DONES I SILENCIS

“Benvingut l’hematoma.” Amb aquestes paraules, la gran psicoanalista francesa, Marie-France Hirigoyen, va denunciar fa molts anys que, fins que no apareixia un senyal físic ostensible en la pell o el rostre d’una dona, ni ella mateixa no podia comprendre el fenomen d’abús psíquic, menyspreu constant, i maltractament al qual estava sotmesa per la seva parella. Un company de viatge que et podia oferir els moments més màgics del món, protecció, tendresa íntima, i, a la vegada, la baixada a l’infern, a la por, al dolor més profund, això sí, sempre disfressada de culpabilització i retrets. En silenci, i amb la complicitat condescendent de l’entorn, que ho explicava com una relació mútua difícil, o com una dona massa complexa.

Les formes de vexacions són àmplies i florides. Menyspreu en privat, hostilitat constant i insidiosa, humiliació, indiferència en públic i en privat, menyspreu a les demandes afectives, aïllament, amenaces, i escenes de crueltat més o menys elaborades. Crits, fredor, ascendència, cinisme. En la meva vida professional he conegut desenes de situacions impensables d’imaginar, i honestament, com tantes dones, algunes viscudes. La finalitat de la violència perversa és una hostilitat continuada en privat, en una total asimetria, que genera una despersonalització progressiva de les dones, i un accés al domini ple del senyor de referència.

De fet, aquests personatges tenen moments de bondat, són sociables, enginyosos, treballadors, poden reunir una colla de virtuts indiscutibles amb els seus entorns, i això provoca el que jo anomeno “el fenomen pervers”, perquè ens podem trobar en unes situacions orquestrades de forma inconscient en què la dona, en viure aquestes escenes familiars i socials, encara fa més inversió de la culpabilitat i accepta les seves limitacions. Sovint aquesta patologia va acompanyada de la patologia de la mentida constant amb els homes que enganyen de forma sistemàtica dones amb qui han pactat relacions de fidelitat i que comporta a les víctimes l’estafa emocional i una situació de ventilador constant i de dissociació, en què les evidències, les intuïcions, les demandes de sinceritat, són respostes amb el cinisme més punyent i la negativa més contundent. “Estàs boja, tens problemes, tothom veu el que et passa menys tu.”

El maltractament habitual recollit al Codi Penal quasi no es tramita als jutjats de violència contra les dones, es fan atestats independents, els jutges no tenen voluntat d’acumulació de fets, i encara avui només es jutgen lesions. El dany moral ha d’estar molt ben acreditat amb informes de professionals compromesos i d’una clínica forense molt escassa. Tenim un problema estructural de tutela efectiva en el sistema. No és acceptable que només comptem les dones assassinades com a indicador del fenomen. I el gran problema de la manipulació dels menors no es desactiva fins que no és irreversible.

Sembla que ara un periodisme tradicionalment masclista ha fet un tomb per raons d’audiència. Benvingut crit social, sense matisos. Si això permet instal·lar les noves ulleres necessàries com va significar el MeeToo, vol dir que el futur té un sentit esperançador. Un guió com el de Com si fos ahir, a la nostra televisió publica, ha estat valent en una gran opció per la igualtat tractant els temes de la prostitució o l’engany promovent noves formes de masculinitat.

Quants cadàvers, quantes dones destrossades psicològicament, suïcidis, en el camí d’aquests aprenents de Don Giovanni que, lluny de reconèixer amb honestedat a la parella que necessiten llibertat i espais propis, construeixen relacions de control i dependència vers la dona, mentre ells tenen dues, tres o quatre vides paral·leles. I on s’instal·len uns silencis de complicitats on les darreres a assabentar-se de l’autèntica vida del company són les dones.

El patró d’aquests estafadors sempre ha estat el que el mirall social els ha ofert. Un somriure complaent. “Mira que llest, mira quin heroi, mira que bé que s’ho munta.” Entretant, la parella –normalment dones potents, vitals i sensibles, com descriu Hirigoyen– es veu privada de la seva llibertat de ser, emparada en un “contracte afectiu” autènticament estafador d’ànima. Val a dir que en aquest fenomen es produeixen no poques vegades fenòmens a la inversa o la mentida no consentida i crònica esdevé la posició de força d’algunes dones “malèfiques”.

Durant tota la fase recent de 15 anys de llei contra la violència masclista a l’Estat, i menys temps a Catalunya, tots els dispositius de reacció han actuat només i exclusivament quan existien “hematomes”. L’informe mèdic infal·lible era i és pràcticament l’única prova de credibilitat objectiva. La llei catalana va avançar molt en descriure els diversos fenòmens violents en les seves diverses modalitats. Estem en un moment privilegiat per impulsar unes actuacions de tutela efectiva des de tots els poders públics. I això és possible si posem el baròmetre de l’estat de coses en la graduació corresponent.