El voraviu

Sento per diferents canals que la saviesa popular (potser l’única saviesa) ja anomena “vacuna Lidl” la d’AstraZeneca. Sento també que la web de la Generalitat on podíem entrar els de la meva colla (entre 60 i 65 anyades) per fixar dia i hora perquè ens punxessin la Lidl (amb la prèvia i posterior ingestió, segons em recomanen, d’un paracetamol d’1 gram) ha viscut tres dies en un exitàs permanent de reserves. Llegeixo també que viu accelerada la farmacèutica Ferrer, que prepara la planta de Sant Cugat per produir un 43% més de paracetamol. La demanda, amb la perspectiva de la vacunació, ja ha crescut més del 18%. Vet aquí, però, com deia l’àvia Neus, que la felicitat i l’alegria duren poc a casa del pobre. Sense explicar per què el govern espanyol ha dit al català que les 149.000 vacunes que havien d’arribar la setmana vinent de les del Lidl (AstraZeneca) no arribaran fins al dia 5 d’abril. Així ho va piular indignada la mateixa consellera Vergés i, a partir d’aquí, serà el que Déu vulgui. Compliran les cites prèvies que s’han concertat? Les anul·laran? I si enviéssim una companyia d’operacions especials a Itàlia a aquell magatzem on hi havia amagades 29 milions de dosis? Abans, al poble ras, ens deixaven les nostres marques de prestigi i referència. Celtas. Soberano. L’Avi Miquel. Caliquenyo. Mai en fallaven les existències. Ara no ens deixen ni la “vacuna Lidl”. Cada dia és més fotut ser manobre.

En el seu deliri cap al terrat de la torre dels despropòsits, Illa i el PSC varen pujar divendres en el debat de la investidura tres replans, després d’un munt de graons entre l’un i l’altre. Algú a qui s’escoltessin els hauria de dir que són molt a prop del punt de no retorn, perquè qualsevol dia es trobaran nus com el rei davant la cort. L’oferiment de fer ells d’intermediaris amb el govern central per a la mesa de diàleg tenia un punt de comicitat, però resulta pena, tragèdia i teatre que ni signaria el mateix Mourinho, quan n’exigeixen a canvi una altra a Catalunya. Només ens faltava una segona mesa de diàleg! Però el més al·lucinant ha estat la histèria d’Illa amb el que ell en diu sotmetiment als antisistema. El to i el deix exhibit amb la CUP és gaire diferent del que exhibeixen el PP i la dreta ultramuntana amb l’esquerra? Què destil·la? De què em parla? Cada dia s’assemblen més a la dreta. I la semblança anirà en augment fins que ho tinguin preparat per a la gran coalició. Després es desprendran de Bildu, ERC i Sánchez, que deixarà de ser un supervivent per passar a ser un altre gerro xinès. Però un gerro xinès trencat, en aquest cas. I el tercer replà va ser el més lamentable i el que resulta indicador que el PSC ha passat el punt de no retorn. Sentir per primera vegada des de la recuperació del Parlament el presidenciable socialista parlar en castell, indica el grau de deliri en què s’han instal·lat. Qui t’ha vist i qui et veu, PSC! I fins on arribaràs!

Només era una frase l’obsolescència programada amb què avisava Albiach que naixia (quan neixi) el govern d’Aragonès? Paga la pena parar-hi amén per si té més d’una lectura? És tan simple com sembla en una primera interpretació? “Les seves relacions tenien una mala salut de ferro contrastada quan eren dos (ERC i Junts) i ara amb tres (CUP) acabarà pitjor.” La pregunta seria quina obsolescència s’ha programat i qui l’ha programat? I, sobretot, què es busca amb una obsolescència programada més enllà de la que ja té cada govern al final de la legislatura? I per a quan s’ha programat? L’obsolescència plantejada com una fatalitat de la conducta humana incapaç de corregir els seus errors, reciclar les seves accions i refer les seves relacions per més que ens ho proposem, vulguem, desitgem, ens ho recomanin, sol·licitin i preguin, que és de la que sembla que parla Albiach, fa venir esgarrifances i picor. De veritat creu que la vida va així? Per predisposició, bona voluntat, ànim, propòsit d’esmena, decisió i rectificacions que hi posin uns i altres i altres, tornaran a enfangar-se? O és que ella sap alguna cosa més i sap que el propòsit de l’esmena no és ferm per part de tothom i sap d’algú que en vol programar l’obsolescència i que ho farà? I per fer què diferent del que es farà ara? I, sobretot, per fer-ho amb qui? Com a frase per a la galeria, bé; però planyo els dirigents d’ECP si no creuen en segones oportunitats!

