NO ANEU A VOTAR EMPRENYATS

Les urnes, aques­tes velles cone­gu­des que fins ara han sigut ali­a­des fidels de l’inde­pen­den­tisme, tor­na­ran a dic­tar sentència democràtica. Les urnes no s’omplen soles. Si fins ara han estat l’eina prin­ci­pal per con­so­li­dar el sobi­ra­nisme ha estat perquè així ha anat que­dant reflec­tit, almenys del 2012 ençà, per les majo­ries al Par­la­ment. Les elec­ci­ons han estat el reducte en què el procés s’ha fet fort. Del procés se’n diu procés perquè és un objec­tiu polític i naci­o­nal en movi­ment, que pot­ser per a alguns s’està fent més llarg del que seria desit­ja­ble, però que també es podria estron­car dramàtica­ment si no es con­ti­nua con­so­li­dant cada cop que hi ha una votació a la vista.

Totes les elec­ci­ons tenen ele­ments con­jun­tu­rals que les afec­ten més enllà dels movi­ments de fons. Les del 2012 eren les de la cons­ta­tació majo­ritària que Espa­nya era un pro­jecte fra­cas­sat per a Cata­lu­nya. Les del 2015 les guiava la il·lusió col·lec­tiva d’entrar en una nova etapa d’alli­be­ra­ment naci­o­nal. Les del 2017 van estar mar­ca­des per la neces­si­tat de resis­tir amb ungles i vots a la repressió. Les d’aquest mes de febrer per a l’inde­pen­den­tisme acu­mu­len les raons de les ante­ri­ors con­vo­catòries i hi sumen el ter­ra­bas­tall de la pandèmia, abso­lu­ta­ment exo­gen al procés, però amb un impacte indis­cu­ti­ble a l’hora de demos­trar les man­can­ces insu­pe­ra­bles de la Cata­lu­nya autonòmica per mobi­lit­zar tots els recur­sos mate­ri­als i estratègics dis­po­ni­bles davant d’una crisi.

Una dècada de lluita ha fet avançar l’inde­pen­den­tisme com mai abans, però la falta de resul­tats con­so­li­dats també ha ali­men­tat el can­sa­ment i la frus­tració. Sense el sotrac de la covid, a l’inde­pen­den­tisme en aquesta llarga marxa ja li començaven a pesar les cames. Amb la pandèmia, els ànims i l’impacte per­so­nal i fami­liar dels efec­tes del des­as­tre se super­po­sen a les con­si­de­ra­ci­ons col·lec­ti­ves.

Les urnes, tan­ma­teix, espe­ren com sem­pre. Dis­po­sa­des a garan­tir pot­ser no encara el fet de ser però sí a man­te­nir la volun­tat de ser. És l’hora de tor­nar-hi. I de tor­nar-hi amb sere­ni­tat. No hi ha res pit­jor que anar a votar empre­nyats. Reac­ci­o­nar en calent sem­pre ten­deix a agreu­jar la situ­ació i a fer pit­jor el remei que la malal­tia. Hi ha molts motius per estar empre­nyats, indig­nats, dece­buts, per voler llançar el bar­ret al foc o con­fiar en aquells que sem­pre són més valents i deci­dits que ningú men­tre els pre­sos i els exi­li­ats els posen uns altres. El vot de càstig, en les cir­cumstàncies actu­als, és una pura xur­ri­a­cada a la pròpia esquena. Una penitència dolo­rosa i inne­cessària. Els can­sats fan la feina.