DESTRUIR L’ENEMIC

Portar els debats jurídics a Europa va ser, i continua sent, una bona idea, segurament l’única via per poder acreditar el que està succeint a Espanya i poder desmuntar entramats jurídics que disten molt de ser els que corresponen a un estat democràtic i de dret.

No hi ha res que molesti més a la repressió que l’aplicació democràtica del dret que es fa a i des d’Europa, i l’última prova és la recent resolució del Suprem segons la qual acorda fer cas omís de la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) i tornar a fer seure al banc dels acusats Arnaldo Otegi per enjudiciar-lo per uns fets pels quals, a més, ja va complir la condemna imposada.

La repetició del judici a Otegi no serà més que una altra escenificació d’una cosa que hem anat dient una vegada i una altra: les altes instàncies jurisdiccionals espanyoles estan fent política i en fan sobre la base d’un poder il·limitat i a costa dels drets dels ciutadans, però també de la qualitat democràtica.

Qualsevol persona mitjanament raonable, i no es necessita ser jurista, ja sap quin serà el resultat d’aquest nou judici, en via interna, i també un cop la sentència que es dicti arribi, una altra vegada, al TEDH. Quan toqui, serà la tercera vegada que el TEDH establirà que Espanya ha vulnerat els drets d’Otegi i, no obstant això, tot plegat no sembla que els importi.

Les raons per les quals no els importa el que resolgui el TEDH, ni les vegades que els puguin revocar les sentències, són múltiples i molt variades, però destaquen les següents: la inexistència de qualsevol tipus de conseqüència per als responsables, el convenciment d’estar actuant així en benefici de la pàtria, una espècie de terraplanisme jurídic que els fa pensar que el seu dret –i la interpretació que en fan– és el millor i que molts s’afanyin a justificar, també mediàticament, qualsevol tipus d’aberració jurídica quan va en contra de l’enemic.

Sí, en el procés d’aniquilació de l’enemic no només tot està permès, sinó que, a més, tot és aplaudit majoritàriament pel corifeu mediàtic que, sense una mínima base jurídica, sempre s’afanya a justificar el que és injustificable; ho fan no només des de la ignorància sinó, sobretot, a partir del relat impartit pels mateixos gestors de l’abús.

Una part important de la deriva totalitària i repressiva gestada des de les altes instàncies jurisdiccionals depèn, també, d’entrar directament en les competències exclusives del legislador; sí, el Tribunal Suprem ja fa temps, tot i que ara amb més intensitat, que no només interpreta les lleis com vol, sinó que les reescriu, amb la qual cosa no només s’excedeix en les seves funcions, sinó que envaeix, directament i clarament, les del poder legislatiu.

Sobre aquest tema, no deixa de sorprendre’m la passivitat amb què el legislatiu es deixa guanyar el terreny i permet que la seva voluntat legislativa, que és la legitimada democràticament, sigui suplantada pels que no tenen competències ni legitimitat per fer-ho.

Al final, no només és que estem jugant amb l’àrbitre en contra, sinó que, a més, aquest àrbitre va fent flexible el reglament i el va adaptant segons l’ocasió per impedir que ningú pugui contradir els seus designis que, si bé són previsibles, mai deixen de sorprendre.

Quan les normes no hi arriben o la seva interpretació no es pot estendre més enllà d’un límit, aleshores s’entra en una altra fase que consisteix a crear-se o a inventar-se fets i, al mateix temps, ocultar tot allò que pugui servir de base certa per desmuntar els fets amb què es persegueix l’independentisme, el seu entorn i, fins i tot, aquells que tenim encomanada la seva defensa jurídica.

Sí, el dret pot ser interpretat, estirat i fins i tot retorçat, però arriba un punt que no dona més de si i, per tant, s’ha de passar a una altra fase o a una altra dinàmica repressiva que se sustenta a partir de crear fets inexistents o de retorçar fets existents i, en paral·lel, ocultar aquelles evidències que permeten desmuntar-los i establir la veritat.

