GUBTXESKI AL MUSEU DE LLEIDA

El 1941, durant el ter­rorífic setge de Lenin­grad, les auto­ri­tats soviètiques van orde­nar l’eva­cu­ació de l’extra­or­di­nari patri­moni artístic del museu de l’Her­mi­tage. Pin­tu­res de Leo­nardo, Rafael, Velázquez, Muri­llo, Rubens, Van Dick... es van posar a res­guard dels bom­bar­de­jos nazis en algun lloc dels Urals. Les parets de les gale­ries del famós museu va que­dar nues. Les obres d’art, però, hi van con­ti­nuar sent. Com? Ho explica Mont­ser­rat Roig a L’agu­lla dau­rada, una crònica impres­cin­di­ble del seu viatge en els anys setanta del segle pas­sat a la ciu­tat ales­ho­res encara soviètica, en què res­cata tes­ti­mo­nis del llunyà 1941: “Hi va haver un guia del museu que no s’havia resig­nat als marcs buits pen­jats als pas­sa­dis­sos, ulls sense par­pe­lles que guai­ta­ven dins la fosca. Es deia Pavel Fili­po­vitx Gubt­xeski i va orga­nit­zar unes quan­tes visi­tes ima­ginàries a les sales desèrti­ques amb un grup d’amants de l’art.”

En aquest punt, Roig recu­pera la veu d’un tes­ti­moni directe, Daniel Gra­nin, que va escriure en el Lli­bre del blo­queig: “L’absència dels qua­dres no repre­sen­tava res per a Pavel. La força de la ima­gi­nació, la inten­si­tat de la memòria i la visió inte­rior subs­tituïen allò que no hi era. Res­ca­tava l’absència de les pin­tu­res amb parau­les, amb tex­tos, amb ento­nació, amb tots els mit­jans de la fan­ta­sia i el seu saber. Amb gran atenció miràvem l’espai blanc dins d’un marc i hi vèiem els colors, les línies, els jocs de les ombres i l’atmos­fera que vol­tava els traços del pin­tor. I ell mai més no va acon­se­guir que la gent veiés i sentís tan­tes coses com durant les visi­tes al museu buit i soli­tari.”

L’anècdota russa m’ha revin­gut aquests dies con­tem­plant les parets bui­des del Museu de Lleida. Les obres no han mar­xat pas per ser pro­te­gi­des. Han estat espo­li­a­des amb la cober­tura habi­tual de l’arbitrària justícia espa­nyola. Els perills de l’opressió adop­ten for­mes diver­ses.

No conec les inten­ci­ons de la direcció del cen­tre llei­datà, però seria emo­ci­o­nant, enri­qui­dor i, perquè no dir-ho, d’una potència artística radi­cal­ment con­tem­porània, man­te­nir les parets des­pu­lla­des durant una tem­po­rada i con­ti­nuar fent-hi visi­tes guia­des des­cri­vint les obres d’art segres­ta­des com si no hagues­sin mar­xat. Qui sap si sor­tirà un Pavel Flil­po­vitx Gubt­xeski que, amb accent de ponent, ens farà reviure i reveure els cro­ma­tis­mes del fron­tal de Sant Vicenç de Tres­serra, els relleus de l’arqueta de Buira o l’estruc­tura com­po­si­tiva del retaule del Nai­xe­ment i Epi­fa­nia de Bina­cet. Cal ben poc per demos­trar que es pot robar un objecte però no pas saque­jar la memòria.