ANY PER OBLIDAR, ANY PER RECORDAR

Tots som capaços de rememorar diferents episodis de les vides respectives. Una quantitat d’experiències variable en funció de l’agudesa de la memòria de cadascú, de les ganes o de la necessitat que es tingui d’exercitar-la i, naturalment, dels anys acumulats sobre aquest planeta. Ara bé, els records són història?

La resposta és tan poc aclaridora com indiscutible: depèn.

D’entrada, és innegable que els records de tothom, absolutament tots, són material històric. Fets històrics. Han tingut lloc en el passat, immediat o recent, i els seus protagonistes, o els testimonis dels fets són capaços de relatar-los i situar-los, amb més o menys precisió, amb més que menys subjectivitat, en un temps i en un lloc. Això no és història, encara, sinó únicament vivències susceptibles se convertir-s’hi. Són històries. Quan és, doncs, que aquesta memòria passa a ser història? O, si més no, material per a la història amb lletres grosses? Els factors són diversos i mai depenen dels fets per si mateixos. Qualsevol vivència ho pot ser si aporta informació valuosa en allò que s’estigui investigant.

La majoria de nosaltres hem sentit explicar a familiars més grans anècdotes rovellades sobre fets extraordinaris o aparentment intranscendents, grans proeses anònimes o petites vivències domèstiques i familiars, rastres de la quotidianitat, de la feina o de les relacions humanes. La majoria surten de boques que no han tingut mai presència pública en els escenaris principals. Records de gent que ha viscut. I d’aquesta experiència, la memòria n’ha retingut i transmès detalls, pinzellades, fotografies mentals que puntualment poden ser utilitzades pels investigadors com a testimonis d’una època. És material de caràcter més antropològic que no pas històric. En tot cas, ens fa veure que qualsevol de nosaltres té una vida prou interessant per transmetre-la a la posteritat.

Entre tots els que vivim o hem viscut, això no obstant, n’hi ha que transitem per moments i llocs clau de la història col·lectiva. La pandèmia de l’any 20 (i, em temo, del 21, toquem ferro) n’és un exemple paradigmàtic. Diuen que els periodistes som els historiadors del present. És mentida. Una atribució innecessària. En som relators i intèrprets, del present. I en aquest número especial hem volgut deixar constància d’una cinquantena d’experiències, algunes llargues, d’altres només amb una anècdota, no pas a partir de grans noms sinó arran de poble, un retaule humà amb pinzellada impressionista d’un moment i d’unes peripècies individuals i col·lectives el record de les quals ens acompanyarà durant anys. Bones festes, salut i república. I un record per als presos i preses polítics que tornaran a no passar el Nadal a casa. No us oblidem. No oblidem.