Opinió

Els reptes del 14-F

The Was­hing­ton Post obria el dia 15 la crònica de Joseph Wil­son sobre les elec­ci­ons cata­la­nes afir­mant: “El futur govern de Cata­lu­nya es troba en mans d’un home que passa les nits a la cel·la de la presó per sedició [...] Oriol Jun­que­ras va rebre el règim de presó oberta a finals de gener, és a dir, que pot pas­sar el dia fora de la presó. Dedica gran part d’aquest temps, dins i fora, a lide­rar Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya, el par­tit ara posi­ci­o­nat per triar els seus socis de govern després que les elec­ci­ons d’aquest cap de set­mana dones­sin el poder als sepa­ra­tis­tes.” I asse­nya­lava que els tres par­tits inde­pen­den­tis­tes han pas­sat dels 70 escons del 2017 als 74 del 2021 i, que a pesar de la forta cai­guda de la par­ti­ci­pació, l’inde­pen­den­tisme ha superat per pri­mera vegada el 50% dels vots. El mateix dia, Sam Jones (Madrid) i Step­hen Bur­gen (Bar­ce­lona) a The Guar­dian insis­tien en els matei­xos argu­ments: per pri­mera vegada els par­tits inde­pen­den­tis­tes superen el 50% dels vots i pas­sen de 70 a 74 escons d’un total de 135. En ambdós casos asse­nya­la­ven que al davant d’aquesta incon­tes­ta­ble majo­ria dels par­tits inde­pen­den­tis­tes, els 625.000 vots i 33 escons (per 580.000 i 33 escons d’ERC) del can­di­dat soci­a­lista, que ha gau­dit del suport del pre­si­dent espa­nyol, Pedro Sánchez, no li per­me­ten for­mar govern per molt que repe­teixi que ha gua­nyat les elec­ci­ons. The Guar­dian també recorda que ERC aposta per una estratègia més mode­rada i nego­ci­ada per acon­se­guir la inde­pendència, però que el par­tit de cen­tre­dreta Junts per Cata­lu­nya aposta per un enfo­ca­ment més con­fron­tat i radi­cal per tal de man­te­nir la pressió sobre el govern cen­tral i les bases moti­va­des.

