El voraviu

Farà un setmana i encara no hem vist (i no sé si ho veurem) allò que a Espanya vam veure al cap de poques hores: els caps grossos abraçant-se. Ho dic seriosament. No em permetria cap conya amb aquest tema. L’exili de Puigdemont i la limitadíssima llibertat de Junqueras no són problema per escenificar una abraçada pública si es volgués. La tecnologia, quan es vol, fa meravelles. Però no es vol. Diguem-ho clar. Es truquen, els caps grossos? Es parlen? Ara fa dies que no en sabem res, que no se’n filtra res, i hem d’entendre que no. El resultat de les urnes només resta un diputat (de 66 a 65) a la coalició de govern. Un diputat! Quin desgast és aquest? Després que fa un any (va engegar el ventilador el mateix Torra) cada dia menjàvem tres àpats amb la cantarella del govern esgotat. Per les raons que siguin, la ciutadania vol el govern esgotat i torna a posar de guàrdia reforçada la CUP. Qui mana en aquest país? Els ciutadans o els de l’olla? El poble o l’equivalent d’allò que Iglesias en deia “la casta” abans de festejar-hi? Carod-Rovira, en resposta a la pregunta que plantejava el dossier de dissabte d’aquesta revista, deia que potser s’haurien de redefinir lideratges. No ho sé. Potser sí que les crostes comencen a estar massa endurides i no deixen que disfrutem les molles. Les urnes han dit que els líders i els seus quadres respectius es deixin d’orgues i treballin plegats. Apa! Mana el poble, no vosaltres. O torneu cap a casa. N’hi ha molts de bons com vosaltres.

Fa dies que parlem de barricades. Quines barricades? Algú te clar què és? Com es construeix? Com s’hi parapeten els revolucionaris per fer front a les forces regulars? Com hi han mort uns i altres al llarg de la història? El que hem vist aquests cinc dies són focs de camp amb contenidors que no entenc per què no els treuen o els protegeixen, el que sigui més barat. Com és que tot es magnifica tant, sent com és tan poca cosa? Quants milers surten a manifestar-se per la llibertat d’expressió? Quants s’hi queden quan comença el ball de bastons? Per què tenen tan mala traça a controlar-ho les forces de seguretat, Mossos aquí i policia espanyola allà? Com és que no poden impedir amb proporcionalitat que quatre vàndals arrasin el que volen? I com és que hem de suportar la hipocresia dels polítics i el ploriqueig dels representants dels Mossos? Ja fan com alguns jugadors de futbol, que quan volen més quartos i menys feina comencen a dir que no són feliços. Els Mossos estan emprenyats i fan durs comunicats. Que són Mossos, no senyorets i senyoretes de companyia dels avis de les residències! I que són en les unitats que són (les de repartir estopa) perquè volen, no perquè els obliguin a ser-hi. I que fa cinc dies que veiem que els resultats de la seva feina són d’una ineficiència descomunal. Qui ho magnifica tot? Per què ho magnifica? Fins quan ho magnificarà? A veure si la policia científica hi troba alguna explicació.

Una setmana després del recompte encara alguns escrivents (d’ampli espectre, tot sigui dit) mantenen que líders i quadres (també d’ampli espectre, segons diuen) malden i perseveren en el legítim somni per un govern d’esquerres (d’ERC i els comuns), que faria meravelles durant quatre anys de geometries variables després de ser investit amb l’abstenció del PSC i Junts. He buscat grans èxits del gènere de terror en la literatura, el cinema i les sèries i no aconsegueixo imaginar en quin d’ells s’han inspirat. En realitat tot sembla indicar que aquesta setmana a la qual entrem la bogeria mariana perdrà intensitat i, amb el permís que correspongui de la CUP, s’enfocarà l’eixuga’t i tornem-hi que les urnes van dictar. Com deia el filòsof de carrer, una altra cosa no pot ser i, a més a més, és impossible. S’ha de començar a procedir al canvi de cromos amb els acords que calguin amb la CUP, per fer eficients els 74 diputats i el 51,7% dels vots. Aquí tens les parcel·les que em vas cedir el 2017 per fer govern de coalició i traspassem les que vas assumir, començant per la presidència de la Generalitat, i comença a pensar en un president per al Parlament. Abans la CUP haurà d’expedir els corresponents salconduits, tant se val. Repeteixo el concepte de dies enrere. Ni que risquin ni que rasquin. Això va de rotació entre socis i d’auditoria de ben a prop de la CUP, i si vol ser-hi, que hi sigui. La resta, com diria l’àvia Neus, contes a la vora del foc.

Traven un guió i si l’han de seguir fins al més exasperant ridícul, el segueixen. Eva Granados repeteix el sermó que han guanyat, que la ciutadania vol girar full (“passar pàgina”, diuen, concretament), que toca presidir la Generalitat i el Parlament, i que, menys amb Vox, parlaran amb tothom fins que ho aconsegueixin. Generalitat i Parlament, tu! No una presidència, no! Totes dues! Saben que les urnes els han reservat el trist paper (o pitjor) del 2017 a Cs, però ells són uns campions del màrqueting polític! També avui ECP s’esgargamella. “Les quatre forces d’esquerres no hauríem de ser incompatibles”, diu Joan Mena. La veritat és que ho són. El PSC està alineat en l’eix nacional amb la dreta (155, no amnistia, no referèndum i no dret d’autodeterminació) i és el pal de paller de la institució monàrquica. Ja era així abans del 14-F, però el triomf del PSC, tal com ha anat (inflant-se de Cs), l’ha fet més incompatible que mai. La victòria l’inhabilita més. S’ha escorat tant que ja no pot pactar amb ERC com els tripartits de Maragall i Montilla. No era comèdia, no, la distància marcada. Era higiene. Era protecció. Què en queda, d’aquell PSC que encara el 2012 era favorable a l’autodeterminació com aquests dies s’ha recordat que deia Maurici Lucena des del faristol del Parlament? No en queda res. Carod-Rovira, artífex dels tripartits, ho ha recordat als desmemoriats. I té més raó que un sant. Amb corona d’espines o sense.

