El voraviu

Regidors, alcaldes, consellers de Sanitat i els militars amb més llauna al pit. Tots els de l’olla, diria l’àvia Neus. Tots els que manen. Aquí es cola tothom quan pot, amb una excusa o una altra, si l’una és friqui, l’altra encara més. Va haver-hi un moment que vaig estar a punt de creure’m el conseller de Sanitat de Múrcia. Plorava i tot, l’home! Que fotut si ja no et pots refiar ni d’un home que plora en públic! Ha vacunat tot el seu gabinet i la dona! Quina concepció tenim del servei a la ciutadania? Fa feredat. Som tan i tan a prop de la picaresca castissa i mesetaria de finals de l’edat mitjana! I ara surt la ministra Robles i diu que ha quedat sorpresa quan ha sabut que els militars de graduació també han començat per dalt esquivant tots els protocols del mateix exèrcit, que, en aquest tema, com en tants d’altres, menja a part, i hi afegeix que ja demanarà un informe, o que farà una investigació o no sé què carai diu de com ens vol distreure, quan és més que evident que hi ha distintius que són a l’ADN i que per això surten quan surten. Se’n foten, de les cues; vacunarem tard, molt tard, i malament, molt malament (el conseller de Sanitat andalús explica en seu parlamentària que han perdut un 20% de les dosis perquè les xeringues que van comprar no eren les adequades i en sobrava “un culet”). Imagineu què passarà amb 140.000 milions si per la vacuna es colen els de l’olla? Us estranya que la UE pressionés i pressionés perquè no se’n refia?

Com boxejadors o jugadors de rugbi que han patit milers de cops al cap i no recorden ni els grans èxits, els que en van tenir. O fem un reset o ens assetgen dos perills: que acabem a plantofades o que acabem tots sonats. Han passat tantes coses i els comunicadors han pensat tant a amagar-les als ciutadans, que ja no saben quina és la feina, ni on són i ho accepten tot. Amb les hores de rodes de premsa covid que ens martiritzen, com és que han amagat tres mesos una situació com la dels metges de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida que explicava ahir La Mañana? És complicat escollir adjectivacions per als metges que convocaven festes il·legals en què es van infectar, però el silenci dels responsables de premsa, dels mitjans i sobretot dels polítics no és excepció. És pauta. Gastem i gastem impostos ciutadans en salaris de comunicòlegs perquè amaguin el que entre ells i els seus amos decideixen que val més que no sapiguem. Per a sonat, també, el JEMAD Miguel Ángel Villarroya, que dimiteix, però diu que no ha fet res, que les seves decisions han estat encertades. Dimiteix perquè la notícia de les vacunacions de militars (que ningú no desmenteix) deteriora la imatge pública de l’exèrcit i posa en dubte la seva honradesa. I de sonat major, el que vol ser president per Vox, Salvador Illa, que promet una Catalunya “sense revenges”. Com si des de l’1 d’octubre del 2017 haguessin estat per a res més que la revenja.

El cant del gall, l’olor dels purins, el renillar dels cavalls i el repic de les campanes són a França, des de dijous, patrimoni sensorial del camp, una nova noció en la legislació, que, segons els promotors, és transcendental per a la defensa de la vida a pagès i les seves especificitats. El projecte de llei havia estat aprovat per unanimitat a l’Assemblea Nacional i dijous, amb la ratificació a mà alçada al Senat, va acabar el tràmit parlamentari. Per al secretari d’estat, és “un bon projecte de llei per a la defensa de la ruralitat”, i va assenyalar que “la vida al camp implica acceptar algunes molèsties”. “Tot i que els sons i les olors del camp poden donar lloc a diverses disputes, els sons i les olors que caracteritzen els espais naturals ja formen part del codi ambiental. Una consagració que permet inscriure-les al patrimoni comú de la nació.” El projecte de llei s’origina en una recollida de signatures després que fos assassinat un gall (el coq Marcel) “perquè cantava al matí”. El concepte sensorial, unit al de patrimoni immaterial i etnològic, que ja existia, servirà prou per amorosir disputes entre pagesos i urbanites teletreballadors, que ara se sumen als turistes rurals. La pandèmia porta a un nou estadi de la relació entre la vida del camp i la vida de ciutat, i no estaria malament agafar l’exemple francès i adaptar-lo per evitar la sensació que de fora vingueren i de casa ens tragueren, que deia l’àvia Neus.

Quan a finals del 2011 i començaments del 2012 l’episodi Urdangarin va comprometre la monarquia espanyola i li va fer pujar el coloret, la casa reial va decidir fer un exercici de transparència i, després de trenta-cinc anys d’obscurantisme informatiu, va fer públic el diner de què disposaven segons els pressupostos generals de l’Estat: aquell any, 8,42 milions d’euros. L’excoronel d’estat major Amadeo Martínez Inglés va publicar ja en aquell moment un article en què detallava que això només era un 1,5% del cost del que en deia “parafernàlia cortesana” i en la qual ja entraven tots els conceptes de piscines, cotxes, iots, palaus, jardins i personal en què ara han posat la banya els periodistes de diario.es i que aconsegueixen fer aparèixer amb comptagotes. Al coronel tot plegat li donava la suma de 561.654.350 euros, que ell gratava i trobava per milions en partides dissimulades a Presidència (96), Defensa (292), Interior (89), Hisenda (28), Afers Estrangers (10), altres ministeris (23) i despeses reservades (16). El 2014, en el debat de pressupostos, els populars venien la moto que teníem el cap d’estat més barat (17 cèntims per ciutadà) i Anasagasti demanava que aclarissin les partides amagades, però no se’n va sortir. El 2021 estem allà mateix. Encara ens volen fer veure garses per perdius i al coronel el fan passar per boig. Us hi jugaríeu res, que Martínez Inglés tenia raó i que, fet i fotut, la corona costa uns 500 quilos a l’any?

