SE’N DIU EXILI

La mati­nada del 4 de febrer del 1939, el pre­si­dent Com­panys camina cap al coll de Lli amb el lehen­dakari Agirre. Els dos man­da­ta­ris han que­dat uns cen­te­nars de metres abans de la fron­tera amb el pre­si­dent de la República espa­nyola, Manuel Azaña, i el cap del govern, Juan Negrín, per sor­tir junts cap a l’exili. En arri­bar a l’indret cons­ta­ten que els espa­nyols han mar­xat sense espe­rar-los. Segons el tes­ti­moni del dra­ma­turg Cipri­ano Rivas Che­rif, cunyat d’Azaña: “[El pre­si­dent de la República] no estava dis­po­sat a sor­tir al mateix temps que cap altre dels caps de govern la com­pa­nyia dels quals, fins i tot en aque­lla situ­ació extrema en què ens trobàvem, pogués sig­ni­fi­car pari­tat de repre­sen­tació i cate­go­ria amb la seva.”

Si aquesta anècdota pot sem­blar només una mes­qui­nesa de l’alta política, podem bai­xar arran de poble per tro­bar-ne una d’encara més crua, rela­tada per Artur Bladé Desum­vila durant la tra­vessa amb el vai­xell Nyassa cap a l’exili mexicà, la tar­dor del 1942. En el die­tari de viatge De França a Mèxic, Bladé relata el fune­ral impro­vi­sat d’una nena cata­lana morta durant la tra­ves­sia, quan un grup de repu­bli­cans espa­nyols pro­testa de manera vehe­ment perquè el fèretre està cobert amb la senyera en comp­tes de la ban­dera repu­bli­cana. “Fins i tot sobre els cata­lans morts vol­drien posar ara la marca de l’esclau”, recull aquell exi­liat que va tra­ves­sar l’Atlàntic en el mateix vai­xell en què, encara al ven­tre de la seva mare, viat­java Josep Maria Murià, un dels sig­nants aquesta set­mana del docu­ment d’expa­tri­ats d’ales­ho­res en reco­nei­xe­ment de la con­dició d’exi­li­ats dels repre­sa­li­ats del 2017.

Vuit dècades després som allà mateix i con­ti­nuem acu­mu­lant vícti­mes de l’ultra­na­ci­o­na­lisme trans­ver­sal espa­nyol. L’esquerra mese­ta­ria cri­tica sense des­pen­ti­nar-se que s’equi­pari Puig­de­mont, Rovira i com­pa­nyia amb els exi­li­ats del 39 i alhora pro­te­geix i blinda la monar­quia hereva de Franco. La furi­bunda pro­gres­sia d’avui és la digna hereva d’un dels per­so­nat­ges citats al prin­cipi d’aquest arti­cle, el comu­nista Juan Negrín, pro­fe­ri­dor d’aques­tes parau­les dedi­ca­des a cata­lans i bas­cos en un atac de sin­ce­ri­tat hispànica: “Si aquesta gent ha d’esquar­te­rar Espa­nya, pre­fe­reixo Franco. Amb Franco ja ens entendríem nosal­tres, o els nos­tres fills, o qui fos.” La perla és de l’any 1937, però podria figu­rar amb lle­tres dau­ra­des al fron­tis­pici de l’edi­fici del règim del 78, perquè res­pon a la idea de l’espa­nyo­lisme etern que ens farà votar com i quan vul­gui fins que siguem prou forts per mar­xar, o prou dèbils per dei­xar de ser nosal­tres.