqüències, i deixant clar que estic convençut que la mà del govern central no està al darrere, sí que he de dir que el responsable últim que aquestes coses no passin, o que si passen siguin sancionades, no és cap altre que el govern de l’Estat que, per aquest motiu, té els recursos i coneix els ressorts per reconduir un fenomen que està arrossegant tothom cap a una situació de no retorn.

El que hem viscut amb l’operació Volhov, i el que encara se n’ha de conèixer del resultat, és un bon exemple del que no només no ha de succeir, sinó del que realment hauria de preocupar un govern democràtic: controlar els seus aparells policials i funcionarials per impedir que situacions d’aquest tipus passin i, en cas que passin, sancionar-les per tal que no es repeteixin.

En tot aquest procés repressiu s’ha parlat molt del presumpte delicte de malversació de fons públics, i crec que hem de començar a preguntar-nos i a exigir explicacions sobre quants diners s’han malgastat, es malgasten i es malgastaran en un procés repressiu tan descontrolat com el que vivim. Al final, la clau pot ser “seguir els diners”, que ja se sap que són molt patriotes però sempre se’ls acaben emportant.