El voraviu

L’àvia Neus portava monyo. La recordo així tota la vida. No la vaig veure mai sense, i mai no em va cansar veure-la amb la mateixa imatge. Abans no es necessitaven canvis de look amb freqüència. Fins al monyo de l’àvia Neus estic aquests dies de tant predicador que mena la pressa perquè la majoria independentista investeixi i formi govern (cosa que reclamo jo mateix amb insistència). Estic fins al monyo de la pressa d’aquells que el volen i el necessiten per començar-hi a disparar des del moment zero de la seva constitució. Però, sobretot, estic fins al monyo d’aquells que han demostrat que tan se’ls en fum desmuntar governs (àrees crítiques dels governs en moments crítics de la governança) per anar a fer el pallús en curses electorals en què els han fet creure que generen algun avantatge competitiu. Sobretot, d’aquest soca, em fa dir, de Salvador Illa, que troba que l’elecció d’Aragonès “ha entrat en via morta” perquè ha passat per dues investidures fallides. On era aquesta llumenera entre el 5 de març del 2019 (dia en què Pedro Sánchez va dissoldre les corts espanyoles) i el 14 de gener del 2020 (dia en què es va nomenar el govern de què ell formava part, i què buscaven amb aquella dissolució parlamentària)? Deu mesos van trigar, amb repetició electoral inclosa. Vuit mesos des del dia de les eleccions. N’han passat gairebé dos des del 14-F. De quina via morta parles, Illa? De la teva? Perquè tu sí que ets en via morta.

Tractant-se dels dies de què es tracta, i vist que som com som, deu tenir una lògica que dediquem un temps a l’autoflagel·lació i que fem una versió nostrada del viacrucis. No consta que es vulguin canviar les catorze estacions, però ja se n’han estrenat un parell de noves. Divendres, a Vilaweb, Jaume Alonso-Cuevillas va encendre un sector de Junts, els seus. Especialment el sector que ha passat recentment a tasques d’observació (Quim Torra i Josep Costa) i que es va sentir especialment concernit, amb raó. També va xisclar (però ja veurem si manté el xiscle) Pilar Rahola. Ara que és a l’era (la mesa del Parlament) i veu que pot agafar pols, Cuevillas comença a desenteranyinar el que ell entén com a “confrontació intel·ligent”. Diu l’home que no té gens clar que hagin de deixar que els inhabilitin sense pena ni glòria per una bestiesa. Textual. Altre cop la teoria de superar el lirisme de cada dia, que no condueix enlloc. Els nostres dirigents s’han de reservar per a les grans accions heroiques del dia del judici final a la tarda. Hem de protegir els nostres líders! Que rebin els manobres! Avui, entrevistat per Emma Ansola a El Punt Avui, Joan Ridao estrenava la segona estació. Cop de creu a la ciutadania. “L’autodeterminació és una via al fracàs.” I al darrere, una esplèndida classe magistral sobre “el dret a decidir”, del qual no ens hauríem hagut de moure mai, diu. “Qui els entengui que els compri”, diria l’àvia Neus.

Avui fa just cent dies que va començar la campanya de vacunació contra la pandèmia. A Catalunya hem arribat al milió de punxades, que són una mitjana de deu mil al dia des que se’ns va presentar el 27 de desembre el primer calendari. Aquests són els fets, i no d’altres. Feu números. Del que s’ha dit. Del que s’ha fet. Del que diuen que faran. Aquí. Allà. I més enllà. Dissabte a la tarda, a les set de la tarda, concretament, jo vaig passar a ser un entre aquest milió. Havia reservat al lloc web, en el segon avís que em feien, una dosi de la vacuna Lidl, que és la que ens administren a la colla d’entre 60 i 65 anys. Cap problema. Tot perfecte. M’havien citat als mòduls de l’Escola d’Infermeria de Girona, al carrer de la Creu. Cinc minuts de rellotge. Un grup de cinc persones de Protecció Civil i un grup de cinc sanitaris, m’havien enllestit. Quinze minuts de repòs en un banc allà fora per precaució i cap a casa. Van anar tan a la idea que ara mateix no recordo ni a quin braç me la van punxar, si al dret o a l’esquerre. Diu que d’aquí a dotze dies ja m’avisaran per a la segona dosi. M’havia pres un paracetamol d’1 gram abans d’anar-hi, i ahir vaig haver de prendre-me’n un de sis-cents mil·ligrams perquè tenia esgarrifances i una mica de febreta. Res que no s’hagi pogut arreglar després de quatre horetes mig esterniat al sofà, a la vora del foc, i un parell de torrades amorosides amb oli de Pau i ben gratades amb all de Banyoles.

En la columna d’ahir [que publico diàriament a El Punt Avui] els donava una dada equivocada, i no pas de poc. Espero que no sigui l’efecte de la vacuna Lidl i espero que no es repeteixi. Els deia que fessin números, si els venia de gust, però els instava a comptar sobre una base errònia. Si han de fer números, ara que fa just cent dies que va començar la campanya de vacunació contra la pandèmia, els han de fer sobre un milió i mig de punxades, que són les que s’han fet en aquests cent dies, i no sobre un milió de punxades com escrivia jo a “El Voraviu” d’ahir. Un segon d’equivocada comprensió lectora quan escoltes les comunicacions oficials, i ja l’has vessada ben vessada. El que són un milió són les persones que han estat vacunades en aquests cent dies, però quasi la meitat d’aquestes ja han rebut les dues dosis, és a dir, que ja s’han fet un milió i mig de punxades. Al Cèsar el que és del Cèsar. Parlem d’una mitjana de quinze mil injeccions per dia. Mantenir aquest ritme vol dir que haurem arribat al famós setanta per cent d’aquí a sis-cents dies, vint mesos, el setembre del 2022 (setena onada com a mínim). Si doblem el ritme hi haurem arribat d’aquí a tres-cents dies, deu mesos, el gener del 2022 (sis onades, segurament). Si el tripliquem, el ritme, i ens posem en quaranta-cinc mil injeccions diàries, haurem enllestit en dos-cents dies, sis mesos llargs, mitjans d’octubre del 2021 (la cinquena onada podria ser l’última).

