A LA PELL DELS ALTRES

Poques vega­des he expli­cat que a pri­mer d’Econòmiques a la UAB, el curs 1971/72, molt moti­vat per una modesta experiència “sub­ver­siva” a Preu, em vaig voler incor­po­rar al que lla­vors se’n deia Comitè Polític de la Facul­tat. A la pri­mera reunió que vaig anar es pla­ni­fi­cava la dinàmica de l’assem­blea que s’havia con­vo­cat per a una estona més tard, deter­mi­nant qui par­la­ria, què es pro­po­sa­ria, què es vota­ria... i què es deci­di­ria! Fent el cor fort vaig inter­ve­nir per dema­nar si no cal­dria que fos la majo­ria de l’assem­blea qui prengués la decisió final i no el comitè. Lla­vors, el líder de la reunió, des de dalt la tarima, em va mirar amb con­des­cendència –pot­ser amb un punt de menys­preu– i em va dir: “Es nota que no tens cap mena de for­mació política.” No cal dir que tota la resta de mem­bres del comitè d’experiència en tenien molta en algun dels molts gru­pus­cles polítics que con­tro­la­ven l’acció política uni­ver­sitària.

Explico l’anècdota –que va fer que no tornés més al comitè– perquè em temo que aquest arti­cle merei­xerà la mateixa mirada con­des­cen­dent dels que en aquests moments estan legítima­ment ende­ri­ats en les elec­ci­ons del 14-F. Ja sabem que des que l’Estat va inter­ve­nir les ins­ti­tu­ci­ons d’auto­go­vern cedint el coman­da­ment de la guerra a l’inde­pen­den­tisme als tri­bu­nals espa­nyols, són aquests els que deci­dei­xen si s’inha­bi­lita un pre­si­dent, si es decre­ten mesu­res de con­fi­na­ment sani­tari o quan es poden cele­brar les elec­ci­ons. I en aquest marc d’un “a por ellos” judi­cial, voler filar prim en relació amb el com­bat elec­to­ral no tan sols pot sem­blar una ingenuïtat, sinó també una insen­sa­tesa. Però vist com va la bata­lla entre par­tits, no me’n sé estar.

I és que hi ha tres lògiques de la con­fron­tació elec­to­ral que con­si­dero nega­ti­ves. En pri­mer lloc, és impropi que una força política es dedi­qui a lamen­tar que les altres for­ces no facin el mateix que ells pro­po­sen. Entenc que per mar­car la pròpia posició vagi bé dis­tin­gir-la de les dels altres. Però més que no pas lamen­tar-ho, s’hau­rien d’ale­grar de la dis­crepància. El lament pel que no fan els altres és un recurs de supe­ri­o­ri­tat moral que estal­via defen­sar-se amb argu­ments i que porta a exa­ge­rar diferències mar­gi­nals. Bus­car una lògica de con­fron­tació més mora­lista i emo­ci­o­nal que no pas argu­men­tal pot ser útil per asse­gu­rar el vot dels que ja han pres par­tit, però sos­pito que allu­nya els tebis i inde­ci­sos.

Tam­poc no crec que fun­ci­oni el recurs del vot útil. Dema­nar un vot útil és pro­moure un vot pen­sat més per anar en con­tra que no pas a favor. La idea implícita és: “Vota’m a mi –encara que no et sigui gaire simpàtic– perquè soc l’únic que pot evi­tar que gua­nyi aquell altre que encara et cau pit­jor.” Així, s’hau­ria de votar ERC per evi­tar que gua­nyi el PSC? S’hau­ria de votar Juntsx­Cat per evi­tar un govern d’esquer­res? S’hau­ria de votar el PSC per evi­tar que gua­nyi una majo­ria inde­pen­den­tista? El pro­blema del vot útil és que fa créixer tant qui el demana com l’adver­sari. A no ser que, sent des­con­fiat, l’objec­tiu sigui des­ca­val­car del tri­omf un ter­cer adver­sari inno­mi­nat. Per exem­ple, i en els casos ante­ri­ors: ERC a Juntsx­Cat, Juntsx­Cat a ERC i el PSC a Cs o el PP.

Final­ment, cal obser­var que aquesta lògica pola­rit­za­dora no per­met mos­trar cap empa­tia ni per l’ene­mic ni per l’adver­sari. I això és un pro­blema, perquè quan no hi ha majo­ries abso­lu­tes s’ha d’aca­bar pac­tant amb els adver­sa­ris i, com hem vist en alguns casos, fins i tot dei­xar-se esti­mar pels ene­mics. Les tres lògiques de con­fron­tació inten­ten impe­dir que l’elec­tor es pugui posar a la pell dels altres. Però, lla­vors, quina mena de res­pecte es té per la seva capa­ci­tat de decisió?

Hi ha altres sis­te­mes elec­to­rals que can­vi­a­rien radi­cal­ment aques­tes dinàmiques de pola­rit­zació, contràries a l’empa­tia i al res­pecte a l’adver­sari. Per exem­ple, poder votar llis­tes ober­tes o, encara més, poder dir qui voldríem que guanyés però també qui voldríem que quedés en segona o ter­cera posició en les elec­ci­ons. No és res que no es faci en altres llocs... I per tal que l’elec­tor ela­borés la seva decisió seria molt més cons­truc­tiu que es demostrés una espe­cial capa­ci­tat de diàleg entre les for­ces més pro­pe­res, tot el con­trari del que veiem.

Ja ho veuen, oi, que no tinc cap mena de “for­mació política”?