FASCINATS PEL CARRER

Cada vegada que s’ocupen els carrers es posa en evidència que en aquest país hi ha una gran fascinació per la utilització suposadament revolucionària del que és l’espai públic per excel·lència. Amb una mica de foc, de seguida passem de veure la protesta a imaginar la revolta. I si qui els omplen són els joves, llavors l’enlluernament produeix efectes hipnòtics entre determinats sectors intel·lectuals, periodístics i polítics que sembla que hi descobreixen la renovada llavor dels canvis radicals que ells mateixos no van aconseguir fer realitat quan amb poc o molt èxit eren qui els omplien.

Ara bé, de la mateixa manera que hom es pot sentir captivat per una ocupació de l’espai públic si participa de les raons que la justifiquen, quan són els adversaris qui ho fan, llavors se sent l’amenaça per la pèrdua d’un espai que semblava propi. El llenguatge canvia radicalment. L’èpica revolucionària dels contenidors encesos es torna comportament salvatge i irracional d’una massa irada de “fatxes”. L’entusiasme que uns sentien per allò d’“els carrers seran sempre nostres” es torna percepció d’amenaça i horror quan són uns altres els qui “ens els prenen”.

Per evitar malentesos, he de dir que la crítica a aquesta fascinació pel carrer i pels joves no té res a veure amb les raons que els porten a omplir-los. Jo també he sentit la seducció pel carrer quan qui l’ha inundat ha estat l’independentisme per l’emoció de saber que érem molts els qui compartíem una mateixa esperança. I puc entendre perfectament –perquè també en comparteixo la indignació– que hom es mobilitzi en defensa de la llibertat d’expressió quan es veu amenaçada per unes decisions judicials preses per protegir autoritàriament un estat que veuen en perill de desintegració. Perquè ningú no s’enganyi: la monarquia –ho diuen ells mateixos– l’han pensada per representar i garantir la unitat d’Espanya. I si se la protegeix enviant a la presó o a l’exili els qui la menystenen és per la por que, en debilitar-la, s’afavoreixi la secessió dels catalans. Per tant, no parlo de les raons ni de l’acció, sinó de la mena d’embruixament –fascinar deriva de fascinare, ‘embruixar’– que produeix.

En qualsevol cas, des del meu punt de vista, la fascinació pel carrer és, en primer lloc, proporcional a la desconfiança que hom té en les institucions polítiques del país, incapaces d’atendre les expectatives que elles mateixes han creat. Però, en segon lloc, hi ha una vaga il·lusió d’antipoder, o d’antisistema, probablement molt lligada al descrèdit de l’Estat, particularment en un país que no en té de propi i que de vegades sembla que somniï una independència sense estat! I, en aquest sentit, l’expansió al carrer, més que no pas una via revolucionària, no sol passar de ser un lament que, més d’hora que tard, s’apaga. Si no va acompanyada d’una estratègia política –com la va tenir l’independentisme fins al setembre del 2017–, l’ocupació del carrer acaba sent més una rebequeria que un projecte d’emancipació.

Deia al principi que l’afegit que siguin joves –“molt joves”, com es deia dels qui aquests dies omplien els carrers– fa que a la fascinació revolucionària s’afegeixi una mirada condescendent. La terrible sobreprotecció amb què és tractada actualment la infància s’estira fins a l’adolescència i més enllà, i hom es mostra sorprenentment comprensiu amb l’agressivitat amb què un quants, de fet molt pocs, es manifesten. Una agressivitat que se suposa causada pel malestar que sent el jovent a qui globalment representarien, bé sigui –es diu– perquè no té horitzons de futur, bé sigui –ho he sentit dir seriosament– perquè amb tant de confinament, no pot anar de festa. Una anàlisi detallada d’aquests sermons condescendents, a qui primer deuen indignar és els molts joves que, en lloc de complaure-s’hi, tenen una voluntat clara d’emancipació.

De cap manera estic en contra de l’ocupació dels carrers, d’una ocupació plural i oberta és clar, encara que sí de qualsevol intent d’apropiació en exclusiva. Hi ha prou carrers per a tothom! En canvi, em costa més entendre els suposats esclats de ràbia convertits en trinxadissa. I sobretot trobo fora de lloc elevar a la categoria de revolució el que, com mostra l’experiència, s’acabarà desinflant com un bolado perquè no té ni estratègia, ni lideratge ni horitzó.