El voraviu

Avui, a les portades dels vuit diaris d’informació general impresos que cada dia es distribueixen a tot Catalunya, la notícia de la segona negativa belga a extradir el conseller Lluís Puig ocupava el 0% de l’espai en cinc: als quatre editats a Madrid i a El Periódico, editat a Barcelona. Per a La Vanguardia i l’Ara, també de Barcelona, era una aposta residual, una petita crida perquè no sigui dit. Només El Punt Avui hi ha donat categoria d’obertura: “Bèlgica hi torna.” I tres subtítols explicatius. Primer: “La justícia belga torna a denegar l’extradició de Lluís Puig.” Segon: “Ratifica que el Suprem no és competent i que no li assegura un judici just.” Tercer: “Nou revés dels tribunals europeus a les euroordres de Pablo Llarena.” Fins a les eleccions a tothom se li veurà molt el llautó, que deia l’àvia Neus. Molt més, entossudint-se com s’entossudeixen les enquestes, els estudis i les anàlisis de mercat que l’independentisme creix i millora l’aritmètica parlamentària. No es conformaran amb la càrrega de la brigada lleugera. Els èxits de l’exili s’han de tapar i els taparan. Les vergonyes que l’exili posa al descobert s’han d’enterrar i les enterraran. L’objectiu de l’Ibex-35 i del ferro del règim del 78 no tot era Sánchez al govern. És que Sánchez, el govern o la mare superiora aturi la desafecció dels catalans i els sedueixi (Botín dixit). La sentència és ferma. La fiscalia belga no hi recorrerà en contra. Llarena se l’ha ben confitat. A veure com ho expliquen.

Divendres a la tarda, quan aigua, neu, pluja i vent es van desbocar a Espanya primer i després a Catalunya, la majoria del ramat era recollit i a redós. Hem fet sort. El Filomena ha tingut molt de seny esperant-se al cap de setmana, i a arribar gairebé després del toc de queda allà on n’hi havia. Ens ha estalviat la ratera massiva en què s’han convertit les carreteres cada vegada que els darrers anys la neu ha caigut de manera copiosa a cotes baixes i en dies laborables. Com que hi haurà xifres irrefutables que és la nevada més important a Madrid en cinquanta, seixanta o setanta anys, podrem assistir a una gran operació de propaganda que s’allargarà fins dimarts o dimecres sobre la magnífica mobilització dels serveis públics, la protecció civil i les forces de l’ordre. Rodes de premsa dels ministres Ábalos i Marlaska. Vídeos de la Guàrdia Civil inspeccionant un per un cotxes que feia 24 hores que estaven aturats a l’M40. Vehicles de l’UME (Unitat Militar d’Emergències) en perfecta exposició per a la foto davant de l’edifici de Telefónica que va refugiar més de mil persones la nit de divendres a dissabte. El Filomena desengreixarà per uns dies la pandèmia, que reapareixerà quan surti el sol, en el pic o en un dels pics de la tercera onada. Ajudarà a passar suau la vergonya del 19% d’augment del preu de la llum, que havien promès rebaixar, i a embenar la banyada belga a Llarena. Tot per a més glòria d’Illa, a qui El Periódico ja fa guanyador el 14-F.

Sembla que dilluns, a tot estirar aquesta setmana, hi haurà acord per mantenir els avantatges dels ERTO-covid fins al 31 de maig, és a dir, fins després de les eleccions catalanes del febrer, si finalment es fan al febrer. Quan no hi siguin més, al maig o quan sigui, i les empreses que s’hi han acollit es despertin de la migdiada forçosa amb què les han sedat, tornarem a quedar ben retratats. Reforçarem el lideratge europeu de l’atur que Espanya ha aconseguit aquest desembre. Una taxa del 16,2%, que supera en dècimes Grècia i avantatja quasi de sis punts Lituània, el tercer, i de més de vuit punts el quart (Itàlia) i el cinquè (França); i més que dobla la taxa mitjana europea. A Catalunya, amb un 13,2%, ens situaríem tercers, entre Grècia i Lituània. Tampoc n’hi ha per presumir, veritat? Difícil discernir si resulta més vergonyós per a governs que es diuen progressistes i d’esquerres aquest lideratge europeu de l’atur, la pujada del 19% de la factura de la llum o la constatació (Tribunal de Comptes de la Unió) que Espanya és el tercer país que pitjor gestiona els fons europeus mentre es passen el dia predicant-nos que hem d’estar preparats per als famosos 170.000 milions. Quan ens en sortim, la gestió de la pandèmia s’auditarà segons quatre magnituds: la taxa de mortalitat, la taxa d’atur, la consecució de la immunitat de grup i la consecució i gestió de fons europeus. Pinten bastos, diria l’àvia Neus, i ens canten flors i violes.

