TORNAR-NOS A AUTOCENTRAR

Les dar­re­res dades alar­mants sobre la recu­lada en l’ús social del català indi­quen, en pri­mer lloc, el des­co­nei­xe­ment de la llen­gua –de la com­petència lingüística real del ciu­tadà– i després les ruti­nes d’aco­mo­da­ment a les regles de joc dels poders domi­nants en les interac­ci­ons soci­als. I no cal ser un gran expert per ado­nar-se que tant el conei­xe­ment com els usos no són resul­tat de cap decisió per­so­nal lliure, sinó d’un con­text social que els con­di­ci­ona de manera deter­mi­nant.

Entre aquests con­di­ci­o­na­ments hi ha el pes del nom­bre de per­so­nes migra­des, l’aco­llida dels quals per part d’ONG, sin­di­cats i altres ins­ti­tu­ci­ons es fa quasi exclu­si­va­ment en llen­gua cas­te­llana, fent així un pri­mer senyal confús sobre quina és la llen­gua del país... i pot­ser també sobre a quin país han arri­bat. Hi ha també la con­fusió entre com­petència i neces­si­tat, amb efec­tes per­ni­ci­o­sa­ment reac­tius si, després de forçar l’adqui­sició de la com­petència, hom en des­co­breix la inu­ti­li­tat, cosa força habi­tual. No cal dir que també hi ha el mer­cat per a qui, en la major part dels casos, li és més còmode –i sobre­tot, més barat– estal­viar-se l’aco­mo­dació a una comu­ni­tat lingüística que, d’altra banda, es mos­tra poc o gens exi­gent a l’hora de dema­nar ser atès en la seva llen­gua.

I, entre més –deixo ara de banda els naci­o­na­lis­mes iden­ti­ta­ris de dre­tes–, hi ha les ide­o­lo­gies cos­mo­po­li­tes de la pseudo-esquerra que, para­do­xal­ment, es mos­tren molt crítiques amb la pro­ducció i dels mer­cats glo­bals del capi­ta­lisme “sal­vatge”, però que són dòcils amb la glo­ba­lit­zació cul­tu­ral. És a dir, són cegues als geno­ci­dis lingüístics i a l’extinció de les llengües de mer­cats supo­sa­da­ment menys com­pe­ti­tius. Molt pro­ducte de pro­xi­mi­tat, de quilòmetre zero i sos­te­ni­ble, però con­su­mit en una llen­gua de distància, de quilòmetre sis-cents o més, i liqui­da­dora de la llen­gua pròpia.

Com­ba­tre tots aquests deter­mi­nants no és fàcil. En aquest ter­reny, com en tots, l’exer­cici d’una decisió per­so­nal lliure –ine­vi­ta­ble­ment mino­ritària pel fet de ser cos­tosa– implica la presa de consciència, però també uns recur­sos men­tals i pràctics per poder anar con­tra­cor­rent. És a dir, cal una volun­tat de lluita tenaç. L’altre camí és dis­po­sar d’ins­ti­tu­ci­ons com­pro­me­ses en aquest com­bat que, faci­li­tant una nor­ma­li­tat alter­na­tiva, des­lliuri el ciu­tadà de l’esforç indi­vi­dual, ni que sigui par­ci­al­ment. Aquesta és –o era– la raó de ser dels mit­jans de comu­ni­cació públics de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya. I també és la raó de ser de totes aque­lles ins­ti­tu­ci­ons pri­va­des veri­ta­ble­ment com­pro­me­ses amb la llen­gua, la cul­tura i el país, siguin super­mer­cats, mit­jans de comu­ni­cació, ONG, uni­ver­si­tats o empre­ses de tota mena.

El cas, però, és que si és difícil mesu­rar el retrocés en la consciència lingüística favo­ra­ble al català, el que sí que és visi­ble és la renúncia pro­gres­siva que s’ha produït en els àmbits ins­ti­tu­ci­o­nals públics i pri­vats a l’hora de man­te­nir aquest com­bat. Només cal cons­ta­tar l’acce­le­rat procés de des­cen­tra­ment naci­o­nal a què s’han aban­do­nat per recen­trar-se en l’espai esta­tal. Parlo de la renúncia a man­te­nir un punt de vista propi que tin­gui clar quin és el nosal­tres i l’aquí implícits en els seus relats i les seves pràcti­ques. M’explico: fa uns anys, una petita però intel·ligent orga­nit­zació a favor de l’auto­cen­tra­ment que s’ano­me­nava Cri­teri va publi­car unes postals amb unes pre­gun­tes tipus test que feien visi­ble el pro­blema. Vegeu-ne algu­nes: “Si el pre­si­dent dels Estats Units viatja a Madrid, direu que ha vin­gut o que hi ha anat?” “Si us pre­gun­ten quan­tes llengües es par­len al nos­tre país, direu dues, cas­tellà i català, o tres-cen­tes?” “La tele­visió pública de Cata­lu­nya es diu TV3: és així perquè es va pen­sar en les tres comu­ni­tats on es parla català, o perquè es va crear amb men­ta­li­tat espa­nyola i era el ter­cer canal després de TV1 i TV2?” S’entén bé què és l’auto­cen­tra­ment, oi?

Llui­tar con­tra les inèrcies de la glo­ba­lit­zació, el mer­cat o les ide­o­lo­gies pseudo-pro­gres­sis­tes només es pot fer amb men­ta­li­tats indi­vi­du­als com­ba­ti­ves i ins­ti­tu­ci­ons com­pro­me­ses amb l’auto­cen­tra­ment. No n’hi ha prou amb par­lar català: cal pen­sar en i des del català. Un auto­cen­tra­ment que no té res a veure amb aïlla­ments iden­ti­ta­ris, sinó amb el desig de rela­ci­o­nar-se amb els altres sense haver de renun­ciar a la pròpia dig­ni­tat i, sobre­tot, sense resig­nar-se a ser el peix petit men­jat pel darwi­nisme social dels auto­cen­tra­ments dels pei­xos grans.