L’ANY DEL TORNAR A COMENÇAR

Ence­tem l’any amb l’espe­rança que el vaccí de la covid-19 ens per­metrà, a poc a poc, tor­nar a l’estil de vida d’abans. Encara caldrà espe­rar alguns mesos, pot­ser ento­mar algun retrocés i qui sap si una altra onada de con­ta­gis. Fins i tot pot ser que aquell estil de vida d’abans vagi acom­pa­nyat d’alguna nova pre­venció i arros­se­gui durant un temps les res­tes de tanta por acu­mu­lada. No cal dir que hi haurà qui, intel·lec­tu­al­ment còmode amb les catàstro­fes que se suposa que ens fan pagar no sé quins pecats come­sos, ens amenaçarà dient que ningú no ens asse­gura que aviat hi pugui haver noves pandèmies. Però l’espe­rança, gran o petita, hi és.

La pandèmia, tan­ma­teix, ja ha pro­vo­cat grans estralls en la salut i, sobre­tot, en la vida de molts con­ciu­ta­dans, i encara n’hi hau­rem d’afe­gir uns quants més. Això ja no té remei. També ha pro­vo­cat estralls en l’acti­vi­tat econòmica de molts sec­tors, tant dels que més s’han quei­xat i n’hem vist l’impacte com d’aquells que dis­per­sos pel país, més a segona fila en la relació amb el cli­ent, n’han estat vícti­mes més dis­cre­tes. La nos­tra eco­no­mia ja no viu de la nos­tra mera sub­sistència i de la satis­facció de les neces­si­tats bàsiques sinó de la riquesa, la den­si­tat i la com­ple­xi­tat de les nos­tres interac­ci­ons soci­als. Si bui­dem el car­rer, s’atura el món. Ja no hi ha més Ber­levåg i El festí de Babette és la norma.

El que més ha posat en risc la pandèmia ha estat el sis­tema de salut, l’ense­nya­ment i els ser­veis soci­als. Caldrà distància per ava­luar cor­rec­ta­ment les res­pos­tes que hi ha donat, i fer-ho com­pa­ra­ti­va­ment amb altres sis­te­mes de països simi­lars. Si som capaços d’estu­diar-ho sense voler pas­sar comp­tes, en podem apren­dre molt. En podrem veure les debi­li­tats però també les for­ta­le­ses, que n’ha tin­gut. Hi podrem des­co­brir la capa­ci­tat de res­posta, sovint d’impro­vi­sació, els altruis­mes i els egois­mes de tota mena i la capa­ci­tat col·labo­ra­tiva. La prova d’estrès hau­ria d’aju­dar a posar cada cosa al seu lloc en les pri­o­ri­tats polítiques: la recerca, la pre­venció sanitària, la demo­cra­tit­zació de l’accés a la xarxa i el ser­vei públic de les orga­nit­za­ci­ons de volun­ta­ris, entre d’altres.

Tan­ma­teix, aquest 2021 serà el de la recons­trucció. El de les noves opor­tu­ni­tats, el del reco­mençament. Els car­rers es tor­na­ran a omplir, i el món tor­narà a arren­car. Molts esta­bli­ments hau­ran tan­cat, però el terme “defi­ni­ti­va­ment” es demos­trarà fora de lloc. Pot­ser sí que es cor­re­gi­ran alguns exces­sos, que s’hau­ran posat en evidència debi­li­tats estruc­tu­rals prèvies en alguns sec­tors que s’hau­ran de repen­sar i rein­ven­tar, com se sol dir. Però en la majo­ria de casos, bo i arros­se­gant les mase­ga­des pro­vo­ca­des per la pandèmia, l’acti­vi­tat pro­duc­tiva reprendrà la seva dinàmica ante­rior. I el més pro­ba­ble és que el procés de recu­pe­ració sigui més ràpid que el de la gravíssima recessió del 2008-2013, ja que tres anys després ja tornàvem a les dades prèvies.

Si hi ha sec­tors no recu­pe­ra­bles caldrà pen­sar que, en gene­ral, la pandèmia només n’haurà pre­ci­pi­tat la des­a­pa­rició. Així, deter­mi­nats nous hàbits de con­sum com ara la com­pra en línia hau­ran acce­le­rat una implan­tació que més d’hora que tard també hau­ria arri­bat. El comerç de pro­xi­mi­tat, d’altra banda, no sobre­viurà només perquè és més a prop o per un acte d’adhesió ideològica, patriòtica o sen­ti­men­tal, sinó perquè sàpiga ofe­rir alguna cosa dife­rent que no té el comerç en línia. Saber lle­gir bé les con­seqüències de la pandèmia també voldrà dir enten­dre que hi ha can­vis que no haurà pro­vo­cat sinó que sen­zi­lla­ment haurà acce­le­rat.

La covid-19 també haurà tin­gut el seu impacte polític. Pot­ser no tant en l’oferta elec­to­ral, en què no sem­bla pas­sar comp­tes des­ta­ca­bles ni pels èxits ni per les incom­petències dels governs, però sí en la sen­si­bi­li­tat de la ciu­ta­da­nia i les seves pri­o­ri­tats, i en la seva capa­ci­tat d’acció. L’inde­pen­den­tisme en par­ti­cu­lar, a part dels pro­pis errors, també s’ha vist des­con­cer­tat per la impos­si­bi­li­tat de man­te­nir la mobi­lit­zació al car­rer com a força prin­ci­pal i per un cert esgo­ta­ment del com­bat a la xarxa. El seu futur ara haurà de depen­dre de no fiar-ho tot al car­rer ni a la xarxa. Cal espe­rar que l’inde­pen­den­tisme aquest 2021, com tot­hom, sàpiga tro­bar els seus nous espais d’orga­nit­zació i lluita en la post­pandèmia. També per als inde­pen­den­tis­tes és l’any del tor­nar a començar, previ al tor­nar-ho a fer.