Mentre intentava explicar-nos en què consisteix la “confrontació intel·ligent” que defensaran els diputats de Junts, Jaume Alonso Cuevillas ha estat víctima de la menys intel·ligent de les confrontacions. Ha quedat fora de joc (o ocupant una posició molt secundària en el tauler) per unes declaracions que no eren imprescindibles, que va fer gens forçat ni manipulat i que després va matisar i va explicar que eren pensaments seus i no del grup i que ell faria el que el grup li manés. I el grup, sense miraments, li ha fet fer una passa enrere. Ho descric. Ni ho critico ni ho alabo. Ho descric i em pregunto: que ve al darrere? És allò de “d’oca a oca i tiro perquè em toca?” On hi havia Cuevillas ara hi haurà Madaula, com diu Borràs? O és allò de Sevilla i la cadira, que diuen els castellans...? Hi haurà Ferro on hi havia Cuevillas? I amb quins vots? Algú faria un Ayuso si pogués i convocaria eleccions aprofitant que és dimarts i que el dimarts l’Ebre passa per París? Algú el busca, un Ayuso? Potser, a banda de fer temps perquè la quarta onada sigui l’últim èxit d’aquest govern, també fem temps per veure els resultats del 4 de maig? Sembla que per Setmana Santa han fet vacances i només s’han afegit embolics a la situació. Els unionistes “ballen per un peu”, que deia l’àvia Neus. O, com constatava el president Torra, “que no hi hagi investidura vol dir que ens continuem matant entre nosaltres”. La metàfora, per contradictòria que sembli, és ben viva. Ens matem i ens matarem.

No sé vostès, però jo levito des que dimarts vaig escoltar Pedro Sánchez que anunciava per la vegada que feia mil i un bon pic, la victòria sobre el virus. Tinc tot el cos com mig empernat i no m’estranya que m’hagin quedat, en llenguatge de l’àvia Neus, ulls de pixota. Llàstima que no tinc cap mirall a mà per contemplar-me la fila. El vaig trobar apoteòsic, a Sánchez Castejón. Molt millor, fins i tot, que Ayuso convocant eleccions a Madrid per una moció de censura a Múrcia. O molt millor que Iglesias, abandonant una vicepresidència del govern espanyol per la qual es van haver de repetir unes eleccions per anar a jugar la lliga universitària. Sánchez Castejón és el millor de llarg. Ell ni compra (ho fa Europa) ni vacuna (ho fan les comunitats autònomes), però és qui es despenja per asseverar que a finals d’agost hi haurà un 70% dels espanyols vacunats amb pauta completa. Quan deia això donava per fet que les 88.000 punxades de mitjana diàries que s’han fet en els cent dies que fa que vacunem es convertirien des d’ahir en 450.000 de mitjana diària. Avall que fa baixada! Com que no les ha de fer ell! Com es pot ser tan frívol? Quasi al mateix temps, el doctor Argimon alertava de la tendència de les dades. “S’està revertint i va a pitjor, si anem a aquest ritme no serà sostenible.” I assenyalava conseqüències: “Retirar mans de la vacunació per dedicar mans a l’atenció als malalts.” Apoteòsic del tot! Ja veieu!

En l’Ayusoxou que veurem el proper 4 de maig a Madrid hi concorrerà com a candidat de la Falange un ciutadà espanyol que es diu Manuel Andrino Lobo, que abomina de la Constitució del 1978 tant o més que un independentista. Andrino, un dels assaltants a Blanquerna l’11 de setembre del 2013, està condemnat a més de dos anys de presó pel TS i hi havia d’entrar ahir a la nit, però se’n va lliurar per ordre de l’Audiència de Madrid mentre es tramita el recurs d’empara que ha presentat al TC. Molt semblant, com poden veure, al que havia passat vint-i-quatre hores abans amb la Dolors Bassa i la Carme Forcadell. També els resultats que treu aquest ocellot quan es presenta a eleccions són molt semblants als que treu l’independentisme. Pensin que en les eleccions europees del 2014, en què es va presentar amb la coalició La España en Marcha, va treure 15.035 vots dels 15.348.649 que els ciutadans van emetre d’un cens de 36.514.084. Tenen al darrere un miserable 0,04% de la ciutadania, però aquest sistema judicial espanyol que sempre actua amb tanta independència i proporcionalitat no es deixa enganyar amb facilitat pel que vota la púrria i recondueix els temps i les circumstàncies quan els valors patris així ho requereixen. Soc ben conscient que en aquests 1.420 caràcters d’avui manipulo, exagero, barrejo naps i cols i pixo arguments fora de test. És el que em queda, vist el que acabem de veure en vint-i-quatre hores.