ANY PER OBLIDAR, ANY PER RECORDAR

Tots som capaços de reme­mo­rar dife­rents epi­so­dis de les vides res­pec­ti­ves. Una quan­ti­tat d’experiències vari­a­ble en funció de l’agu­desa de la memòria de cadascú, de les ganes o de la neces­si­tat que es tin­gui d’exer­ci­tar-la i, natu­ral­ment, dels anys acu­mu­lats sobre aquest pla­neta. Ara bé, els records són història?

La res­posta és tan poc acla­ri­dora com indis­cu­ti­ble: depèn.

D’entrada, és inne­ga­ble que els records de tot­hom, abso­lu­ta­ment tots, són mate­rial històric. Fets històrics. Han tin­gut lloc en el pas­sat, imme­diat o recent, i els seus pro­ta­go­nis­tes, o els tes­ti­mo­nis dels fets són capaços de rela­tar-los i situar-los, amb més o menys pre­cisió, amb més que menys sub­jec­ti­vi­tat, en un temps i en un lloc. Això no és història, encara, sinó única­ment vivències sus­cep­ti­bles se con­ver­tir-s’hi. Són històries. Quan és, doncs, que aquesta memòria passa a ser història? O, si més no, mate­rial per a la història amb lle­tres gros­ses? Els fac­tors són diver­sos i mai depe­nen dels fets per si matei­xos. Qual­se­vol vivència ho pot ser si aporta infor­mació valu­osa en allò que s’esti­gui inves­ti­gant.

La majo­ria de nosal­tres hem sen­tit expli­car a fami­li­ars més grans anècdo­tes rove­lla­des sobre fets extra­or­di­na­ris o apa­rent­ment intrans­cen­dents, grans pro­e­ses anònimes o peti­tes vivències domèsti­ques i fami­li­ars, ras­tres de la quo­ti­di­a­ni­tat, de la feina o de les rela­ci­ons huma­nes. La majo­ria sur­ten de boques que no han tin­gut mai presència pública en els esce­na­ris prin­ci­pals. Records de gent que ha vis­cut. I d’aquesta experiència, la memòria n’ha retin­gut i transmès detalls, pin­ze­lla­des, foto­gra­fies men­tals que pun­tu­al­ment poden ser uti­lit­za­des pels inves­ti­ga­dors com a tes­ti­mo­nis d’una època. És mate­rial de caràcter més antro­pològic que no pas històric. En tot cas, ens fa veure que qual­se­vol de nosal­tres té una vida prou interes­sant per trans­me­tre-la a la poste­ri­tat.

Entre tots els que vivim o hem vis­cut, això no obs­tant, n’hi ha que tran­si­tem per moments i llocs clau de la història col·lec­tiva. La pandèmia de l’any 20 (i, em temo, del 21, toquem ferro) n’és un exem­ple para­digmàtic. Diuen que els peri­o­dis­tes som els his­to­ri­a­dors del pre­sent. És men­tida. Una atri­bució inne­cessària. En som rela­tors i intèrprets, del pre­sent. I en aquest número espe­cial hem vol­gut dei­xar constància d’una cin­quan­tena d’experiències, algu­nes llar­gues, d’altres només amb una anècdota, no pas a par­tir de grans noms sinó arran de poble, un retaule humà amb pin­ze­llada impres­si­o­nista d’un moment i d’unes peripècies indi­vi­du­als i col·lec­ti­ves el record de les quals ens acom­pa­nyarà durant anys. Bones fes­tes, salut i república. I un record per als pre­sos i pre­ses polítics que tor­na­ran a no pas­sar el Nadal a casa. No us obli­dem. No obli­dem.