REPÚBLICA DEL 14 D’ABRIL

Abans del 27 d’octu­bre del 2017, quan es com­me­mo­rava la pro­cla­mació de la República no calia esmen­tar quina. Tot­hom tenia al cap el 14 d’abril del 1931. Avui cal espe­ci­fi­car. Pot sem­blar un detall menor, però no ho és. Pot­ser perquè no tenim prou pers­pec­tiva històrica, pot­ser perquè el dolor de la des­feta encara és viu, pot­ser perquè la recon­ci­li­ació entre inde­pen­den­tis­tes va per llarg, pot­ser per una bar­reja inde­fec­ti­ble de tot ple­gat, no som cons­ci­ents del pas enda­vant del 2017.

L’octu­bre del 2017 i l’abril del 1931 ager­ma­nen una tra­dició. La República Cata­lana pro­cla­mada per Fran­cesc Macià aquest mes fa noranta anys va durar poques hores; la decla­rada pel Par­la­ment de Cata­lu­nya sota la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat de Car­les Puig­de­mont va que­dar esbor­rada del mapa encara més imme­di­a­ta­ment. Totes dues for­men part d’una cons­tant de la història con­tem­porània de Cata­lu­nya: el poder del cata­la­nisme per gene­rar il·lusió i progrés i la reacció furi­osa del naci­o­na­lisme espa­nyol. Un patró que té un segle pel cap baix. A la Man­co­mu­ni­tat, la va suc­ceir la dic­ta­dura de Primo de Rivera. A la Gene­ra­li­tat repu­bli­cana, la dic­ta­dura fran­quista. A la decla­ració d’inde­pendència del 27 d’octu­bre, la supressió de l’auto­no­mia amb l’arti­cle 155 i una per­se­cució judi­cial anti­de­mocràtica. En cada bugada hi hem per­dut una bona colla de llençols, però a mitjà ter­mini la cohesió naci­o­nal sem­pre n’ha sor­tit reforçada.

En la visita a l’heme­ro­teca que el nos­tre com­pany Pere Bosch ha fet en aquest número espe­cial com­me­mo­ra­tiu, hem pouat en un esclat d’il·lusió col·lec­tiva que l’abril del 1931 es va reflec­tir en els cen­te­nars de por­ta­des de la fron­dosa premsa urbana i comar­cal d’aquell temps. També va ser, ini­ci­al­ment, una revo­lució dels som­riu­res, tot i que al cap d’uns anys aca­bes­sin dramàtica­ment glaçats.

Sem­pre que ens han tom­bat, però, ens hem tor­nat a aixe­car. Ens han der­ro­tat molts cops, però encara no ens han vençut. Avui que l’inde­pen­den­tisme és majo­ri­tari és bo tenir pre­sent les ense­nyan­ces del pas­sat, com ara les parau­les impre­ses aquells llu­mi­no­sos dies d’abril en el modest set­ma­nari banyolí Gent Nova , que hem esco­llit per il·lus­trar la por­tada de la nos­tra revista: “Avui el poble és qui governa, no hi ha dubte; i els qui ens repre­sen­ten tots són homes sense taques ni rancúnies per­so­nals ni de mires par­ti­dis­tes. És així com han de ser els repre­sen­tants del poble per dar exem­ple; no perquè un no és dels seus, l’atro­pe­llin.” Un mis­satge dels nave­gants del pas­sat per als nave­gants del pre­sent que vul­guin evi­tar el nau­fragi.