L’ANY DEL TORNAR A COMENÇAR

Encetem l’any amb l’esperança que el vaccí de la covid-19 ens permetrà, a poc a poc, tornar a l’estil de vida d’abans. Encara caldrà esperar alguns mesos, potser entomar algun retrocés i qui sap si una altra onada de contagis. Fins i tot pot ser que aquell estil de vida d’abans vagi acompanyat d’alguna nova prevenció i arrossegui durant un temps les restes de tanta por acumulada. No cal dir que hi haurà qui, intel·lectualment còmode amb les catàstrofes que se suposa que ens fan pagar no sé quins pecats comesos, ens amenaçarà dient que ningú no ens assegura que aviat hi pugui haver noves pandèmies. Però l’esperança, gran o petita, hi és.

La pandèmia, tanmateix, ja ha provocat grans estralls en la salut i, sobretot, en la vida de molts conciutadans, i encara n’hi haurem d’afegir uns quants més. Això ja no té remei. També ha provocat estralls en l’activitat econòmica de molts sectors, tant dels que més s’han queixat i n’hem vist l’impacte com d’aquells que dispersos pel país, més a segona fila en la relació amb el client, n’han estat víctimes més discretes. La nostra economia ja no viu de la nostra mera subsistència i de la satisfacció de les necessitats bàsiques sinó de la riquesa, la densitat i la complexitat de les nostres interaccions socials. Si buidem el carrer, s’atura el món. Ja no hi ha més Berlevåg i El festí de Babette és la norma.

El que més ha posat en risc la pandèmia ha estat el sistema de salut, l’ensenyament i els serveis socials. Caldrà distància per avaluar correctament les respostes que hi ha donat, i fer-ho comparativament amb altres sistemes de països similars. Si som capaços d’estudiar-ho sense voler passar comptes, en podem aprendre molt. En podrem veure les debilitats però també les fortaleses, que n’ha tingut. Hi podrem descobrir la capacitat de resposta, sovint d’improvisació, els altruismes i els egoismes de tota mena i la capacitat col·laborativa. La prova d’estrès hauria d’ajudar a posar cada cosa al seu lloc en les prioritats polítiques: la recerca, la prevenció sanitària, la democratització de l’accés a la xarxa i el servei públic de les organitzacions de voluntaris, entre d’altres.

Tanmateix, aquest 2021 serà el de la reconstrucció. El de les noves oportunitats, el del recomençament. Els carrers es tornaran a omplir, i el món tornarà a arrencar. Molts establiments hauran tancat, però el terme “definitivament” es demostrarà fora de lloc. Potser sí que es corregiran alguns excessos, que s’hauran posat en evidència debilitats estructurals prèvies en alguns sectors que s’hauran de repensar i reinventar, com se sol dir. Però en la majoria de casos, bo i arrossegant les masegades provocades per la pandèmia, l’activitat productiva reprendrà la seva dinàmica anterior. I el més probable és que el procés de recuperació sigui més ràpid que el de la gravíssima recessió del 2008-2013, ja que tres anys després ja tornàvem a les dades prèvies.

Si hi ha sectors no recuperables caldrà pensar que, en general, la pandèmia només n’haurà precipitat la desaparició. Així, determinats nous hàbits de consum com ara la compra en línia hauran accelerat una implantació que més d’hora que tard també hauria arribat. El comerç de proximitat, d’altra banda, no sobreviurà només perquè és més a prop o per un acte d’adhesió ideològica, patriòtica o sentimental, sinó perquè sàpiga oferir alguna cosa diferent que no té el comerç en línia. Saber llegir bé les conseqüències de la pandèmia també voldrà dir entendre que hi ha canvis que no haurà provocat sinó que senzillament haurà accelerat.

La covid-19 també haurà tingut el seu impacte polític. Potser no tant en l’oferta electoral, en què no sembla passar comptes destacables ni pels èxits ni per les incompetències dels governs, però sí en la sensibilitat de la ciutadania i les seves prioritats, i en la seva capacitat d’acció. L’independentisme en particular, a part dels propis errors, també s’ha vist desconcertat per la impossibilitat de mantenir la mobilització al carrer com a força principal i per un cert esgotament del combat a la xarxa. El seu futur ara haurà de dependre de no fiar-ho tot al carrer ni a la xarxa. Cal esperar que l’independentisme aquest 2021, com tothom, sàpiga trobar els seus nous espais d’organització i lluita en la postpandèmia. També per als independentistes és l’any del tornar a començar, previ al tornar-ho a fer.