LLIBRES DE MEMÒRIES

Lle­gir un lli­bre de memòries sobre fets actu­als és com men­jar-se un plat d’escu­de­lla abans d’haver-ne començat la cocció. Per molt bons que siguin els ingre­di­ents, per més ori­gi­na­li­tat que tin­gui la recepta i per més nome­nada que acre­diti el cui­ner, la sen­sació de rose­gar potes i pedrers de gallina crus, la pilota enfa­ri­nada, els galets secs, les pata­tes dures i l’aigua llar­dosa i freda no resulta gens pla­ent. És una mica el que passa amb tots aquests títols que han sor­tit des de l’ensul­si­ada del 2017 ençà, en què les pri­me­res espa­ses de la política inde­pen­den­tista, començant per Santi Vila i aca­bant, de moment, per Quim Torra, han assa­jat desi­guals exer­ci­cis de lite­ra­tura del jo des­ti­nats bàsica­ment a la jus­ti­fi­cació pròpia i a la con­fi­gu­ració d’un retrat con­tro­lat per lle­gar a l’ave­nir.

Tots aquests lli­bres con­te­nen dades, opi­ni­ons i valo­ra­ci­ons remar­ca­bles. Impres­cin­di­bles. Tan­ma­teix, amb l’excepció dels die­ta­ris dels pre­sos polítics, neces­sa­ris avui per fer encara més visi­ble la injustícia suprema que patei­xen, la resta hau­rien tin­gut un valor infi­ni­ta­ment supe­rior si hagues­sin vist la llum d’aquí quinze o vint anys. Encara que els hagues­sin dei­xat escrits ara. El pas del temps i la pers­pec­tiva històrica apor­ten al gènere tes­ti­mo­nial un valor que ara no té, o que ara té d’una manera dife­rent i, en gene­ral, poc edi­fi­cant.

Fa angúnia veure com pas­sen comp­tes amb pro­pis i amb estranys (prin­ci­pal­ment pro­pis!) de manera des­pi­e­tada i man­cada de prou ele­ments de valo­ració. En calent. Resulta molest l’esbu­de­lla­ment de com­panys de viatge la majo­ria dels quals encara són al ter­reny de joc suant la samar­reta o a la ban­queta obli­gada de la presó i l’exili. No sé si vosal­tres n’heu lle­git gai­res, d’aquests papers. Quan n’agafo un, tinc la sen­sació que hi ha més pàgines dedi­ca­des a desa­cre­di­tar amics que no pas a com­ba­tre l’ene­mic. Ep, tret que ser inde­pen­den­tista con­sis­teixi a mal­par­lar d’inde­pen­den­tis­tes men­tre el corró espa­nyol avança impas­si­ble.

El tes­ti­moni en pri­mera per­sona dels gover­nants té un interès indis­cu­ti­ble. La pro­xi­mi­tat res­pecte als fets fan l’efecte d’un enfi­lall excu­ses de mal paga­dor, fac­tu­res retor­na­des i un excés d’amor propi. D’aquí vint anys espero poder relle­gir aquests lli­bres dis­po­sant de la foto­gra­fia sen­cera, amb l’ànim repo­sat i sense haver de veure hono­ra­bles pro­homs amb la sang encara fresca llançant con­tra els altres els punyals extrets de la seva pròpia esquena. La memòria, com la cuina ela­bo­rada, vol temps. I per pas­sar a la història, sem­pre és reco­ma­na­ble dei­xar enrere el pre­sent.