El voraviu

El regidor de Cabrera de Mar Enric Mir, el que guardava 40.000 euros de pasta llarga particular al despatx de servidor públic quan va entrar-hi la Guàrdia Civil de l’operació Volhov, ha deixat o deixa o deixarà l’acta de regidor. Li ha demanat que ho faci el partit, ERC, després d’obrir-li expedient disciplinari i suspendre’l cautelarment de militància. Reclamen presumpció d’innocència, i la té tota, però si s’explica i no plega. Si no s’explica o s’explica deficientment com ha fet i plega, també manté la presumpció d’innocència (això sempre), però generen (i ells deuen saber per què ho fan) la idea de pensar que hi ha hagut algun marro que s’ha de tapar. I si el partit fa els comunicats que fa, encara més. A qui és que no li trobaran uns calçotets o unes calcetes brutes si demà li entren a casa per sorpresa i li ho regiren tot? Anem amb molta facilitat d’extrem a extrem. Fixeu-vos en l’exalcalde de Santa Maria de Montbui Teo Romero (PSC), que ha pactat dos anys de presó i quatre d’inhabilitació. Entre el 2005 i el 2010 va carregar 35.000 euros al Fons de Cooperació al Desenvolupament que presidia amb despeses de viatges que allargava per fer turisme. Si havia de pactar, per què s’ha esperat fins a l’acte de judici oral per fer-ho? Tot just ara li ha vingut la consideració que la seva presumpta innocència era un bluf? Com és que no ha fet com al 2006, ha anat a judici, i després a esperar l’indult com el va indultar Rodríguez Zapatero?

Un paio de 77 anys que entra sempre a escena amb ridícul, impostat i forçat estil de corredor d’1 metre lliure, per rebatre un predicador, de 74 anys, que el tracta de vell decrèpit em generaria molt poca trempera si l’hagués de votar per a res més enllà de la presidència d’escala. Però les enquestes no ho reflectien. Parlaven d’un avantatge de 7 i 8 i més punts i acabaran als tribunals. Els EUA són un gran país que no he provat d’entendre mai vistes les dificultats que tinc per entendre el meu, de país, que és petit, fa 62 anys que hi visc i he dedicat hores a intentar entendre’l. Trobo de boigs que trigui cinc dies el recompte a Geòrgia, Carolina del Nord, Pennsilvània, Arizona o Nevada. El més poblat d’aquests estats és un cens semblant al dels Països Catalans. Si en els pròxims dies no ho esguerra el Tribunal Suprem, sembla que finalment ens espolsarem del cim l’omnipresent, omnipotent i omniscient Donald Trump i veurem què acaba comportant haver fet el candidat més votat de la història dels EUA algú que estic segur que l’àvia Neus hauria qualificat d’autèntic “mitja tita”. La situació que es viu en aquell país que tant ens mirem és, per qualificar-ho d’alguna manera, pintoresca i estrafolària. És el govern qui acusa de frau i corrupció l’oposició i la premsa, i la Borsa ha pujat en la setmana de la incertesa. El món al revés. 74 milions a 70. Després de 15.500 mentides que el Washington Post ha comptabilitzat a Trump.

L’obligada divisió entre relats independentistes, la necessitat de marcar paquet, que en deia en Joan Puigcercós, acabarà posant dels nervis tota la causa i al febrer, o quan es pugui, votarem entre CUP, Junts i ERC fent un parxís, jugant a un “pedra, paper, tisores” o llançant una moneda a l’aire. Qui l’atzar assenyali dels tres. Però perquè no tenim cap altra solució si volem evitar el tip de riure unionista. Tenim els uns (ERC) fent el pària i dient que no esmenen els pressupostos a la totalitat, que ells no, que és una irresponsabilitat bloquejar-los, i que no els bloquejaran, però que estan lluny d’aprovar-los. Com de lluny, Rufián? Molt lluny? Com si no sabéssim que estan tan lluny com dies quedin de procediment i tràmits perquè Sánchez els porti a la votació definitiva. I prou. Ni un centímetre més ni un centímetre menys. Aquell dia, a votar. Trinco, trinco. Tant si furga més la fiscalia en la ferida de la repressió com no. Tant si reingressen les preses com no. Tant si decideix d’una vegada el Suprem sobre el grau penitenciari dels presos com no i sobre si es poden tornar acollir al 100.2 o no. Tant si tornen a fer la pantomima amb la taula de diàleg com no. Tant si també són els pressupostos de Cs com no. És el que li toca a l’independentisme responsable que voleu vendre per al febrer. Mentrestant, la CUP i Junts han de marcar que a ells sí que no els fotran més i que ja no pensen donar més vots en blanc. De fet, és tan senzill com posar-se a l’altre cantó d’ERC. I així anem.

