CORRUPCIÓ, MONARQUIA I REPÚBLICA

Corrupció és una paraula fosca. No agrada parlar-ne ni tampoc gosar pensar que persones de determinats cercles de confiança econòmics, polítics i socials formen part d’entramats de pretesos negocis a costa del gran pastís de la contractació pública. I que, a força de consolidar pràctiques de tractes de favors i de tràfic d’influència, han generat espais d’impunitat gairebé impenetrables. Els darrers anys la paraula integritat s’ha intentat obrir camí amb codis de conducta, lleis de transparència, registres de grups d’interès i nous models de contractació pública que puguin afavorir les pimes amb contractacions per lots més petits. Però la constatació clara és que fins que l’imaginari de l’ètica no penetri de debò i la ciutadania no ho reclami com a gestió dels seus diners serà difícil avançar.

La qüestió és que la proximitat al poder, als partits polítics o a gestors de la direcció pública no hauria de generar avantatges en l’obtenció de beneficis derivats dels contractes públics.

La corrupció de la monarquia espanyola és la crònica d’una immoralitat pública anunciada. I segurament ha influït molt en l’extensió que les pràctiques corruptes han tingut a Catalunya i a Espanya. És evident que el silenci i la tolerància que durant anys s’ha produït en el sistema institucional i el periodisme, protegint la corona, ha arribat a la seva fi.

Malgrat que es puguin inventar regularitzacions fiscals aparents, des que –arran de l’empresonament de l’empresari Javier de la Rosa–, el difunt Prado Colón de Carvajal, administrador privat durant vint anys del rei Joan Carles I, va evidenciar unes dinàmiques de comissions milionàries amb els països àrabs, la fragilitat de la monarquia va entrar en un clar declivi. Ell mateix va ser empresonat dos anys el 2004, i diversos polítics, com ara Fernández Ordóñez, van reconèixer que Joan Carles I tenia el monopoli del mercat del petroli, com a mínim. Aquest negoci, molt vinculat també a l’entramat de les empreses de defensa, incloses en les matèries “reservades”, ha generat i genera milions de beneficis que han enriquit, a més de la monarquia, nombrosos cortesans i pretesos homes de negocis que únicament han dedicat els seus esforços a teixir una xarxa d’influències per a la contractació pública.

La qüestió serà valorar fins a quin punt la democràcia europea i espanyola exigeixen la mateixa vara de mesurar per jutjar unes dinàmiques d’enriquiment il·lícit que, per a qualsevol altre ciutadà o en qualsevol altre país, comportarien un judici penal i presó.

La perspectiva dels fets ens ofereix dues constatacions: sense la intervenció judicial suïssa res d’això hauria emergit. La segona és que estem a la punta d’un iceberg que ens porta a la manera i a les raons de com va estar concebuda aquesta etapa de monarquia borbònica postfranquista.

Segurament, l’escarment a Urdangarin pretenia ser un tallafoc al deteriorament imparable que aquesta institució veia a venir. No ha servit. Ara mateix, l’Estat espanyol està assenyalat com un model de monarquia marcada per la impunitat i la corrupció, i per una inflexió absoluta en matèria de pluralitat política i nacional. La situació d’empresonament i exili, no per silenciada, deixa d’estar marcada com a referent en l’actual agenda diplomàtica de totes les ambaixades occidentals. I veurem quina aportació geopolítica fa ara el nou Departament d’Estat nord-americà, a la recerca d’una racionalitat política en l’agenda exterior, tal com han anunciat. La qüestió de Catalunya no és menor. I no serà menor si la política catalana és capaç de mantenir una visió i acció institucional del dret a decidir, i l’amnistia, compatible amb la governança eficaç del dia a dia. I en aquest dia a dia, la decència i la integritat haurien de ser els pilars reals i no aparents. El nou Parlament haurà de treballar en la consolidació de les polítiques d’integritat.

El recent informe de la Comissió Europea sobre l’estat de dret a Espanya el 2020, alerta d’aquest mirall de corrupció. Espanya ocupa el 62è lloc sobre 100 en l’Índex de Percepció de la Corrupció de Transparència Internacional del 2019, el 10è de la Unió Europea i el 30è en l’àmbit mundial. En l’informe s’analitzen quatre paràmetres: el sistema judicial –concretament, la seva independència, qualitat i eficiència–, la lluita contra la corrupció, el pluralisme dels mitjans de comunicació i el procés legislatiu. Aquestes són les quatre columnes del temple republicà de la bona governança.

I en la conquesta d’aquest temple republicà de la cosa pública hi estem tots i totes concernits.