EL RETORN AL DRET

Quan els tri­bu­nals han de diri­gir les seves actu­a­ci­ons a acu­sar grans juris­tes que en un moment de molta com­ple­xi­tat ins­ti­tu­ci­o­nal van ser desig­nats pel Par­la­ment per fer d’òrgan de con­trol elec­to­ral, és a dir per garan­tir una impar­ci­a­li­tat i una garan­tia de dret, el ter­reny de l’absurd es con­ver­teix en ter­reny enfan­gat.

Si a això hi afe­gim que els cinc mem­bres de la Sin­di­ca­tura Elec­to­ral van aban­do­nar qual­se­vol actu­ació o labor vin­cu­lada a les desig­na­ci­ons a par­tir de la sus­pensió de la llei del referèndum –el dia 7 de setem­bre del 2017– per part del TC, i que, a més d’expres­sar-ho for­mal­ment i ver­bal­ment, van dei­xar constància escrita de la seva volun­tat inequívoca, l’única expli­cació del judici cele­brat aquesta set­mana és que el que es bus­qui sigui la màxima dis­su­asió en un futur de desig­na­ci­ons ins­ti­tu­ci­o­nals que dema­nin com­promís ins­ti­tu­ci­o­nal i jurídic amb el país. El coratge i el com­promís són com­pa­ti­bles amb el més rigorós sen­tit de la lega­li­tat jurídica, i en aquest cas, és evi­dent que les acu­sa­ci­ons de deso­bediència i d’usur­pació de fun­ci­ons no s’aguan­ten per enlloc. El mateix secre­tari gene­ral del Par­la­ment, Xavier Muro, va decla­rar en el judici que fins que el van rebre for­mal­ment de part del TC no es va fer cap reque­ri­ment als síndics i que, per tant, qual­se­vol reunió estava per­mesa. Si la fis­ca­lia menysté que el reque­ri­ment for­mal indi­vi­du­a­lit­zat és el punt d’inflexió jurídic, a par­tir d’ara es podria arri­bar a la con­clusió que els pro­cu­ra­dors no fan falta, ni tam­poc les noti­fi­ca­ci­ons for­mals, ni res del dret pro­ces­sal que deter­mina que les for­mes, en dret, ho són tot. Només cal con­trac­tar dia­ris, mit­jans de comu­ni­cació i un canal per­ma­nent de noti­fi­ca­ci­ons judi­ci­als. A aquest extrem arriba la fis­ca­lia quan menysté l’evi­dent acti­tud d’efec­tiu aca­ta­ment dels acu­sats.

Jordi Matas, Marta Alsina, Tània Verge, Josep Pagès i Marc Mar­sal són juris­tes i politòlegs cata­lans de llarga tra­jectòria pro­fes­si­o­nal i acadèmica. El suport que han rebut, en l’àmbit inter­na­ci­o­nal i local, té un efecte bume­rang clar vers el pres­tigi de la justícia espa­nyola. I el redreçament de la situ­ació hau­ria de venir d’unes ins­truc­ci­ons clares per part de la fis­ca­lia gene­ral de la neces­si­tat d’un con­text ins­ti­tu­ci­o­nal que per­meti fer política i fer del plu­ra­lisme par­la­men­tari un marc democràtic segur. Ara mateix, l’extrema vul­ne­ra­bi­li­tat jurídica en què ens tro­bem és el pit­jor obs­ta­cle per a la nor­ma­lit­zació democràtica espa­nyola tan exi­gida pels tri­bu­nals euro­peus, per la diplomàcia i per l’opinió pública d’arreu.

La defensa ins­ti­tu­ci­o­nal es prac­tica cons­truint ins­ti­tu­ci­ons sòlides i des de la cul­tura de pau, que en pro­fun­di­tat, com deia Susan Son­tang, no pot impli­car la victòria o la des­trucció de l’altre. L’espe­rit de la pau, esgri­mit per la música de Pau Casals a les Naci­ons Uni­des, està incor­po­rat a l’objec­tiu 16 de l’Agenda 2030 d’aquest orga­nisme. Un objec­tiu que parla de “cons­trucció d’ins­ti­tu­ci­ons sòlides i del foment de la cul­tura de pau”.

Son­tang apel·lava a la “consciència de les parau­les”. I recor­dava que si l’apel·lació a la pau implica una renúncia inac­cep­ta­ble de rei­vin­di­ca­ci­ons legítimes, s’aboca a una des­trucció. L’apel·lació a la pau no pot ser frau­du­lenta. I aquests dies de lamen­ta­ble i rebut­ja­ble violència al car­rer és més vigent que mai recor­dar que el fet democràtic exi­geix un com­promís molt més llarg que la mera con­demna.

La per­sistència acu­satòria té la fina­li­tat d’engrei­xar la por, de dis­su­a­dir com­pro­mi­sos amb el país, de con­vo­car els pro­fes­si­o­nals, l’empre­sa­riat i la soci­e­tat civil a una mena de “domes­ti­cació” més que a una posició crítica cons­truc­tiva i amb coratge pel fet democràtic més bàsic.

Men­tre els empre­so­nats seguei­xin a la presó; el pre­si­dent Puig­de­mont, els par­la­men­ta­ris euro­peus i la resta d’exi­li­ats, pen­dents del dret de defensa i sense poder fer política; el pre­si­dent Torra, inha­bi­li­tat; el pre­si­dent Mas i els con­se­llers, con­dem­nats; l’ante­rior mesa del Par­la­ment, també con­dem­nada, i men­tre seguei­xin sor­tint noves que­re­lles com la d’ara con­tra la mesa del Par­la­ment del pre­si­dent Tor­rent, no es pot par­lar d’ins­ti­tu­ci­ons sòlides ni de democràcia nor­ma­lit­zada.

Al pre­si­dent Sánchez li cor­res­pon ara, amb el suport de la gran majo­ria de cata­lans i cata­la­nes, fer aquell gest de coratge que els cas­te­llans ano­me­nen aqui­e­ta­mi­ento, que en dret pro­ces­sal vol dir atu­rar les actu­a­ci­ons de repressió. I que en el lli­bre ori­en­tal bàsic I Ching vol dir atu­rar-se i apro­fi­tar per con­nec­tar amb el cor. La democràcia té en el cor l’interès gene­ral. Atu­rar-se per poder pen­sar i fre­nar la frenètica actu­ació repres­siva des­me­su­rada. Aquest manual de savi­esa quo­ti­di­ana que esta­ria bé que els mem­bres del Congrés i el Par­la­ment tin­gues­sin sota la cadira per con­sul­tar de tant en tant, apel·la a la neces­si­tat d’arri­bar a una distància neu­tral que ens porti a la pers­pec­tiva cor­recta i rao­na­ble.

El retorn al dret implica, doncs, l’aban­do­na­ment ara mateix de la repressió i l’opció de la paraula cons­truc­tiva, dels acords i del diàleg efec­tiu.