Antoni Trilla, cap del servei d’epidemiologia i malalties infeccioses de l’hospital Clínic, en una entrevista amb Xavi Aguilar avui a El Punt Avui és molt clar. “Signaria per recuperar bona part de la vida normal el 2022.” Diu “bona part”. No diu “per recuperar la vida normal”. Si signa “bona part” per al 2022 és perquè veu que tenim possibilitats que sigui el 2023 i que, per tant, aquesta gresca duri fins al 2024. Vaig fent llista de tots aquells que són clars. Per això vaig aplaudir que Sánchez parlés de sis mesos d’estat d’alarma. Em rebullen les tripes perquè saben que això va per llarg i només posen sobre la taula pegats curtterministes mentre s’anuncien paradisos científics inabastables en els terminis que s’insinuen, però que faran més d’un milionari a la borsa. Tots portem un Trump dins i ens neguem a acceptar que un bitxo microscòpic ens rebolqui una i altra vegada, ens neguem acceptar que l’espècie dominant tingui ara per ara les mateixes opcions de lluita que fa 100 anys, i ni una més. Quina lliçó d’humilitat per a la prepotent espècie humana! Cap de les eines que s’han mostrat eficaces és de tecnologia punta. Al contrari. A les ja clàssiques de fa dies (morrió, rentat de mans i distància social) hi han sumat ventilació (obrir portes i finestres) i tancar la boca (n’han dit “trens del silenci” i des d’ahir en circulen els primers vagons). A veure si anirà per aquí. Boca tancada, que no entrin ni surtin covids, i a aprendre la llengua de signes.

Hi ha dues coses que importen menys que gens de l’esperpent viscut amb la web on els autònoms havien d’aconseguir una subvenció de 2.000 euros pel democràtic criteri preconsciència LGTBI d’instar la parròquia a seure, al crit de “maricón l’últim”, quan saps que hi ha una cadira lliure per a cada cinquanta, en el millor dels casos. 500.000 autònoms, 100.000 que reunien els requisits i partida per a 10.000. Les dues coses que importen menys que gens son les disculpes de la consellera Budó (una disculpa de la portaveu, vist el sidral, era el mínim) i l’enèsim episodi del fratricidi governamental, entre El Homrani i Puigneró. De jutjat de guàrdia és la filosofia del sistema d’adjudicació de les subvencions. Qui primer arriba primer s’asseu. Com bordegassos darrere els caramels a la cavalcada de Reis. A la taula d’en Bernat, qui no hi és no hi és comptat. Però què us heu cregut, amics del govern eficient? Una mica de respecte. “Ajut per concurrència no competitiva”, en dieu, del sistema? Qui n’és el brillant ideòleg? I, per acabar-ho d’adobar, la reunió a la tarda de tota l’olla (Aragonès, Budó, El Homrani i Puigneró), en què han acordat filigranes. “Noves ajudes” per arribar “al màxim d’afectats possible”, tramitades “amb un mecanisme més agil” i que es mantinguin “de manera regular”. Perdoneu, però l’arquebisbe Omella i Cia. l’haurien de dir per vosaltres, la missa a la Sagrada Família. No teniu perdó de Déu.

No sabem a quin lloc anirà Carles Puigdemont a la llista de Junts per les eleccions del febrer, però sabem que hi anirà. Ha fet el pas abans de les primàries, però ha fet el pas sense fer-lo, i deixant sobre la taula una considerable alteració dels factors que ja veurem quin joc dona. Fixem-nos-hi bé. Per aquestes coses Puigdemont no es gens carlinot i, si li convé, incompleix l’ordre establert sense cap contemplació. I, si també li convé, pot ser molt reconsagrat. Per mi que als vuitanta, quan compartíem taula periodística a El Punt, va quedar empeltat dels efectes que a tots ens va causar allò que es va batejar (no puc assegurar que fos ell) com “el creuat màgic”. Nadal, alcalde de Girona, va ser cap de llista al Parlament per Lleida, i Siurana, alcalde de Lleida, va ser cap de llista per Girona. Recordeu també el tsunami de renúncies que va provocar Puigdemont a l’Ajuntament de Girona perquè el succeís Albert Ballesta a l’alcaldia, que el 2015 havia anat de 19 a la llista (n’havien sortit 11). Puigdemont no serà candidat a la presidència, però sí que “liderarà l’equip”, perquè “s’ha d’acabar la feina”. Anirà de cap de llista per Barcelona, que és el lloc que normalment ocupa el candidat a la presidència de la Generalitat? No, encara que hi hagi l’antecedent de Raül Romeva, que hi anava a Junts pel Sí i no era el candidat. El líder a Junts ja no és el candidat o candidata a la presidència. Puigdemont versiona el model Arzalluz.

No m’han abduït les tesis de conspiració universal farmacèutica de la monja Forcades. Però les circumstàncies de l’actualitat obliguen a fer-me preguntes que ho podrien fer pensar. Concretament, la pregunta seria: tenen els barons socialistes interessos en les farmacèutiques? Qualsevol ho diria vist com es condemnen a medicacions cròniques que es podrien estalviar amb una altra presa de decisions. En la galeria de les “il·lustres sanchadas” recordareu els malsons que havien de provocar a l’actual president acords per formar govern amb l’actual vicepresident. Què es pren? Perquè de dormir, bé sembla que ho deu fer. Vostès troben que faci ulleres o li noten algun símptoma d’insomni? Ara ha sortit l’inefable president extremeny, Guillermo Fernández Vara, que diu que tenir Bildu i Otegi com a peça clau en els pressupostos és “un fracàs com a país” que l’adoloreix. Per evitar les “nàusees i vòmits” que li produeix, anirà a la farmàcia a comprar un antiemètic. Quants socialistes ho viuen així? Fernández Vara no està sol. No diuen gaire res, però, del degoteig d’episodis de l’emèrit i cia. Com si els relaxés. Una targeta black familiar. Una euga per l’aniversari de la nena. Una foto amb abric de macarrot. Unes maletes del Kazakhstan amb bitllets. Llenya al mono, que és de goma, noi! Què hi feu aquí al mig, Otegi, es pot saber? Què hi feu a banda de marcar el camí a ERC? I de veritat porta enlloc aquest camí?