LÍNIES VERMELLES

L’ofensiva dels seguidors de Trump contra el Capitoli ha fet tremolar la pretesa seguretat democràtica de la primera potència mundial. Si la pandèmia ens ha portat vulnerabilitat sanitària global, aquest episodi ha comportat vulnerabilitat política global. La democràcia és vulnerable. I aquesta constatació no ha de ser necessàriament negativa. És una lliçó d’humilitat institucional clara, que obligarà a fer unes reafirmacions de qualitat democràtica i a reorientar la solidesa de la política i de les actuacions que en nom de la ciutadania o de l’interès general justifiquen el nostre sistema polític.

Aquesta percepció de fragilitat democràtica, que aquí a casa nostra, malauradament tenim molt integrada, no ha estat la que l’imaginari de la ciutadania nord-americana, i mundial, tenia prevista. La resposta a aquests fets, de moment, ha servit perquè els diversos líders polítics hagin fet unes declaracions en interès propi, des de l’Iran fins a la Xina, passant per Europa. I evidentment, a Espanya no podia faltar l’aprofitament per part d’alguns partits per establir paral·lelismes amb el context català.

El debat sobre la desobediència civil i la condemna d’uns evidents excessos dels trumpistes, pot ser una trampa per no entendre que el més rellevant és valorar les causes que promouen protestes ciutadanes, el valor afegit de les lluites pels drets civils i la importància també de tenir clares les línies vermelles, tant dels líders polítics en les seves paraules i discursos, com dels moviments socials.

L’autèntic culpable dels fets gravíssims, ha estat el seu incitador, Donald Trump. Sense ell, i la seva bogeria narcisista, que ha traspassat tots els límits des de la seva primera campanya electoral, res d’això hauria passat. L’era Trump ha fet que el discurs i les accions polítiques d’odi i xenofòbia creixessin en rèdits electorals i que, malauradament, els espais democràtics no hagin reaccionat a temps per construir els tallafocs de protecció imprescindible. És realment insòlit que un país que encara exigeix l’extradició d’Assange per una difusió d’informació que va ser publicada pels diaris més importants del món, hagi permès i permeti que un feixista governi el país mes important del món. El problema és que durant tots els anys del seu poder, els disbarats que ha dit i els atemptats als drets humans que ha propiciat no han estat objecte d’una resposta democràtica contundent, ni per part del partit republicà que l’emparava, ni per institucions de pes que haurien pogut promoure actuacions jurídiques i legals molt més contundents per parar-li els peus.

La democràcia ha d’establir, abans no sigui massa tard, unes línies vermelles de prevenció de riscos contra el feixisme. I això és perfectament aplicable a partits com Vox o a espais neofeixistes europeus que són una ombra massa allargada per al futur del nostre continent.

La reacció als EUA es veurà els propers dies, en què les diverses institucions, la fiscalia i l’FBI hauran de gestionar la resposta. La incitació que el discurs del president dels EUA va comportar en l’acció dels seus afins ha fet reaccionar, de moment, els propietaris de Facebook i Twitter, que han donat de baixa el seu perfil. Massa tard?

Aquestes línies vermelles també calen a Espanya. La ministra de Defensa, Margarita Robles, va fer ús d’una paraula contundent i compromesa davant d’un rei que, covardament, va evitar referir-se directament a les amenaces i proclames antidemocràtiques dels militars jubilats. Aquests, lluny d’entendre el missatge institucional que se’ls va donar, en un exèrcit sotmès al Congrés dels Diputats i al poder executiu, dijous van respondre amb una carta reincident en la seva exigència de canviar el mandat de governança democràtica.

No són menors, aquests episodis, en un país on una dictadura que va torturar i assassinar, va entrellaçar una transició amb una llei d’amnistia qüestionada per les Nacions Unides i amb una monarquia heretada. La sentència del TS en el cas del procés, que encara té els líders socials i polítics empresonats, és un clar exemple d’involució democràtica.

Jon Biden, el futur president nord-americà, ho ha dit: “La democràcia és fràgil, i són necessàries persones de bona voluntat, es requereixen líders amb el coratge d’aixecar-se, que no es dediquin a la recerca de poder a qualsevol preu sinó al bé comú.”

L’autèntica lliçó dels fets del Capitoli és que les institucions s’han d’avançar als discursos d’odi i contra la pluralitat democràtica. La gestió de riscos de la pandèmia del feixisme és ara aquest “bé comú” prioritari, i requereix un compromís democràtic molt més contundent amb els drets humans. Si la ciutadania té aquest mirall, el feixisme no podrà guanyar vots.