ERA D’ESPERAR

Un cop més veiem com la justícia espanyola rema a contracorrent. En aquesta ocasió, el torn ha estat del Tribunal Constitucional, que ha rebutjat el recurs de Meritxell Borràs en contra de la sentència del Suprem i ho ha fet argumentant que el TS era competent per enjudiciar-la.

Aquesta decisió, en tot cas, era d’esperar, per una raó molt senzilla: no resolen recursos, sinó que contesten resolucions de tribunals estrangers que els han tret una vegada rere una altra la raó. No és el primer cop que succeeix, i segurament no serà l’últim, però el que és més que evident és que ni és la manera d’impartir justícia ni és la manera de reconduir criteris interpretatius obertament erronis i que contravenen la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans.

El Constitucional no ha desestimat l’empara de Meritxell Borràs, el que ha fet és impugnar la sentència de la cambra d’apel·lacions de Brussel·les que el 7 de gener va dictaminar que el Suprem espanyol no era competent per enjudiciar ni reclamar Lluís Puig.

D’això es tracta, i qui ho vulgui veure d’una altra manera no fa res més que confondre’s o participar de la gestació d’un nou relat, que és del que han viscut les altes instàncies jurisdiccionals espanyoles des que es va iniciar la batalla judicial a l’exili.

Com us dic, aquest tipus de reaccions no és nova, encara recordo quan l’abril del 2018, en una apel·lació de Jordi Sànchez en contra de la seva situació de presó, el Suprem, sense venir a tomb i perdent totes les formes, es va dedicar a atacar la resolució del 5 de abril del 2018 amb què el Tribunal Superior de Schleswig-Holstein va deixar en llibertat el president Puigdemont.

Fer servir situacions processals d’unes persones per contestar o qüestionar resolucions judicials que han pres altres tribunals és impropi d’un sistema democràtic i de dret, però, sobretot, és impropi d’òrgans que estan cridats a tutelar, en última instància, els drets dels ciutadans que, en definitiva, és de qui sorgeix la legitimitat sobre la qual bascula la seva autoritat.

Un cop més queda en evidència un fet sobre el qual, des de l’exili, es va començar a treballar a partir del novembre del 2017: la falta de garanties de degut procés que hi ha en les altes instàncies jurisdiccionals espanyoles i l’adscripció política d’uns òrgans que, per definició, s’haurien de mantenir imparcials.

Ho he dit moltes vegades, a l’Estat espanyol hi ha bons jutges, però el sistema d’accés a les altes instàncies jurisdiccionals impedeix, en moltes ocasions, que hi ascendeixin els millors en favor d’aquells que estan ideològicament adscrits a la defensa de la indissoluble unitat de la nació espanyola.

Les altes instàncies jurisdiccionals s’entesten a reclamar la seva independència i la no interferència dels poders executiu i legislatiu. Tanmateix, queda clar que el problema no és aquest, sinó la clara interferència que aquestes altes instàncies jurisdiccionals tenen en les activitats dels poders legislatiu i executiu, així com l’afany per interferir en política.

La separació de poders és la base de qualsevol estat democràtic, i és igual de greu que la intromissió es produeixi en una direcció o en l’altra; a Espanya, fa anys que veiem com l’agenda política acaba sempre marcada per decisions judicials i, en el cas català, tot plegat ja és un autèntic escàndol.

Les raons per les quals això succeeix són moltes i molt variades, però una de les més evidents és l’existència d’una agenda política per part de molts, no tots, dels que ocupen les altes instàncies jurisdiccionals espanyoles… Com a exemple, les recents manifestacions de tot un president d’un Tribunal Superior de Justícia que s’ha permès qüestionar la presència de “comunistes” en un govern legítimament elegit.

És aquesta agenda política, i una clara adscripció d’idees incompatibles amb un estat democràtic i de dret, el que està fent que, com ha succeït en el cas de Meritxell Borràs, o com va succeir en el de Jordi Sànchez, s’utilitzin els seus recursos per deixar clar que, dels Pirineus cap al sud es farà sempre el que ells dictaminin… sigui o no compatible amb normes superiors d’un club al qual, evidentment, no volen pertànyer.