LÍNIES VERMELLES

L’ofen­siva dels segui­dors de Trump con­tra el Capi­toli ha fet tre­mo­lar la pre­tesa segu­re­tat democràtica de la pri­mera potència mun­dial. Si la pandèmia ens ha por­tat vul­ne­ra­bi­li­tat sanitària glo­bal, aquest epi­sodi ha com­por­tat vul­ne­ra­bi­li­tat política glo­bal. La democràcia és vul­ne­ra­ble. I aquesta cons­ta­tació no ha de ser necessària­ment nega­tiva. És una lliçó d’humi­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal clara, que obli­garà a fer unes rea­fir­ma­ci­ons de qua­li­tat democràtica i a reo­ri­en­tar la soli­desa de la política i de les actu­a­ci­ons que en nom de la ciu­ta­da­nia o de l’interès gene­ral jus­ti­fi­quen el nos­tre sis­tema polític.

Aquesta per­cepció de fra­gi­li­tat democràtica, que aquí a casa nos­tra, malau­ra­da­ment tenim molt inte­grada, no ha estat la que l’ima­gi­nari de la ciu­ta­da­nia nord-ame­ri­cana, i mun­dial, tenia pre­vista. La res­posta a aquests fets, de moment, ha ser­vit perquè els diver­sos líders polítics hagin fet unes decla­ra­ci­ons en interès propi, des de l’Iran fins a la Xina, pas­sant per Europa. I evi­dent­ment, a Espa­nya no podia fal­tar l’apro­fi­ta­ment per part d’alguns par­tits per esta­blir paral·lelis­mes amb el con­text català.

El debat sobre la deso­bediència civil i la con­demna d’uns evi­dents exces­sos dels trum­pis­tes, pot ser una trampa per no enten­dre que el més relle­vant és valo­rar les cau­ses que pro­mo­uen pro­tes­tes ciu­ta­da­nes, el valor afe­git de les llui­tes pels drets civils i la importància també de tenir clares les línies ver­me­lles, tant dels líders polítics en les seves parau­les i dis­cur­sos, com dels movi­ments soci­als.

L’autèntic cul­pa­ble dels fets gravíssims, ha estat el seu inci­ta­dor, Donald Trump. Sense ell, i la seva boge­ria nar­ci­sista, que ha tras­pas­sat tots els límits des de la seva pri­mera cam­pa­nya elec­to­ral, res d’això hau­ria pas­sat. L’era Trump ha fet que el dis­curs i les acci­ons polítiques d’odi i xenofòbia crei­xes­sin en rèdits elec­to­rals i que, malau­ra­da­ment, els espais democràtics no hagin reac­ci­o­nat a temps per cons­truir els talla­focs de pro­tecció impres­cin­di­ble. És real­ment insòlit que un país que encara exi­geix l’extra­dició d’Assange per una difusió d’infor­mació que va ser publi­cada pels dia­ris més impor­tants del món, hagi permès i per­meti que un fei­xista governi el país mes impor­tant del món. El pro­blema és que durant tots els anys del seu poder, els dis­ba­rats que ha dit i els atemp­tats als drets humans que ha pro­pi­ciat no han estat objecte d’una res­posta democràtica con­tun­dent, ni per part del par­tit repu­blicà que l’empa­rava, ni per ins­ti­tu­ci­ons de pes que hau­rien pogut pro­moure actu­a­ci­ons jurídiques i legals molt més con­tun­dents per parar-li els peus.

La democràcia ha d’esta­blir, abans no sigui massa tard, unes línies ver­me­lles de pre­venció de ris­cos con­tra el fei­xisme. I això és per­fec­ta­ment apli­ca­ble a par­tits com Vox o a espais neo­fei­xis­tes euro­peus que són una ombra massa allar­gada per al futur del nos­tre con­ti­nent.

La reacció als EUA es veurà els pro­pers dies, en què les diver­ses ins­ti­tu­ci­ons, la fis­ca­lia i l’FBI hau­ran de ges­ti­o­nar la res­posta. La inci­tació que el dis­curs del pre­si­dent dels EUA va com­por­tar en l’acció dels seus afins ha fet reac­ci­o­nar, de moment, els pro­pi­e­ta­ris de Face­book i Twit­ter, que han donat de baixa el seu per­fil. Massa tard?

Aques­tes línies ver­me­lles també calen a Espa­nya. La minis­tra de Defensa, Mar­ga­rita Robles, va fer ús d’una paraula con­tun­dent i com­pro­mesa davant d’un rei que, covar­da­ment, va evi­tar refe­rir-se direc­ta­ment a les ame­na­ces i pro­cla­mes anti­de­mocràtiques dels mili­tars jubi­lats. Aquests, lluny d’enten­dre el mis­satge ins­ti­tu­ci­o­nal que se’ls va donar, en un exèrcit sotmès al Congrés dels Dipu­tats i al poder exe­cu­tiu, dijous van res­pon­dre amb una carta rein­ci­dent en la seva exigència de can­viar el man­dat de gover­nança democràtica.

No són menors, aquests epi­so­dis, en un país on una dic­ta­dura que va tor­tu­rar i assas­si­nar, va entre­llaçar una tran­sició amb una llei d’amnis­tia qüesti­o­nada per les Naci­ons Uni­des i amb una monar­quia here­tada. La sentència del TS en el cas del procés, que encara té els líders soci­als i polítics empre­so­nats, és un clar exem­ple d’invo­lució democràtica.

Jon Biden, el futur pre­si­dent nord-ame­ricà, ho ha dit: “La democràcia és fràgil, i són necessàries per­so­nes de bona volun­tat, es reque­rei­xen líders amb el coratge d’aixe­car-se, que no es dedi­quin a la recerca de poder a qual­se­vol preu sinó al bé comú.”

L’autèntica lliçó dels fets del Capi­toli és que les ins­ti­tu­ci­ons s’han d’avançar als dis­cur­sos d’odi i con­tra la plu­ra­li­tat democràtica. La gestió de ris­cos de la pandèmia del fei­xisme és ara aquest “bé comú” pri­o­ri­tari, i reque­reix un com­promís democràtic molt més con­tun­dent amb els drets humans. Si la ciu­ta­da­nia té aquest mirall, el fei­xisme no podrà gua­nyar vots.