TENIM EL GOVERN QUE VOTEM

No cal patir per la unitat de l’independentisme. En la data d’avui està tan unit com ho estava el 2015 amb el govern de Junts pel Sí i la CUP traginant la paperera de la història, o com en la legislatura anterior amb la coalició entre Junts, ERC i la CUP negant-se a investir presidenciables a punt de ser empresonats. D’unitat, hi ha aproximadament la mateixa de sempre. És la cohesió lògica en un espectre polític on l’hegemonia no és de ningú. I no és de ningú no pas perquè els partits, que competeixen legítimament pel lideratge, no es posin d’acord entre si, sinó perquè els electors votem obstinadament per l’estratègia del com més serem, més riurem. Una tàctica basada, d’entrada, en la incapacitat de comprendre, i no serà pas perquè no s’hagi explicat bé i no ho estiguem experimentant cruament cada dia, que a Catalunya no hi ha cap política possible sense la independència. Especialment no hi ha cap política d’esquerres possible sense la independència. Perquè els recursos per sostenir una gestió progressista o bé no arriben mai o si arriben estan tan regulats, i en el marc d’una capacitat legislativa tan monitorada o boicotejada per l’Estat, que anar a votar diferenciant l’eix social de l’eix nacional ja fa temps que ha perdut qualsevol sentit pràctic.

Els electors independentistes, tanmateix, som mesells. I anem votant en funció de preferències diverses sense atorgar la direcció clara a cap dels partits que ens representen. A falta de decidir un lideratge sòlid que pugui encertar-la o equivocar-se però que ho faci sense estar pendent dels cops de volant inevitables amb tanta gent asseguda al seient del conductor, hi ha analistes que celebren el pluralisme del moviment d’alliberament nacional català i la diversitat d’opinions i el tants caps tants barrets amb què es gestiona la majoria independentista. Són els mateixos que, paradoxalment, es queixen de la falta d’unitat i de la lentitud de les negociacions.

Així estan les coses i no seria bo queixar-nos gaire sorollosament. No podem atribuir a les formacions polítiques embarrancades en la investidura més responsabilitat de la que tenim nosaltres havent disposat d’aquesta manera les peces al tauler. Podem demanar-los més seny, això sí, per tal que gestionin aquest empat infinit de la millor manera possible. Que pensin que pitjor seria no tenir cap majoria independentista amb possibilitats de pactar. Suposo que també en són conscients, d’aquest pitjor, i que per tant no cal posar-ho en joc abocant la paciència general tan temeràriament a l’abisme.