El voraviu

Ningú els esperava i els russos han entrat en campanya. Com als EUA de Trump i Clinton o de Trump i Biden. No ens estem de res. Crida l’atenció que els ha portat l’inefable Borrell. Un vell i veterà provocador fracassat que una vegada més s’empassa la provocació i el moquen. En el seu ridícul hi bavejo. Als gironins els va fer una variant tant si com no i quan la van inaugurar el van rebre literalment de cul. Va voler reptar l’oficialitat del partit i es va presentar a unes primàries que va guanyar i que després les hi van engargallar per posar-hi Almunia. Va voler fer una brometa imperialista sobre els indis americans i li va anar d’un pèl que no passés per les peripècies de Richard Harris a Un home anomenat Cavall. Si crides llop, el llop acaba venint. No cridis el mal temps, deia sempre l’àvia Neus. I encara menys t’emboliquis si tu mateix portes el cul brut, com el porta Josep Borrell. Que fàcil ho ha posat al ministre rus. Ha demanat als russos que aclarissin l’enverinament de Navalni i li han contestat a la mateixa cara (el ministre rus!) que recordés els presos polítics catalans que havien organitzat un referèndum. Mentrestant el candidat Illa, que no deixarà ni una sola de les clàssiques tecles populistes per tocar, ahir va anar del 30% de rebaixa salarial. No se’l rebaixarà de qualsevol feina que tingui a partir d’ara en la política, no, el 30%. D’una de concreta que sap que té les mateixes possibilitats que jo d’arribar-hi. Cap.

Alguns dies d’aquesta setmana, quan tornava de portar les meves filles a l’institut, he trobat una furgoneta aturada al voral de la carretera, en una petita esplanada entre el quitrà de l’N-141 i el carril bici Girona-Olot. Dos nois joves esmorzaven a dins amb les finestres abaixades i la música a un so perquè l’escoltéssim també els que circulàvem. Ahir, on aparcava la furgoneta, hi vaig comptar quatre llaunes vermelloses, tres ampolles de plàstic transparent, un parell de tetrabriks verdosos, alguns manyocs de paper de plata, una pela de plàtan i l’envàs buit d’un iogurt. Per què som tan verros? Uns centenars de metres abans hi ha un grup de contenidors; i uns centenars després, un altre. Ni al verd. Ni al groc. Ni al blau. Ni al marró. A terra. Penso en la referència escatològica que feia l’àvia Neus quan deixàvem estris on els usàvem oblidant d’on els havíem tret. “Allà on cagueu deixeu la merda”, cridava. Demà l’Eva, companya de fa trenta anys en la batalla diària d’El Punt, recollirà merda d’altres un parell d’hores a Riudellots i voltants. Un grup de veïns s’han apuntat a la idea de les Brigades Salabret i cada diumenge al matí fan neteja d’un espai que la civilització ha empastifat. Troben de tot. Al polígon industrial hi van recollir ampolles i ampolles d’aigua, de litre i mig, plenes de pixum de camioner. Orinals amb boca estreta i tap, que llencen en un voral o en un erm quan acaben la ruta. Per què som tan verros?

Vergonyós! El cap de setmana viscut a Vic, Valls i Salt no mereix cap elogi, ni un. Al contrari. S’ha de condemnar la violència contra Vox, per vomitius que resultin els plantejaments i raonaments de la formació. El que s’ha viscut a Vic, Valls i Salt no millora gens la condició humana. Alimenta la fera. I és la fera de veritat, la que alimenta. No és la pobra fera ferotge que cantava l’Ovidi. El cap de setmana viscut a Vic, Valls i Salt no atura el feixisme, l’engreixa i el fa feliç. El cap de setmana viscut a Vic, Valls i Salt no és exemple de res, ni que el raper exiliat Valtònyc piuli que sí. “La gent de Vic sempre se fa estimar. Sou exemple.” Exemple de què, estimat? Exemple de res de bo. Exemple del que no hem de fer. Ni a Vic, ni a Valls, ni a Salt, ni enlloc, que ja és tendència aquesta campanya utilitzar la força contra Vox. Fer que una massa cridanera i excitada envolti un grapat de provocadors que venen a baladrejar és donar-los argumentacions i proporcionar-los material audiovisual per a les seves promos victimistes. És el que busquen. És la ballesta que ens paren una vegada i una altra, i ens hi atrapen, pallussos, com els pinsans i els rupits piquen amb una alada o amb una gramerola. Cap grau de violència serveix per a res ni res la justifica. La recepta contra la provocació que és Vox és la ignorància. Recordeu Robespierre: “El pitjor menyspreu per a un governant és el silenci del seu poble.” Doncs això. Ni cridòria ni cops contra Vox. Silenci.

Estic d’acord amb Junqueras. Molt d’acord. Bestialment d’acord. “Regalar la bandera del diàleg seria un error estratègic.” S’ha de dialogar molt. Sempre. Sobre tot. Amb tothom. Però dir això i res és el mateix. Si es dialoga és que hi ha algú; i si aquest comparteix el mateix principi, sigui per vocació o per mandat dels tècnics, i també pensa que regalar la bandera del diàleg és un error estratègic, es viu un diàleg de sords. O de lluços. Trieu. Fins quan es dialoga? Per exemple sobre amnistia. Es continua dialogant amnistia quan hagin complert condemna els presos? I sobre referèndum? Quantes majories independentistes es poden succeir sense fer un referèndum ni tenir data i continuar dialogant referèndum? I el dèficit fiscal? Quantes balances no publicades i canvis de mètode comptable s’aguanten? I el corredor mediterrani? I el traspàs complet de ports, aeroports i trens de Rodalies? A banda del diàleg d’allà, és l’hora del diàleg sincer d’aquí. Per a quan es deixa? Si no us n’escapareu. Ni ERC, ni Junts ni la CUP. Si com diu Aragonès, i el crec, “amb el PSC res de res” ja trigueu a deixar vies amples i estassar bosc per obrir corriols de diàleg independentista. Els que som més de bosc que de ciutat sabem que al bosc les vies amples no hi caben. La política catalana és un bosc descomunalment embardissat. No hi ha vies amples. Agafeu l’estassabarders i obriu corriols. O la clientela, al final, passarà de llarg.

