A LA PELL DELS ALTRES

Poques vegades he explicat que a primer d’Econòmiques a la UAB, el curs 1971/72, molt motivat per una modesta experiència “subversiva” a Preu, em vaig voler incorporar al que llavors se’n deia Comitè Polític de la Facultat. A la primera reunió que vaig anar es planificava la dinàmica de l’assemblea que s’havia convocat per a una estona més tard, determinant qui parlaria, què es proposaria, què es votaria... i què es decidiria! Fent el cor fort vaig intervenir per demanar si no caldria que fos la majoria de l’assemblea qui prengués la decisió final i no el comitè. Llavors, el líder de la reunió, des de dalt la tarima, em va mirar amb condescendència –potser amb un punt de menyspreu– i em va dir: “Es nota que no tens cap mena de formació política.” No cal dir que tota la resta de membres del comitè d’experiència en tenien molta en algun dels molts grupuscles polítics que controlaven l’acció política universitària.

Explico l’anècdota –que va fer que no tornés més al comitè– perquè em temo que aquest article mereixerà la mateixa mirada condescendent dels que en aquests moments estan legítimament enderiats en les eleccions del 14-F. Ja sabem que des que l’Estat va intervenir les institucions d’autogovern cedint el comandament de la guerra a l’independentisme als tribunals espanyols, són aquests els que decideixen si s’inhabilita un president, si es decreten mesures de confinament sanitari o quan es poden celebrar les eleccions. I en aquest marc d’un “a por ellos” judicial, voler filar prim en relació amb el combat electoral no tan sols pot semblar una ingenuïtat, sinó també una insensatesa. Però vist com va la batalla entre partits, no me’n sé estar.

I és que hi ha tres lògiques de la confrontació electoral que considero negatives. En primer lloc, és impropi que una força política es dediqui a lamentar que les altres forces no facin el mateix que ells proposen. Entenc que per marcar la pròpia posició vagi bé distingir-la de les dels altres. Però més que no pas lamentar-ho, s’haurien d’alegrar de la discrepància. El lament pel que no fan els altres és un recurs de superioritat moral que estalvia defensar-se amb arguments i que porta a exagerar diferències marginals. Buscar una lògica de confrontació més moralista i emocional que no pas argumental pot ser útil per assegurar el vot dels que ja han pres partit, però sospito que allunya els tebis i indecisos.

Tampoc no crec que funcioni el recurs del vot útil. Demanar un vot útil és promoure un vot pensat més per anar en contra que no pas a favor. La idea implícita és: “Vota’m a mi –encara que no et sigui gaire simpàtic– perquè soc l’únic que pot evitar que guanyi aquell altre que encara et cau pitjor.” Així, s’hauria de votar ERC per evitar que guanyi el PSC? S’hauria de votar JuntsxCat per evitar un govern d’esquerres? S’hauria de votar el PSC per evitar que guanyi una majoria independentista? El problema del vot útil és que fa créixer tant qui el demana com l’adversari. A no ser que, sent desconfiat, l’objectiu sigui descavalcar del triomf un tercer adversari innominat. Per exemple, i en els casos anteriors: ERC a JuntsxCat, JuntsxCat a ERC i el PSC a Cs o el PP.

Finalment, cal observar que aquesta lògica polaritzadora no permet mostrar cap empatia ni per l’enemic ni per l’adversari. I això és un problema, perquè quan no hi ha majories absolutes s’ha d’acabar pactant amb els adversaris i, com hem vist en alguns casos, fins i tot deixar-se estimar pels enemics. Les tres lògiques de confrontació intenten impedir que l’elector es pugui posar a la pell dels altres. Però, llavors, quina mena de respecte es té per la seva capacitat de decisió?

Hi ha altres sistemes electorals que canviarien radicalment aquestes dinàmiques de polarització, contràries a l’empatia i al respecte a l’adversari. Per exemple, poder votar llistes obertes o, encara més, poder dir qui voldríem que guanyés però també qui voldríem que quedés en segona o tercera posició en les eleccions. No és res que no es faci en altres llocs... I per tal que l’elector elaborés la seva decisió seria molt més constructiu que es demostrés una especial capacitat de diàleg entre les forces més properes, tot el contrari del que veiem.

Ja ho veuen, oi, que no tinc cap mena de “formació política”?