GOVERNAR O GUANYAR

Davant unes elec­ci­ons tan extra­or­dinàries com les del 14-F, és més neces­sari que mai apel·lar al sen­tit democràtic de la ciu­ta­da­nia per mobi­lit­zar la màxima par­ti­ci­pació. La mobi­lit­zació que cal exer­cir a Cata­lu­nya, per sobre de ris­cos sani­ta­ris i decep­ci­ons polítiques, és la de man­te­nir un nivell de repre­sen­tació democràtica que defi­neixi la volun­tat popu­lar en una situ­ació mar­cada per la crisi ins­ti­tu­ci­o­nal i la gran ofen­siva de les seqüeles del fran­quisme con­tra l’inde­pen­den­tisme.

En el con­text euro­peu, les extra­di­ci­ons pen­dents de resol­dre, les inha­bi­li­ta­ci­ons polítiques –inclosa la del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat–, les pre­sons i la neces­si­tat de man­te­nir una força vin­cu­lant en l’àmbit polític per exi­gir a Madrid l’amnis­tia i un referèndum depen­dran abso­lu­ta­ment dels vots indi­vi­du­als que aques­tes elec­ci­ons posin sobre la taula. Es comp­ta­ran vots i el món tindrà un diagnòstic democràtic. La radi­o­gra­fia tindrà un pes deter­mi­nant en el futur.

Un exem­ple clar d’aquesta anor­ma­li­tat democràtica és la res­posta judi­cial d’Espa­nya a la sentència del TEDH en el cas Otegi: el tor­na­ran a jut­jar. O les con­dem­nes con­tra can­tants.

Una part del PSOE està vivint en carn pròpia les difi­cul­tats de tro­bar espais o solu­ci­ons polítiques, situ­a­ci­ons molt sub­tils i silen­ci­a­des per l’ofen­siva de l’extrema dreta. És difícil posar en valor aquests esforços per l’existència de mati­sos i de sub­ti­li­tat en la gover­nança.

Aquest eix és el que podria afa­vo­rir grans majo­ries de govern, que dones­sin una coherència a aquests deu anys de procés, des de la lògica que tot, errors inclo­sos, hau­ria de tenir un sen­tit al ser­vei de l’interès gene­ral i de les futu­res elec­ci­ons.

La plu­ra­li­tat política garan­tida a la Cons­ti­tució va ser tom­bada amb les actu­a­ci­ons judi­ci­als que per­sis­tei­xen i que són una ombra molt allar­gada de repressió. Aquest fet és el que en l’àmbit democràtic hau­ria de moure posi­ci­ons molt defi­ni­des dels par­tits polítics que es pre­sen­ten a les elec­ci­ons, perquè com ha dit fa poc l’expolític Xavier Domènech al·ludint al PSC, no es pot fer veure que a Cata­lu­nya no ha pas­sat res.

Malau­ra­da­ment, en aquesta cam­pa­nya, la vul­ne­ració de drets fona­men­tals i el diagnòstic del que repre­senta ges­ti­o­nar una auto­no­mia política en aquest con­text no estan ocu­pant els espais de debat neces­sa­ris per albi­rar-ne una sor­tida. La neces­si­tat de nor­ma­lit­zació democràtica i el desig de fer veure que tot es resoldrà de manera natu­ral és un miratge, i no podem obviar, ni per dig­ni­tat col·lec­tiva, ni per hones­te­dat històrica, el pre­sent epi­sodi de terra cre­mada con­tra Cata­lu­nya.

La mirada raci­o­nal, d’eficiència, de capi­tal humà com­pe­tent no està renyida amb una mirada i posició diàfana con­tra l’immo­bi­lisme.

És interes­sant el recent lli­bre del psi­co­a­na­lista Miquel Bas­sols Auto­ri­tat i auto­ri­ta­risme, que des­grana la importància del llen­guatge del poder i del fet sub­ver­siu com a exer­cici de la iden­ti­tat indi­vi­dual i col·lec­tiva. Com molt bé recull, era Josep Pla qui deia: “El fet que hi hagi dins de cada català, natu­ral­ment, un sub­ver­siu més o menys irònic, fa que la fam d’auto­ri­tat sigui a Cata­lu­nya latent, cons­tant.”

Quan els par­tits polítics es posen en marxa per a l’ofen­siva elec­to­ral, a tots, sense excepció, els mou la volun­tat de gua­nyar, i per això, la gestió de les parau­les, els mis­sat­ges, l’existència de pro­pos­tes o, en canvi, el joc d’acu­sa­ci­ons poden cos­tar un preu molt alt en els resul­tats.

La gestió dels resul­tats del pro­per 14-F també s’hau­ria de fer amb una mirada llarga, de país que s’ha de recu­pe­rar i que ho ha de fer amb força. Els acords són pos­si­bles. Recordo que quan vaig for­mar part del tri­par­tit basc com a direc­tora gene­ral de Dro­go­de­pendències, Ibar­retxe i Madrazo van ser capaços de superar recels de par­tits i es va poder fer pos­si­ble una gover­nança com­par­tida que va ins­tau­rar una cul­tura política de l’hibri­disme, unes acci­ons polítiques avançades i una res­posta a la llei de par­tits del govern Aznar que va sig­ni­fi­car el Pla Ibar­retxe i l’impuls de Bildu gràcies a la deter­mi­nació d’Otegi.

La política depèn de les per­so­nes i de la capa­ci­tat de tro­bar vin­cles amb deno­mi­na­dors comuns. La con­demna fa pocs dies al govern de Macron per no actuar segons els Acords de París, d’ofen­siva a la crisi climàtica, és un clar exem­ple del que hau­ria de ser el gruix del fet democràtic. És a dir, que l’acció política sigui jut­jada per part de la ciu­ta­da­nia i que siguin els tri­bu­nals els que posin límits a la deriva del poder, com pro­pugna el “garan­tisme jurídic” de Fer­ra­joli.

Cal una política amb menys res­sen­ti­ment i més sen­ti­ments, que abordi la gestió de la com­ple­xi­tat amb hones­te­dat, amb l’obli­gació de traçar un iti­ne­rari de diàleg amb cre­di­bi­li­tat. Una política que tin­gui, com deia Nichi Ven­dola, aroma de vin­cle.