GUBTXESKI AL MUSEU DE LLEIDA

El 1941, durant el terrorífic setge de Leningrad, les autoritats soviètiques van ordenar l’evacuació de l’extraordinari patrimoni artístic del museu de l’Hermitage. Pintures de Leonardo, Rafael, Velázquez, Murillo, Rubens, Van Dick... es van posar a resguard dels bombardejos nazis en algun lloc dels Urals. Les parets de les galeries del famós museu va quedar nues. Les obres d’art, però, hi van continuar sent. Com? Ho explica Montserrat Roig a L’agulla daurada, una crònica imprescindible del seu viatge en els anys setanta del segle passat a la ciutat aleshores encara soviètica, en què rescata testimonis del llunyà 1941: “Hi va haver un guia del museu que no s’havia resignat als marcs buits penjats als passadissos, ulls sense parpelles que guaitaven dins la fosca. Es deia Pavel Filipovitx Gubtxeski i va organitzar unes quantes visites imaginàries a les sales desèrtiques amb un grup d’amants de l’art.”

En aquest punt, Roig recupera la veu d’un testimoni directe, Daniel Granin, que va escriure en el Llibre del bloqueig: “L’absència dels quadres no representava res per a Pavel. La força de la imaginació, la intensitat de la memòria i la visió interior substituïen allò que no hi era. Rescatava l’absència de les pintures amb paraules, amb textos, amb entonació, amb tots els mitjans de la fantasia i el seu saber. Amb gran atenció miràvem l’espai blanc dins d’un marc i hi vèiem els colors, les línies, els jocs de les ombres i l’atmosfera que voltava els traços del pintor. I ell mai més no va aconseguir que la gent veiés i sentís tantes coses com durant les visites al museu buit i solitari.”

L’anècdota russa m’ha revingut aquests dies contemplant les parets buides del Museu de Lleida. Les obres no han marxat pas per ser protegides. Han estat espoliades amb la cobertura habitual de l’arbitrària justícia espanyola. Els perills de l’opressió adopten formes diverses.

No conec les intencions de la direcció del centre lleidatà, però seria emocionant, enriquidor i, perquè no dir-ho, d’una potència artística radicalment contemporània, mantenir les parets despullades durant una temporada i continuar fent-hi visites guiades descrivint les obres d’art segrestades com si no haguessin marxat. Qui sap si sortirà un Pavel Flilpovitx Gubtxeski que, amb accent de ponent, ens farà reviure i reveure els cromatismes del frontal de Sant Vicenç de Tresserra, els relleus de l’arqueta de Buira o l’estructura compositiva del retaule del Naixement i Epifania de Binacet. Cal ben poc per demostrar que es pot robar un objecte però no pas saquejar la memòria.