Cròniques i anàlisis molt simi­lars tro­bem també al Finan­cial Times, Der Spi­gel, Blo­om­berg, Le Monde, La Stampa, Frank­fur­ter All­ge­meine, Die Welt, La Repub­blica i en les prin­ci­pals cade­nes de tele­visió, des de la BBC fins a la CNN i Al Jaze­era (https://​www.​youtube.​com/​watch?​v=g9d​4JWx​97X8) i agències inter­na­ci­o­nals (Asso­ci­a­ted Press, Reu­ters, Ansa). En suma, la situ­ació de Cata­lu­nya és seguida amb interès per mol­tes can­ce­lle­ries estran­ge­res i per l’opinió publi­cada de molts països del món, com va poder com­pro­var en la seva recent visita a Mos­cou l’Alt repre­sen­tant de la Unió Euro­pea per a Afers Exte­ri­ors i Política de Segu­re­tat, Josep Bor­rell. D’alguna manera, el cas català s’ha con­ver­tit en l’esten­dard d’un con­junt de movi­ments simi­lars que, d’Escòcia al Que­bec, d’Euskal Her­ria a Irlanda del Nord o Flan­des, pre­sen­ten dues carac­terísti­ques comu­nes: l’empo­de­ra­ment polític dels ciu­ta­dans per deter­mi­nar el seu futur, el dret a deci­dir i la volun­tat d’exer­cir aquest dret per vies pacífiques i democràtiques. Els resul­tats del 14-F obli­guen a posar-se d’acord i a gover­nar amb seri­o­si­tat i rigor els pro­pers anys, dei­xant de cos­tat les invo­ca­ci­ons a l’inde­pen­den­tisme màgic, que con­tri­bu­ei­xen al des­encís i a la des­mo­bi­lit­zació quan es topa amb la crua rea­li­tat, i el recurs a un vic­ti­misme que genera adhe­si­ons sen­ti­men­tals però que no ser­veix per avançar en el camí de l’auto­de­ter­mi­nació. Ras i curt, la victòria del 14-F no ha d’impe­dir l’anàlisi serena de la situ­ació. Han estat unes elec­ci­ons impo­sa­des, con­tra el cri­teri dels experts sani­ta­ris i epi­de­miològics, en el punt àlgid de la ter­cera onada de la pandèmia per una mani­o­bra al ser­vei de l’ope­ració de retorn d’un minis­tre de Sani­tat que no ha bri­llat, pre­ci­sa­ment, per la seva eficàcia a l’hira de fer front a la pandèmia. Ara bé, la forta abs­tenció (la més alta des de la reins­tau­ració de la democràcia) no s’explica només per la pandèmia, sinó també per la des­a­fecció d’un elec­to­rat que està fart d’un cert autisme polític que ha impe­dit veure que calia afron­tar la crisi sanitària amb deci­si­ons cor­rec­tes i al mateix temps com­pren­si­bles, expli­cant-les amb una política infor­ma­tiva trans­pa­rent, i denun­ci­ant amb con­tundència la falta d’aju­des econòmiques del govern espa­nyol als sec­tors més afec­tats per la crisi. Unes aju­des que sí que han pres­tat altres governs del nos­tre entorn. Era –és– un moment clau per demos­trar, per insis­tir fins a la saci­e­tat, que el dèficit fis­cal té con­seqüències, que no és retòrica vic­ti­mista, sinó crua rea­li­tat. Per tal de no mal­ba­ra­tar el crèdit acon­se­guit per l’inde­pen­den­tisme en l’àmbit inter­na­ci­o­nal des del 2010 –i, sobre­tot, des del 2017– ara cal un govern fort –l’àmplia majo­ria auto­de­ter­mi­nista ho per­met–, que ges­ti­oni els recur­sos amb volun­tat de ser­vei i de satis­fer les deman­des dels ciu­ta­dans, perquè ser repu­blicà és també gover­nar amb sen­tit repu­blicà, i que, alhora, sigui capaç d’exi­gir al govern espa­nyol la des­ju­di­ci­a­lit­zació de la política, la fi de la repressió (de l’inde­pen­den­tisme –és inad­mis­si­ble i acar­nis­sa­ment que l’endemà del 14-F la fis­ca­lia sol·liciti revo­car de nou el ter­cer grau con­ce­dit als pre­sos polítics– i d’algu­nes mani­fes­ta­ci­ons de la lli­ber­tat d’expressió), el res­ca­ba­la­ment de les vícti­mes, l’amnis­tia i seure’s una vegada per totes a la taula de diàleg per acor­dar una solució política al con­flicte entre Cata­lu­nya i Espa­nya que fixi les con­di­ci­ons per dur a terme un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació. Ara és el moment de fer-ho, perquè els resul­tats del 14-F per­me­ten que a Cata­lu­nya es formi un govern de cen­tre­es­querra, fort i d’ampli con­sens, men­tre que Pedro Sánchez, després de la des­feta del PP i de Cs el 14-F, té les mans més lliu­res que mai per poder fer política d’altes mires, per resol­dre les qüesti­ons que va dei­xar pen­dents la Tran­sició i les limi­ta­ci­ons del cadu­cat règim del 78. Veu­rem si té el coratge sufi­ci­ent. És el que cal­dria espe­rar d’una democràcia madura com les dels països del nos­tre entorn i el que espe­ren molts diri­gents euro­peus. Pot­ser és moment de recor­dar a Sánchez que s’hi juga el futur –el seu i el de tots els demòcra­tes–, perquè el deep state no dub­tarà a ordir un cop d’estat ins­ti­tu­ci­o­nal con­tra, com diuen els mit­jans d’extrema dreta, “el govern soci­al­co­mu­nista amb arrels esta­li­nis­tes i suport d’inde­pen­den­tis­tes i filo­e­tar­res”.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor