FALLADA SISTÈMICA

A poc a poc ens anem acostumant a assumir com a normals situacions que no ho són i a encapsular determinats comportaments com si els mateixos es corresponguessin amb casos aïllats; el problema d’abordar des d’aquesta segmentada perspectiva la realitat que ens envolta és que sempre arribarem a conclusions que, segurament, ni es corresponen amb l’autèntica realitat ni desperten la necessària atenció que s’hauria de prestar a aquests símptomes.

Tots sabem que un bon metge, abans d’emetre un diagnòstic, sol repassar acuradament tots els símptomes i, un cop analitzats, en el seu conjunt, determinar quin és el mal que afecta el pacient.

Un estat afectat d’infinitat de mals només serà capaç d’establir quina és l’autèntica malaltia que l’afligeix si és capaç d’evitar automedicar-se i, a més, analitzar tots i cada un dels símptomes, que, aïlladament considerats, segurament no conduiran a un bon diagnòstic.

De símptomes a analitzar n’hi ha molts, però entre els més preocupants segurament hi hauria: a) la clara confusió entre allò que és públic i allò que és privat, que porta, sempre, a una acumulació de casos de corrupció; b) la subjugació dels poders legislatiu i executiu als designis i interessos del poder judicial; c) un deteriorament constant de les institucions; d) la parcialització de la informació, i e) la banalització del feixisme.

La corrupció, en les seves diverses formes, és només un símptoma d’alguna cosa molt més greu com és l’apropiació dels recursos públics amb finalitats particulars que, moltes vegades, no només es representen en termes econòmics –la repressió també es construeix sobre la base de la corrupció– però que sempre tenen un elevat cost per a les arques públiques; sobren els exemples i fa falta una reconversió sociològica respecte a com s’ha de tractar tot aquell que fa un ús indegut d’allò que és públic.

Fa anys que diem el mateix però cada vegada s’aprecia amb més nitidesa que les altes instàncies jurisdiccionals han pres el control de la vida política, estan sotmetent la resta de poders de l’Estat a la seva libèrrima voluntat i s’han endinsat, fins i tot, en la suplantació de les potestats d’aquests altres poders amb, per exemple, una incansable capacitat no ja d’interpretació de les normes, que entraria dins de les seves funcions, sinó de franca reescriptura d’aquestes. Un poder sense contrapesos és un poder descontrolat i el judicial no té cap contrapès.

En directa relació amb els dos anteriors símptomes, en tenim un tercer no menor: les institucions, fruit de la corrupció i de la subjugació a què les sotmet el poder judicial, s’han endinsat en una espiral de deteriorament tan marcat que no només hi ha un desinterès per part dels ciutadans sinó una autèntica desconfiança respecte d’aquestes.

Un cas a part és el de la monarquia, que no ha necessitat grans ajudes per estimbar-se pel precipici de la corrupció i el desprestigi i generar un profund desinterès ciutadà; la seva falta d’empatia i sensibilitat amb allò que és quotidià, amb allò que és ciutadà i amb les més bàsiques normes de convivència la porta a ser, potser, el símptoma més evident.

Si a tot això hi sumem, com un símptoma més, una escassa pluralitat informativa amanida amb grans dosis de biaix informatiu, llavors estarem davant un còctel que, més d’hora que tard, ens portarà a una sèpsia de conseqüències imprevisibles.

Només cal una anàlisi objectiva sobre com són abordats els diferents temes i la informació que, en termes generals, se n’aconsegueix per tenir clar que el quart poder ja fa temps que va deixar de ser un límit a l’activitat excessiva d’altres poders de l’Estat amb les conseqüències que això tindrà.

Finalment, en un país amb escassa cultura i tradició democràtica, el luxe de banalitzar el feixisme és, sens dubte, el més gran dels símptomes d’una cosa que ja fa temps que anem denunciant: la involució democràtica.

Amb tots aquests símptomes, que no són els únics, però sí els més rellevants, el diagnòstic sembla clar: estem davant d’una autèntica fallada sistèmica que es pretén amagar sota la falsa imatge d’estar davant de casos aïllats quan, en realitat, es tracta de símptomes que van generant una gangrena que, arribats a aquest punt, s’ha tornat mortal de necessitat.

Si la infecció estigués ben localitzada –casos puntuals–, n’hi hauria prou amb amputar aquesta zona, però, a hores d’ara, aquesta teràpia ja no és factible perquè, de tant presentar-ho com a anecdòtic, la gangrena ha acabat per contaminar-ho tot i ha generat una clara i inevitable descomposició del conjunt del sistema.