A poc a poc, anem veient com aquestes dinàmiques facticocreatives es van assentant i estenent a diversos procediments i també com són utilitzades per criminalitzar la feina, la vida i els miracles de molta gent i, per tant, més que preocupar-nos ens han d’ocupar, en el sentit que hem d’estar atents a aquests fenòmens creatius, així com disposats a lluitar amb tots els mitjans amb què l’ordenament ens protegeix, no ja per desvirtuar-los sinó, especialment, per erradicar-los.

D’exemples d’això que diem, n’hi ha molts: ja hem vist com d’un grup de CDR s’arriba a una causa per terrorisme, també com a partir d’una conversa absurda s’estableix el marc d’una possible invasió russa, i així, una sèrie de causes en què no hi ha cap altra base que les ganes d’aniquilar l’enemic, desitjos que són incompatibles amb qualsevol estat democràtic i de dret.

Pensar que aquestes coses només passen als altres és no tenir una consciència clara de la dimensió de la repressió ni de fins a quin punt alguns estan disposats a arribar, com he anat dient, per tal d’aniquilar l’enemic, que és, en definitiva, del que es tracta.

Mentides ben explicades, i escrites en paper oficial, s’acaben convertint en veritats indiscutibles perquè, entre altres coses, els que les han de qüestionar són els primers a acceptar-les com si fossin veritats revelades i, en alguns casos, aquests mateixos responsables d’expurgar aquestes mentides són els primers a validar-les per propòsits que s’allunyen molt de ser els legalment atribuïts a la funció que aquestes mateixes persones han de dur a terme.

El problema de fons no és que s’acabi sabent que es tractava de mentides i de falsedats i que es basaven en manipulacions i ocultacions d’evidències contràries a aquestes tesis, sinó que el mal ja s’haurà fet i no existirà cap manera de reparar-lo… especialment perquè aquest tipus d’atacs poden acabar minant no només la imatge, sinó també la credibilitat i la mateixa estima dels afectats.

Sempre he pensat que el temps ho cura tot i, sens dubte, ho continuo pensant, però una cosa és que el temps curi les ferides i una altra diferent és que no quedin cicatrius.

Aquesta dinàmica repressiva, en molts casos, s’escapa del control governamental per una senzilla raó: per a una part important de l’Estat, l’actual govern d’Espanya no forma part d’aquest nucli dur al qual anomena Estat.

Òbviament, constatar aquest fet no eximeix de responsabilitat el govern, però ens permet situar-nos en un millor pla per comprendre la gravetat i la profunditat del problema a què ens enfrontem.

En qualsevol cas, si bé la repressió la vivim persones o grups concrets, pensar que, arribades les circumstàncies i en determinats moments, no es pot estendre més enllà de l’entorn del conflicte català, que abans va ser el basc, és tant com no conèixer la dinàmica d’aquests fenòmens o, simplement, no voler veure, com dic, l’envergadura del conflicte i la urgent necessitat d’abordar-lo de manera ferma i decidida.

Per als que no se senten còmodes en un sistema democràtic, sempre hi ha algun conflicte que els serveix de justificació, i d’una pretesa legitimació, per recórrer a les pràctiques més grolleres i brutes, pròpies de règims totalitaris.

Segurament, l’origen del problema es troba en la modèlica Transició que es va viure a Espanya després de la mort de Franco, que ni va ser model de res ni va servir per fer una autèntica i definitiva transició. Cada dia queda més i més clar que Franco va morir el 1975, però que el franquisme continua gaudint d’una bona salut, especialment en les adequades esferes de poder que permeten moure els fils de l’Estat i abusar-ne a la vista i amb la paciència de tots.

El temps dirà si m’equivoco, però fins que no ho comprovem, veurem com els diversos casos que es munten per solucionar el conflicte català són sempre més del mateix: acusacions abominables basades en proves falses i muntatges aberrants que resisteixin, com a mínim, el temps just per destruir l’enemic.