AMB ELS PIXATS AL VENTRE

Va, d’acord: ajor­nem les elec­ci­ons perquè en tot un any –en què han coin­ci­dit el clima pre­e­lec­to­ral i la pandèmia– no hem tin­gut temps d’orga­nit­zar cap sis­tema de vot a distància ni anti­ci­pat, ni d’aug­men­tar la segu­re­tat dels elec­tors repen­sant els meca­nis­mes i els cir­cuits i mul­ti­pli­cant el nom­bre de meses i de col·legis elec­to­rals. Un moment, però: els que ara s’empa­ren en la seva pròpia impre­visió per evi­tar que fem cua per anar a votar, no són els matei­xos que han eixam­plat la màniga durant la cam­pa­nya comer­cial de Nadal perquè poguéssim anar a fer cua als car­rers de boti­gues i als cen­tres comer­ci­als? Ah, sí, és veri­tat: els índexs de con­ta­gis de lla­vors no eren els matei­xos que ara, mal­grat que les advertències dels experts en pre­dic­ci­ons científiques i en epi­de­mi­o­lo­gia no han can­viat mai en tot aquest temps. Però ara sí, va, fem-los cas i acu­sem els par­ti­da­ris d’anar a votar el 14-F de ser uns teme­ra­ris i uns inso­li­da­ris que només pen­sen en els seus interes­sos, i no per­so­nes asse­nya­des com el nos­tre govern, que sap com fer cas a tot­hom i a ningú alhora.