La República que bull
L’ILLA FA EL SALT
La traca final del 2020 ha estat l’anunci del PSOE, ai, perdó, del PSC, que Salvador Illa serà el seu aspirant a la presidència de la Generalitat en les eleccions del 14-F. La notícia genera certa perplexitat. Una primera lectura faria pensar que si en la pitjor crisi sanitària de la història recent es pot canviar el ministre del ram és que aquest senyor és un dirigent perfectament prescindible. Hi ha una segona lectura: des del poder monclovita substitueixen el titular de la salut pública perquè consideren que la crisi de la covid-19 ja està superada i, com diria l’estadant de ficció de l’ala oest de la Casa Blanca: “What’s next?” O, si ho preferiu en un to de concursant de reality show estil Supervivientes: “Prova superada.” No sé quina de les hipòtesis és més lamentable, si la de la certificació de la inutilitat del personatge o la incompetència temerària dels analistes que beneitament o maliciosament consideren que al virus ja li tenim el peu al coll.
Sigui quin sigui el cas, la unció d’Illa dinamita un principi bàsic de la política i en confirma un altre. Es fa miques allò que un bon polític és qui actua no pas pensant en les pròximes eleccions sinó en les pròximes generacions. Paral·lelament, ratifica un spin doctor tan veterà com Plutarc de Queronea, que fa gairebé dos mil anys va deixar dit: “El poble està més disposat a acceptar els qui comencen, en la mesura que està cansat i avorrit de veure els de sempre, igual com els passa als espectadors amb un nou actor.” El ministre no és ben bé algú que comença, però sí un actor que abans d’aterrar a Madrid no coneixia gaire ningú. El que és exacte és que s’han tret de sobre “el de sempre” amb la implacable fuetada dels gestors de la política professional quan ensumen sang demoscòpica.
Per als interessos del PSC, el canvi no és dolent. El desplegament de tot un aparell propagandístic estatal és capaç de convertir un dirigent fluix en heroi nacional, de la mateixa manera que fa passar una justícia franquista per democràtica i una família de rapinyaires per garants de l’estabilitat constitucional. En el cas d’Illa, el pla està dissenyat per reabsorbir part dels vots que va obtenir Cs el 2017 i, de retruc, atraure algun despistat dels comuns. El gran dubte és si a banda de redistribuir l’espai unionista pescaran res en les remogudes aigües d’un independentisme que, de moment, amb els seus xecs en blanc ha permès consolidar el presidenciable del PSC com la cara amable del 155. Els cants de sirena tindran tants megàfons com calgui per fer desviar cap a l’Illa socialista els votants embarrancats en el viatge cap a Ítaca. Ja es veurà. De moment, tingueu bona travessia pel 2021. I aneu pensant a estacar-vos bé al pal major.
