ALLÒ DE BO QUE MOSTRA EL MAL

Amb tota la raó del món, la pandèmia ha obli­gat a posar tots els focus pri­mer en els dra­mes humans, i després en els dal­ta­bai­xos econòmics, cul­tu­rals i soci­als. Els milers de morts i les pit­jors seqüeles de la malal­tia, ja no tenen remei. I les feri­des en el tei­xit econòmic, però també l’impacte en el tre­ball esco­lar, en les pràcti­ques cul­tu­rals i espor­ti­ves i qui sap si en les vides per­so­nals, són incal­cu­la­bles i no sabem fins on les cura­rem.

En aquest con­text de mal­ves­tats no és estrany que els pro­fe­tes de cala­mi­tats hi hagin fet l’agost. No ha fet falta demos­trar res de manera fefa­ent per tal que fos­sin creïbles les con­ne­xi­ons que s’han fet entre la covid-19 i els mals que ja patíem. De l’escal­fa­ment glo­bal al capi­ta­lisme sal­vatge, tot ha qua­drat amb la pandèmia. No hi fa res que hi hagi hagut prou pandèmies tant o més greus abans de l’escal­fa­ment o del capi­ta­lisme. De fet, les d’abans també havien encai­xat amb els supo­sats cul­pa­bles del mals de cada lloc i temps, com la creença en aquell déu que cas­ti­gava la dolen­te­ria humana.

Tan­ma­teix, i sense que sem­bli que fri­vo­litzo amb la gra­ve­tat d’aquest pri­mer any i encara el que falta per sor­tir del forat, és una obvi­e­tat que hem per­dut de vista allò posi­tiu que la pandèmia ha mos­trat de la soci­e­tat que tenim. Voler-ho estu­diar ara podria sem­blar que ens fa des­viar d’allò que ha de merèixer tota la nos­tra atenció. Però tard o d’hora serà con­ve­ni­ent, si es vol fer un balanç just, que es tin­guin en compte, també, les for­ta­le­ses amb què s’ha estat capaç de res­pon­dre al des­a­fi­a­ment.

La llista és llarga. I la pri­mera que cal asse­nya­lar és la que ha mos­trat el nos­tre sis­tema de salut pública. Per bé que des­bor­dat, sovint col·lap­sat i posant en evidència l’afe­bli­ment a què se l’havia sotmès els dar­rers anys, el cert és que la com­petència dels pro­fes­si­o­nals però també dels ges­tors hos­pi­ta­la­ris i comp­tant amb una bona base d’equi­pa­ments, la capa­ci­tat de res­posta no ha tin­gut res a enve­jar a la dels països del nos­tre entorn. Si a aquesta res­posta assis­ten­cial hi afe­gim la que han apor­tat els científics experts en epi­de­mi­o­lo­gia, en malal­ties infec­ci­o­ses i del sis­tema res­pi­ra­tori, els ana­lis­tes matemàtics i de tan­tes altres espe­ci­a­li­tats, no podem fer altra cosa que res­tar, a més d’agraïts, admi­rats.

En segon lloc –no ho dic pas per ordre d’importància–, cal esmen­tar el paper de les orga­nit­za­ci­ons dites del ter­cer sec­tor i del volun­ta­riat. Òbvi­a­ment, les orga­nit­za­ci­ons no esta­ven dimen­si­o­na­des per aten­dre el tsu­nami de neces­si­tats soci­als deri­va­des de la pandèmia, però amb una rapi­desa insòlita han estat capa­ces de reor­ga­nit­zar-se. Encara no hi ha dades per mesu­rar aquesta reacció, però ja sabem que ha estat impres­si­o­nant. Una reacció que ha anat acom­pa­nyada tant d’un incre­ment generós de les dona­ci­ons com sobre­tot del volun­ta­riat. Dir que no donen l’abast a tanta neces­si­tat és tan cert com dir que han abas­tat més del que ningú podria haver ima­gi­nat.

Ter­ce­ra­ment, hi ha l’esforç de moltíssi­mes empre­ses. Les cam­bres de comerç i algu­nes de les orga­nit­za­ci­ons patro­nals podrien donar compte de tan­tes i tan­tes ini­ci­a­ti­ves des­in­te­res­sa­des al ser­vei de l’obtenció de mate­rial de pro­tecció sanitària, de llits i d’equi­pa­ment hos­pi­ta­lari –inclo­sos els impres­cin­di­bles res­pi­ra­dors– i d’ina­ca­ba­bles col·labo­ra­ci­ons. Afe­gim-hi, en quart lloc, la res­posta cul­tu­ral i popu­lar, amb una gran quan­ti­tat d’apor­ta­ci­ons de gran valor simbòlic al ser­vei de la moral col·lec­tiva: cançons, eslògans, sor­ti­des als bal­cons, usos de les xar­xes soci­als i, no cal­dria dir-ho, capa­ci­tat per a l’auto­dis­ci­plina.

I, entre mol­tes més, hi ha la res­posta de les ins­ti­tu­ci­ons polítiques i els seus res­pon­sa­bles. Se’m dirà que uns més que els altres, o que uns amb més capa­ci­tat i encert que els altres. Sí. Però seria difícil asse­nya­lar quina ins­ti­tució o quin líder polític del nos­tre país ha res­post amb indi­ferència a la seva res­pon­sa­bi­li­tat. Fins i tot, els des­en­certs solen haver estat més con­seqüència de la difi­cul­tat de fer pre­vi­si­ons que d’una mala volun­tat.

La llista de man­can­ces, d’errors i de mals irre­pa­ra­bles és llarga, efec­ti­va­ment. Però la d’apor­ta­ci­ons, encerts i béns morals, per­so­nals i mate­ri­als sal­vats la podria igua­lar. I qual­se­vol apre­nen­tatge futur només serà valuós si tenen en compte les dues llis­tes.