La rebotida descomunal del 14-F ha estat per al “tants caps tants barrets” que alguns sobiranistes/independentistes han mantingut fins al final. Posem que parlo de l’experiment Primàries, que va inspirar per a les municipals el filòsof Jordi Graupera (5.940 vots). Posem que parlo del FNC (4.979 vots). Posem que parlo del PNC de Marta Pascal, la Marta Pascal que va perdre la por i que es va esquilar en públic (4.583 vots). I posem que parlo, naturalment, del PDeCAT de Maria Àngels Chacón (77.059 vots), que ha aconseguit el que no va aconseguir la CUP: enviar Artur Mas a la paperera de la història. Més enllà de la política-ficció que alguns han alimentat sobre quin rasclet hauria recollit els seus vots si no s’haguessin presentat, trobo interessant veure si seran capaços de fer mutis de manera digna. Serà difícil. Els finals, per als perdedors, són els pitjors. De fet, els de Primàries i els de la Pascal, ja tant li fot. Qui ha de passar la prova del cotó fluix és el PDeCAT. És resistirà a acceptar el veredicte de les urnes i baladrejarà en boca d’uns diputats al Congrés que desapareixeran en la propera convocatòria d’eleccions espanyoles? Provarà encara de fer valer no sé què en nom d’uns alcaldes, regidors i diputats provincials que desapareixeran en la propera convocatòria d’eleccions municipals? Encara reivindicaran drets electorals les properes convocatòries? Mitjançaran i mendicaran o arriaran bandera i entregaran la plaça?

El suplicatori de Puigdemont, Comín i Ponsatí deixarà clar un altre cop que el club dels estats és com la taula d’en Bernat, que deia l’àvia Neus. Qui no hi és, no hi és comptat. Per això quan Espanya, que sí que hi és i hi és comptat, vol que sigui un afer intern d’Espanya, és un afer intern d’Espanya. I quan Espanya vol que es mullin per Espanya, es mullen per Espanya. En l’època que se’ns tractava amb sarcasme i se’ns veia un suflé, M. Rajoy vaticinava que perseverar en el camí de la independència ens convertiria en l’illa de Robinson Crusoe i que vagaríem per l’espai sideral. A veure si al final serà la solució. Cada dia et dius menys Oh, Europa! i més Ai, Europa! No intervenen en afers interns, però per a afers interns concedeixen suplicatoris. No són capaços de ser els primers a vacunar la ciutadania i els socis que acaben de marxar els passen la xeringa per la cara. No poden fer complir els contractes a les farmacèutiques. La política migratòria deixa milers de morts al mar. La política lingüística prioritza els estats i no les comunitats de parlants, i en deixa fora deu milions de catalans. La política de subvencions ha engreixat aristocràcies terratinents, ha rescatat bancs que havien promogut finançaments tòxics per a l’especulació urbanística, i ara, amb l’excusa del futur i la innovació, deixaran a la cuneta autònoms i pimes que la covid ha arruïnat i tornaran a finançar els deliris de grandesa de les grans corporacions.

En el ciutadà Pedro Sánchez Castejón, que presideix el govern espanyol, hi viu “un baliga-balaga que els hi fot com els burros els pets”. Com a tal l’hauria retratat l’àvia Neus en escoltar-lo ahir al Congrés. Fa ben fet, fa molt ben fet, Pere Aragonès, de no creure les bruixes del madrileny fins que n’hagi pogut llegir la lletra petita, tal com ha dit, però que segurament no llegirà mai, perquè no n’hi ha, de lletra petita. Són jocs de mans i de retòrica. Ahir havia de distreure el personal, i Sánchez Castejón va treure 11.000 milions a passejar. “Venen 11.000 milions més en ajudes”, va dir. I aquí s’ha acabat. Ja està. Ja ho ha dit. Ni d’on sortiran, ni com s’hi podrà concórrer, ni quin calendari, ni requisits a reunir els que en vulguin tocar, ni res. Ni ase ni bèstia. Fum, fum, fum i al darrere mentides, i ja tenim fet el jornal. És superior a les seves forces. La realitat no té cap importància. Prioritza el món imaginari en què voldrien viure i en què es trobarien confortables, i en el qual ens volen fer creure. El famós relat, vaja, una vegada més. Diu l’home que callem, que deixem de parlar del 52%. Que el 52% és fals, que és un 23% del cens i que, a més, no ho podem sumar perquè no era un plebiscit. I ho diu amb la mateixa cara de pa de quilo amb què es pren el cafè amb llet. Ridiculitza el 23% amb pandèmia (caiguda de 20 punts) quan sense pandèmia ell ha tret, sobre el cens, un 18% (2019), un 20% (2019), un 15% (2015). I avall que fa baixada!