A fons
L’ANY QUE ENS ESPERA
Feliç any nou, apreciats lectors. Segur que no m’equivoco si dic que aquest Cap d’Any us heu desitjat molta salut, esperança i normalitat. Perquè les ganes de girar full, d’iniciar una etapa diferent de la que hem viscut aquests darrers mesos, és gairebé una súplica, una imploració. El dia que puguem reunir-nos prop de vint persones en una taula per compartir un dinar, el dia que puguem planejar una excursió amb la colla d’amics, el dia que puguem passejar sense una mascareta, el dia que puguem fer reunions de feina presencials i sense distàncies imposades, el dia que tot això passi moltes coses hauran canviat. Voldrà dir que obrirem una altra etapa. Potser l’anomenarem era postpandèmia, potser retorn a la normalitat. Però, realment, parlar de normalitat ja no sé ben bé què vol dir. Hi ha mesures higièniques que potser han vingut per quedar-se, la vida als centres sociosanitaris segur que ha quedat capgirada per sempre i, per sort, crec que mai més tornarem a menystenir el risc d’un virus. Com a mínim, estaria bé que fos així. Tant de bo l’experiència viscuda ens serveixi per recalcular la nostra escala de prioritats; per apreciar la feina, la família, els amics i aquells moments que són difícils de mesurar però que ens omplen de vitalitat i energia.
Arribarà el dia que recuperarem certes rutines i vells costums, però alguns ja formen part d’un passat enyorat o melancòlic. Tornaran les abraçades, els petons, les carícies, però la pandèmia s’haurà endut projectes, haurà esberlat famílies, haurà encetat dols difícils de superar, haurà enfonsat negocis, haurà silenciat altres malalties o haurà esfumat il·lusions. I aquest temps perdut, o guanyat per salvaguardar la salut, ja no es podrà recuperar. Començarem de nou? Potser sí, però amb entrebancs. Perquè un virus ens ha ensenyat la crueltat de la vida, ens ha evidenciat que la mort pot agafar un ritme inhumà, ens ha demostrat que tots som éssers vulnerables i ens ha dit que, de vegades, tendim a amagar el cap sota l’ala però que la realitat sempre s’imposa.
Per tant, fer ara projeccions per a aquest nou any és gairebé un joc de ciència-ficció. No podem ni predir què pot passar la setmana que ve. Res depèn de nosaltres, encara que pensem que controlem totes les accions i decisions. Podem preveure escenaris, però fer afirmacions categòriques és molt arriscat. Perquè el coronavirus també ens ha donat una altra lliçó: cal saber adaptar-se. No és més fort qui s’entossudeix en un objectiu sinó aquell que és capaç de reinventar-se, d’ajustar-se al context i a les necessitats del moment.
Quin any ens espera? Potser no farem una llista dels propòsits que volem aconseguir aquest any, potser no direm que volem anar més al gimnàs, potser no ens fixarem noves exigències de feina. Perquè ara hi ha coses que han esdevingut insignificants. Sabem que preval la salut, la vida, per sobre de moltes altres imposicions.
Evidentment que hem de seguir establint metes, hem de seguir verbalitzant intencions, hem de seguir projectant idees, hem de seguir planificant. Però sent conscients que el 2021 potser no serà com l’imaginem avui, probablement els plans s’aniran modificant. I no serà fruit de la improvisació, sinó d’un món en constant mutació. Tot i així, esperem que aquest sigui l’any de la vacunació i que això ens serveixi per valorar, d’una vegada per totes, el progrés científic i la recerca mèdica. I valorar vol dir, també, invertir.