Sembla més probable que demà no s’investeixi president Pere Aragonès, i m’estalvio comentaris sobre el tema per les mateixes raons que vaig deixar clares la setmana passada. Ni cal ni és higiènic, deia. I avui hi afegeixo que no porta enlloc més que a impostats i estèrils debats sobre amos i masovers. N’he estat durant més de quaranta anys, de masover. I ara en fa un que soc amo. Si no res més, tinc un parer fonamentat. No són en aquest eix ni la feina ni el debat del país. “Calleu i investiu!”, deia. Avui és evident que la màquina i els vagons són sobre els rails i que al mes d’abril tindrem 132è president de la Generalitat, i serà Pere Aragonès, i ho serà amb 74 vots de diputats independentistes que representen el 52% dels electors que el 14-F es van mobilitzar per votar. Aquesta és la realitat. El que hagi costat arribar-hi, el dia que ho tanquin, és problema dels electes. Els escollim i els paguem perquè facin la feina, i ara la feina és aquesta. I a la feina, com deia l’àvia Neus, “s’hi va plorat i alguna cosa més” des de casa. La prova més clara que el tracte és a la cantonada són les reaccions de conspicus representants del que en podríem anomenar, en terminologia del cap de setmana, “gremi dels masovers”, com Eva Granados. Escup verí semàntic i qualifica el Consell de la República d’“artefacte” i “contuberni”. “Artefacte”, mira, té la gràcia justa. Però “contuberni”! “Contuberni” és tenir classe. O jo ho trobo.

Ningú posa el crit al cel, però el que no ho xiula ho canta. Ningú concreta si serà immediatament després d’aquesta Setmana Santa que hem encetat o si el pic serà a finals del mes d’abril que encetem demà. La quarta onada ja escumeja i en els propers dies se’n podrà surfejar el llom. Grateu a la lletra menuda de qualsevol article, de qualsevol declaració, de qualsevol entrevista, i tothom ho deixa molt clar. Metges especialistes i metges de la primària. Funcionaris de les organitzacions sanitàries. Periodistes especialitzats. I no s’ho callen ni els polítics. Tots llegeixen en les dades que es publiquen cada dia l’arribada imminent de la quarta onada. Només ho podria evitar restringir la socialització, però la decisió ja està presa des del cap de setmana d’abans de Sant Josep. “Sortiu i infecteu-vos.” He arribat a somniar que l’inexplicable retard d’aquesta investidura inexcusable és un estratagema conjunt perquè el nou govern no debuti a la cresta de la quarta onada i tingui un aterratge una mica més suau durant l’interludi cap a la cinquena. Ho he somniat i no m’ho ha dit pas ningú, però, com deia l’àvia Neus, de més verdes en maduren. La pregunta és: per què? Per què decidim aixecar restriccions i preferim unes desenes de milers de morts que restringir-nos les llibertats de moviment, festa i socialització? Hi ha qui sustenta que els mals per al cervell serien pitjors. Potser sí. Ves a saber. Som una bèstia molt estranya.

A mi, que vaig tenir la potent relació que vaig tenir amb l’àvia Neus i que l’únic que enyoro és no haver pogut tenir la mateixa amb l’àvia Angeleta (vivia a Santa Maria de Barberà i Sabadell i en aquells anys era molt lluny de Calonge), em satisfà moltíssim saber que el 132è president de la Generalitat és net de l’àvia Juana. Que ho hagi sabut i s’hagi remarcat perquè l’àvia Juana venia d’Almeria és el que no trobo interessant arribats a aquest punt i em mortifica. Encara més, ho trobo vergonyós. Com escrivia abans-d’ahir, els debats que el país mereix i necessita no es troben en l’eix amos/masovers que també s’ha posat sobre la taula aquests dies. I molt menys encara en l’eix del nombre de cognoms catalans a la família, eix que ens ha portat a saber de l’àvia Juana, perquè alguns dròpols no paren de furgar en suposats orígens de casa bona d’Aragonès. Perquè què passa si un no té avantpassats de fora de Catalunya? Que m’he de sentir culpable de res, jo, perquè els de més lluny que he trobat dels meus avantpassats venien de la Franja? Anava més carregat de galons que ningú el president Montilla, perquè ell mateix era d’Iznájar (Còrdova). A l’entrada del meu poble hi ha un monòlit de l’any 1923. 1923! “Vianant, siguis qui siguis, vinguis d’on vinguis i pensis com pensis, si estàs cansat reposa, la vila de Calonge t’ofereix aquest seient.” Fora orgues!

“Dimarts, el sistema de salut pública va batre el rècord de vacunació contra la covid, inoculant gairebé 60.000 dosis. Aquest ritme especialment intens de vacunació es va repetir també ahir, dimecres, i continuarà avui, d’acord amb el pla exposat pel secretari de Salut Pública, Josep Maria Argimon: repartir totes les dosis disponibles en els dies lectius per tal que la gran majoria dels equips de vacunació puguin descansar en els festius, atès que la gran majoria estan doblant els torns.” Així ho explica Xavi Aguilar a El Punt Avui d’avui, dijous, en la mateixa crònica en què escriu: “Per tretzè dia consecutiu, els marcadors pandèmics van tornar a mostrar ahir valors que no conviden a l’optimisme, menys encara en un context de més mobilitat i contagis.” Com temíem en el Voraviu del 22 de març, amb govern nou o govern vell, la quarta onada i la cinquena són un fet. Tampoc cantarem per balcons i terrats ni aplaudirem a les vuit, com no ho hem fet ni en la segona ni en la tercera. A mitjan maig les UCI tornaran a estar en la seva plenitud. Potser abans. Els números són tossuts. “Com una banya de marrà”, diria l’àvia Neus. Si mantinguéssim el ritme de 60.000 dosis per dia laborable que ens anuncien, aconseguiríem la immunitat de ramat el febrer del 2022. Recordo també una entrevista de Xavi Aguilar amb el doctor Trilla del mes de novembre. “Signaria per recuperar bona part de la vida normal el 2022.” Doncs això.