L’última alarma haurà estat una falsa alarma, segons diu ara el govern, en boca de Meritxell Budó. Diumenge al vespre tindrem resultats, sabrem d’una nova aritmètica parlamentària i entrarem en la primera fase d’una nova legislatura, la fase dels pactes i les abraçades. La segona legislatura després del 155! Ja la tindrem aquí! No caldrà esperar a dimarts. Després de tot el que hem viscut (durant temps n’hem dit dies històrics i n’han sigut a cabassos), dilluns i dimarts haurien estat dels dies més ridículs que podríem viure. Ves a saber què s’hauria pogut arribar a empescar el personal durant quaranta-vuit hores amb els resultats embargats. Enquestes a peu d’urna. Resultats oficiosos a partir de les sumes dels interventors. Filtracions dels resultats oficials. I el rau-rau dels candidats i la militància. Com s’hi haurien posat? Quaranta-vuit hores sense aparèixer? Congelats o embargats com els resultats, també? De fet, tothom hauria tingut una aproximació bastant fidel a la realitat extrapolant uns centenars de taules, i per les xarxes i els mitjans haurien corregut i s’haurien interpretat tot tipus de resultats. Com haurien actuat davant el fracàs oficiós els grans derrotats? I les noves vedets? Quant haurien trigat a aparèixer amb tot el plomall de rigor per a l’ocasió? Si voleu que us digui la veritat, ara començo a trobar-ho a faltar. Tan bé que ho ens hauríem passat dos dies sabent-ho tot i fent veure que no sabíem res. Diumenge s’acaba. Diumenge els ossos s’abraçaran. O no.

Fora d’hores i llarg com un dia sense pa, que deia l’àvia Neus, però TV3 va firmar un bon espectacle, des del punt de vista de les audiències i del circ. Un debat amb nou candidats és complicat de digerir com un àpat a base de cucs de la farina, grills i larves de mosca negra que diu que serà la dieta anys a venir. Destaco l’arrogància i la fatxenderia d’Illa, el mentider. En el posat, el to i la paraula. Quants intents de fer callar l’adversari amb la sentència que a ell, de lliçons, cap ni una? La imatge de Maginet Pelacanyes fet adult amaga falta d’humilitat, sentit de la vergonya i del ridícul. No accepta (ho va repetir i repetir) lliçons de ningú, però menteix el que menteix i els hi engargallen. Al matí havia defensat que portaven el dret a decidir en el programa quan pensaven que era “un plantejament honest per veure què passava a Catalunya, no com un primer pas per proclamar la independència unilateralment”. “Quan ens vam adonar d’això vam dir que aquest no era el camí.” A mitja tarda el líder de Cs va penjar un vídeo de Maurici Lucena, portaveu del PSC el 2012. “El PSC dona suport inequívocament a la celebració d’un referèndum que materialitzi el legítim dret a decidir que pensem que té Catalunya per decidir el seu futur polític i col·lectiu. Voldríem que se celebrés un referèndum que tingués una pregunta clara de l’estil de: volen els catalans independitzar-se d’Espanya? I, a part de ser tan clara, que fos vinculant per a les parts.”

Que la princesa se’n va d’Espanya és una evidència. Que l’avi de la princesa és fora d’Espanya també és una evidència, a més d’una vergonya. Ja m’explicaran, davant de dues evidències tan palmàries, com volen redactar un càiron televisiu de manera diferent de com ho van fer els periodistes als quals ja han fet la llesca. La princesa se’n va d’Espanya. L’avi és fora d’Espanya. Els espais per fer títols són els que són. Que no és correcte el títol “La princesa se’n va d’Espanya, com el seu avi”? Que se’n podia haver fet un altre? Tant se val! Que a segons qui aquest li toca allò que no sona, que deia l’àvia Neus? També! Que els que el dia dels discursos del rei no riem, dimecres ens vam trencar el cul? També! Però és un títol correcte sobre una realitat que emprenya segons qui i que clama venjança com un posseït entre aquells que saben que l’executaran sense miraments. En aquest cas, el botxí ha estat la periodista Rosa María Mateo, alabardera de Sánchez a TVE. Alhora, s’ha cantat les absoltes professionals a ella mateixa i ha dilapidat el crèdit aconseguit en molts anys de professió. Tot pel càrrec. Tot per la monarquia. Tot pel règim del 78. Que Bernat Barrachina, l’acomiadat, hagi fet carrera a l’ombra i amb l’empenta del PSC i s’ho agafi amb humor no treu patetisme al cas. Barrachina ha piulat: “M’han acomiadat, com a l’avi d’Elionor.” I ha adjuntat el millor vídeo de l’emèrit: “Lo siento, me he equivocado, no volverá a ocurrir.”