En la columna de diumenge a El Punt Avui Miquel Berga concentrava una magistral lliçó sobre la vanitat (incrustada, que la portem a l’ADN) que ens devora sovint en aquest país de milhomes. Dubtava que la pandèmia ens faci més humils. En Miquel feia connexió directa amb genuí vocabulari de l’àvia Neus, del qual no em puc estar de fer d’altaveu avui mateix. El vanitós és, a casa nostra, “un pet presumit” i, si ho voleu més cerimoniós (“més amplificat”, diu en Berga), “un cagarro tibat”. És cert, ben cert. I en veus desfilar tants al llarg del dia! No només pets! Pets I llufes presumides, tot sigui dit. La vanitat no discrimina per gènere. Mireu si no el candidat Aragonès, que repeteix i repeteix la bertranada del múltiplex de cinc quan amb dos ja hem fet festa major cada dia i quan (amb to de llufa presumida o amb to de cagarro tibat) les candidates de la competència, totes, ja li han dit que se la confités. I ell (i tot l’aparell al darrere), que no els val un no per resposta, que no accepta vets encreuats i que vol ser investit amb un govern de via àmplia. Mireu si no la candidata Borràs, autoanomenada ni més ni menys que “filla de l’1 d’octubre”. “Res de PSC ni res de comuns al futur govern, perquè això ens condemnaria a l’autonomia”, galleja. El mateix dia ratificaven tot el suport a Marín a la Diputació que governen amb PSC i comuns. Pets presumits? Cagarros tibats? Llufes? Molta vanitat! Què hem fet per merèixer aquests futurs?

Teníem a punt estructures d’estat? Alguna andròmina que semblés hisenda pròpia? Algun control del territori? Forces de l’ordre disposades a obeir? No, eh? Veritat que no? Per això la declaració unilateral d’independència va morir com gat panxa enlaire a les escales del Parlament, amb aquelles cares llargues que presagiaven l’exili, la presó i la repressió que encara tenim al cim. També farem la mort del cagaelàstics si ens fem els moderns i diem que sí, que a votar el 14-F, que garantirem el dret de vot. Com? Fent què? Que se’n fia, vostè, de Correus? “Roc fora de la mà no saps on va parar”, cridava l’àvia Neus quan jugàvem a pedregar-nos amb els del barri de l’Illa. Doncs la mateixa confiança tinc jo a entregar el meu vot a Correus. I del vot electrònic? Què n’espereu, del vot electrònic? Recordeu com va petar la web dels autònoms? Si en quaranta anys no hem estat capaços ni de fer una llei electoral, com volem muntar ara una logística complexa en un mes? Les eleccions s’han d’ajornar fins al 30 de maig, i no el 30 de maig que ve, sinó el 30 de maig del 2022, que potser tindrem les coses endreçades sanitàriament. Parlem de 2.700 col·legis pels quals hauran de passar més de 4 milions de persones en dotze hores. Estem sonats? Què no hem entès de “mans, mascareta, distància, ventilació?” I deixem de comparar-les amb les del Barça, si us plau, que com a molt són 60.000. I no us preocupi el mal govern. Hem sobreviscut a tots!

Dimarts els lletrats del Congrés dels Diputats de Madrid van acceptar que no hi havia cap inconvenient que poguessin argumentar, ni legalisme que poguessin exhibir, ni pedra tosca amb la qual poguessin gratar i erosionar el dret dels representants del poble a obrir una comissió per investigar les targetes black de l’emèrit i els seus nets. Els moviments bancaris d’aquestes targetes són posteriors a l’abdicació i ja no estaven protegits per la cel·lofana de la inviolabilitat. Podemos, el mateix Podemos que ostenta la vicepresidència del govern, i el mateix Podemos que tenia presentada a la mesa una petició per obrir una comissió d’investigació, piulava a les xarxes dimarts com si tingués al punt de mira la línia de flotació del seu soci de govern. “Ja no hi ha excuses”, escrivien. “O s’està amb la veritat o s’està amb la impunitat.” Ahir, per sisena vegada, el PSOE, amb el PP i Vox, els va tornar a dir que no, que res de comissió. Amb excusa diferent, és clar. Ara diuen que no és feina del Congrés. Que no hi ha excuses? De veritat estan tan torrats d’un any de poder que han acabat pensant que el PSOE no tindria excuses? Tantes com en vulgueu, en tindrà, com principis els germans Marx. Però és que al PSOE, que són gats vells, no en necessiten, d’excuses. Com ha dit la Robles, hi són per protegir la institució, i és el que fan. Podemos, en canvi, és diferent. Ara busquen l’excusa per continuar amb el PSOE en la impunitat.

Per què es queden sols a votar el 14-F? No pas pels drets democràtics de la ciutadania que predicava ahir el ministre Blanco. No pas perquè Salvador Illa els hagi inflat les veles del vaixell electoral i la bufera tingui data de caducitat. No pas per res que no sigui pura tàctica i càlcul electoral. No pas perquè el govern sigui més o menys efectiu, més o menys capaç i estigui més o menys ben avingut. Volen votar com més aviat millor, contra més de 200.000 confinats als quals no es pot garantir el vot, perquè arriben al 14-F sense indultar, sense tramitar el canvi en el Codi Penal, i sense taula de diàleg, i pensen que això els posa al centre de la foto de la manifestació unionista a Barcelona que va capitalitzar Cs el 2017. El mateix ministre Blanco es posa de peus a la galleda. No es poden allargar tant perquè hi hagi indult, diu. Que vol dir, parlant clar –ja ho he dit altres vegades–, que no hi haurà indult fins que hagin passat les eleccions, i que potser ni n’hi haurà si les eleccions no els han anat bé. Així de vergonyós. El PSC vol recollir en el peix bullit Salvador Illa la ràbia contra el procés que va recollir Cs el 2017 en una victòria electoral que no va servir de res. És l’efecte Illa, cap més. Rendibilitzar l’aixecada de camisa a ERC. M’hi jugo un nis i obro parèntesi: ahir vaig rebre un mem que no em vaig poder estar de reenviar. Diu. “Veuràs quina gràcia quan Descartes sàpiga que hi ha gent que no pensa però que sí que existeix.”