Demà farà just un mes de la presentació a Guadalajara del primer palet de vacunes que arribava d’Europa, l’únic dels estats veïns que els cretins responsables de comunicació van maquillar amb pintures de guerra patriòtiques. Precisament demà serà el primer dia de Salvador Illa com a exministre i com a candidat a la Generalitat. Al 101%, ja ho saben. I tot ell patrioterisme espanyol, també, substitut improvisat de l’efecte Arrimadas del 2017. El PSC, entregat en cos i ànima a recollir més rosegons de Cs que ningú. Perquè el seu posat de peix bullit no adormi la clientela vindrà Sánchez en persona, sis, set o vuit vegades a fer-li companyia, però sobretot a fer promeses. El dia de reflexió passarem llista i ens en farem creus. Sobretot, de la quantitat de promeses, i de les vegades que ja ens les havien fet abans, ells mateixos o uns altres. El compliment serà com el del ritme de vacunació. Ara que ja fa un mes, a Espanya s’han fet 1.237.593 punxades. Multipliquin i divideixin, i veuran que amb aquesta mitjana necessiten més de 50 mesos (quatre anys) per fer el 70% de la immunitat de ramat que el ministre sortint i el seu president han promès reiterades vegades per a finals de juny, d’aquí a cinc mesos. Aquests són els seus poders, cap més. Mentida i propaganda mil vegades repetida. Aquests són els poders amb què ara es presenta aquí per aprofitar la notorietat pública que diuen que ha sumat al ministeri.

Ja ha jurat el càrrec i ja és a lloc. Sigui per respectar la quota catalana al Consell de Ministres, sigui perquè el seu sacrifici pel defecte Illa necessitava una torna, sigui perquè li tocava després de la frustració de la presidència del Senat que ja salivava... Sigui pel que sigui, Miquel Iceta és el flamant ministre de Política Territorial i Funció Pública. Miquel Iceta i jo tenim vides paral·leles. Molt distants, però paral·leles. Ell va deixar la universitat sense titular-se i jo també. Ell fa quaranta-dos anys que és en la política i jo quaranta-dos en el periodisme. Ell ha estat fidel al socialisme mutant i jo he estat fidel a El Punt. Ell ha fet tots els papers de l’auca i jo també. Potser és per això, perquè l’observo amb un cert privilegi, però sense hipoteques, que ensumo que si ha dit la veritat debuta amb els telenotícies comptats, i no són gaires. “M’agrada Espanya com és: diversa, plural i unida”, ha dit en la presa de possessió. Com no podia ser d’una altra manera, ha refermat “compromís” amb la Constitució i ha avisat que no hi haurà “sobresalts, ni invents, ni improvisacions” en la seva gestió. Entenc, doncs, que ja s’ha posat en la idea que sempre ha tingut d’Espanya, l’Espanya federal. Recordeu allò de les vuit nacions i potser Navarra? Seran aquestes les que anirà per federar? Veurem. Està al lloc adequat. No hi ha excusa. Com li va dir el president Puigdemont, el federalisme es demostra federant. Però serà que no, eh, Miquel? No sé per què, però m’ho sembla.

Les neveres de la Generalitat són buides. Jo no he estat! És un problema de Madrid, que no ha fet arribar les dosis que tocaven. Jo no he estat! La Unió Europea no ha entregat el que s’havia quedat. Jo no he estat! Les farmacèutiques havien signat una cosa i en fan una altra. Jo no he estat! No s’ha servit el que s’havia quedat perquè la cadena de producció no ho ha entregat. Jo no he estat! El proveïdor de matèria primera va collir menys. Jo no he estat! Totes les criatures s’espolsen. Jo no he estat, senyoreta! Jo no he estat, senyor mestre! La cosa grossa és haver diversificat i haver fet salat. No ens ha plantat un proveïdor, no, ens han plantat tots tres. A veure si els buròcrates europeus havien d’haver escoltat l’àvia Neus i, abans d’avançar tants quartos, pensar en allò tan simple de músic pagat no fa bon so. A Anglaterra en sobren. Israel va a preu fet. Al Golf fan turisme de vacuna. Ens han distret unes setmanes amb allò que havíem de convèncer els negacionistes i cridar-los a la solidaritat de ramat, però el problema no són els que no es volen vacunar, sinó els que ho volen fer de seguida, abans que ningú i al preu que sigui. Polítics, militars, bisbes, fiscals, estrelles de l’espectacle i elits extractives en general. Estem en un mercat negre que riu-te’n del cànnabis, els animals exòtics, les armes i el sexe. Aquí pla, l’àvia Neus té explicacions, i són explicacions ben clàssiques: pagant, sant Pere canta, qui paga mana o qui té duros fuma puros.