MENYS FORTNITE I MÉS CABANES

Aquests dies de con­fi­na­ment muni­ci­pal, els avan­tat­ges de viure en un poble són evi­dents: poder pas­se­jar per camins soli­ta­ris al cos­tat de rie­rols i gor­gues, veure els trac­tors llau­rant els camps i dibui­xant la terra amb solcs simètrics, o enfi­lar-se a un turó des d’on una posta de sol ver­me­llosa cobreix l’horitzó per­fi­lat pel Mont­seny i les Gui­lle­ries. Són petits luxes que aju­den a supor­tar una mica millor el neguit de la pandèmia i totes les seves con­seqüències. Ine­vi­ta­ble­ment, aques­tes pas­se­ja­des també t’aca­ben trans­por­tant a una infan­tesa embe­llida pel temps i la distància, més encara si des­co­brei­xes en una rou­reda una petita cabana de fus­tes a mig cons­truir. Lla­vors no pots evi­tar pen­sar en la mai­nada que, pot­ser aju­dats per pares, o pot­ser no, s’han dedi­cat a bus­car amb tota la il·lusió del món les bran­ques cai­gu­des, el bruc sec i les res­tes de suro necessàries per a la seva inci­pi­ent pro­esa arqui­tectònica. Te’ls ima­gi­nes tri­ant, des­car­tant, pro­vant i amun­te­gant fins a acon­se­guir un resul­tat més o menys satis­fac­tori. Pen­sar que encara hi ha nens que es dedi­quen a fer caba­nes pel bosc també cura una mica l’espe­rit i et fa veure que hi ha vida més enllà dels vide­o­jocs. És veri­tat que no tot­hom té un bosc a prop de casa, però les caba­nes infan­tils també es poden fer en un men­ja­dor. De petits, els que creixíem a ciu­tat les fèiem amb dues cadi­res entre el vidre del balcó i les cor­ti­nes; o amb una manta grossa que cobria com­ple­ta­ment una taula; fins i tot amb un sofà girat con­tra la paret, un parell de pals d’escom­bra i un llençol es pot cons­truir una gla­mu­rosa tenda de cam­pa­nya. Eren espais d’ima­gi­nació i segu­re­tat: el joc simbòlic és una part indis­pen­sa­ble del crei­xe­ment. Però és clar, les caba­nes reque­rei­xen lli­ber­tat d’acció i un cert enre­nou, i sovint resulta més fàcil i còmode tenir la mai­nada engan­xada a una pan­ta­lla. El més pre­o­cu­pant és que els nens i nenes cada cop comen­cen més aviat a fer ser­vir vide­o­jocs, i això els priva d’altres acti­vi­tats real­ment impor­tants, com l’exer­cici físic i la interacció social. A més, els jocs que més agra­den no solen ser els que tenen els con­tin­guts més ade­quats. Els últims tres anys, ha tri­om­fat el Fort­nite, que té mol­tes vari­ants però que majo­ritària­ment con­sis­teix a llui­tar i aba­tre ene­mics. Hi ha més de 365 mili­ons de per­so­nes al món que hi juguen. En paral·lel a l’auge dels vide­o­jocs, ha arri­bat l’èxit dels you­tu­bers famo­sos que s’enre­gis­tren jugant a aquests jocs, joves amb mili­ons de segui­dors i sous estra­tosfèrics. Aquests dies ha escla­tat la polèmica perquè un dels més famo­sos, un noi murcià que es fa dir The­Grefg, ha deci­dit anar a viure a Andorra per pagar menys impos­tos. “M’encan­ta­ria donar exem­ple pagant els meus impos­tos al meu país, però he de mirar per mi”, diu. Aquests són els ídols d’una gene­ració que està obli­dant com fer caba­nes.