MARADONA I PETER PAN

Les portades de la premsa de dijous desprenien un perfum carregat de colònia Varon Dandy, bravada de Soberano i reminiscències del marcador simultaneo Dardo, d’aquells temps en què de vestir-se amb calça curta per anar a fer esport, se’n deia posar-se el Meyba. Potser perquè va coincidir amb el dia mundial contra la violència de gènere, em va sobtar encara més la masculinitat casposa d’unes primeres planes que exhalaven testosterona rància en forma d’exaltació d’un esportista que ha encarnat tot allò que, tret de l’espectacle, no hauria de fomentar l’esport, ni la vida en general. Només des d’un masclisme sociològic i una nostàlgia de societat infantilitzada que engloba fins i tot directores de diari, es pot entendre que un paio com Diego Armando Maradona hagi monopolitzat primeres planes a tot el món.

No es tracta de posar-se puritans. O sigui que tampoc cal supeditar el reconeixement de la genialitat d’algú a la seva integritat ètica. Si parlem només d’art i virtuosisme, més d’un i de dos grans músics, escriptors, pintors i artistes en general, no haurien publicat cap disc, ni editat cap llibre, ni venut cap quadre, ni fet cap pel·lícula, etcètera, si haguessin hagut de sotmetre’s ni a la meitat de controls antidopatge que va passar El Pelusa. Tanmateix, lluny de valorar-lo només com el gran futbolista que va ser, per més masses que hagi mogut, s’estan publicant alguns escrits de canonització que fan veritable angúnia. Que si ja se sap que els genis són així, que si tots tenim un costat fosc, que els millors estan fets d’aquestes contradiccions; que si ens va alegrar infantesa, joventut i maduresa dependent de l’edat que tingués cadascú en l’època bona del jugador i no hi compto aquells que va alegrar de vells perquè ara ja són morts.

He revisat les principals capçaleres del país i constato que bona part de la literatura hagiogràfica generada pel decés, xerrameca que revesteix de presumpta intel·lectualitat l’acte de ventar coces amb més o menys traça a una pilota, està signada per figures, primeres espases, firmes de luxe, grans noms... d’homes. Molt majoritàriament. Potser si en el periodisme hi hagués més equilibri entre la visió del món masculina i la femenina (en tota la seva diversitat, no voldria pas pecar de reduccionista i passar per fòbic de cap mena), estaríem parlant de Maradona en termes diferents, o ni parlant-ne. Seria bo arribar aviat a aquest estadi, lluny de les laudes enyoradisses de senyors madurs amb síndrome de Peter Pan de qui fot una mica d’ànsia ser company de viatge generacional.