L’1-0 QUE VAIG VOTAR PER CERCAS

Una vegada vaig sig­nar una carta al diari en suport a Javier Cer­cas. Iro­nies de la vida, era un diu­menge 1 d’octu­bre. De l’any 2000. L’any 2000, jo ja era inde­pen­den­tista. En Cer­cas, no. La majo­ria de cata­lans d’ales­ho­res, tam­poc. Algu­nes veus havien cri­ti­cat que l’escrip­tor gironí fos el pre­go­ner de les fes­tes de la nos­tra ciu­tat comuna. Amb un grup de com­panys, vam fer un escrit públic defen­sant-lo.

Cer­cas i jo vam créixer al mateix barri, vam anar al mateix col·legi (per la diferència d’edat, d’aque­lla època no el recordo de res) i durant anys ens hem proveït a la mateixa lli­bre­ria. Fins i tot un paio amb el mateix nom que el pinxo pro­ta­go­nista d’un dels seus lli­bres, el Gafi­tas, em va atra­car a la vida real pels car­rers giro­nins dels vui­tanta evo­cats a Las leyes de la fron­tera.

L’any 2000, quan vaig sig­nar en defensa seva, el meu res­pecte per aquest autor no era nou. El pri­mer cop que n’havia escrit (bé) havia estat a finals del segle pas­sat. M’havia impac­tat una de les seves pri­me­res novel·les, El vien­tre de la ballena, que encara avui trobo, jun­ta­ment amb Rela­tos rea­les, no sé si el millor que ha escrit, però sí el que m’ha agra­dat més. En aquell moment, a Cer­cas el conei­xien amb prou fei­nes a casa seva, és a dir, a Girona i encon­torns.

Des d’ales­ho­res, el meu interès per la seva pro­ducció ha anat en direcció contrària a la seva fama, amb excep­ci­ons com El impos­tor, que li vaig pre­sen­tar en un agra­da­bilíssim acte l’any 2014, ja en ple procés d’inde­pendència. Men­ci­ono aquest últim detall perquè podria sem­blar que arran del procés li hagi aga­fat mania. No és cert. El cas de Cer­cas en el fons sor­geix del fet que sem­pre havia cre­gut que els inde­pes érem una gent curi­osa i retòrica que en rea­li­tat no parlàvem seri­o­sa­ment. Quan s’adona que sí que par­lem seri­o­sa­ment, en comp­tes d’inten­tar for­mar part de la solució, sigui quina sigui, des de la seva posició amb amics, cone­guts i salu­dats a totes ban­des, deci­deix for­mar part del pro­blema des­ple­gant una hos­ti­li­tat vis­ce­ral amb l’estratègia de mos­trar-se fort amb els dèbils i submís amb els forts. Avui, el nos­tre lloc ja no és al seu cos­tat a la barra del Num­mu­lit, el des­a­pa­re­gut san­tu­ari on s’abeu­rava la cana­llesca i la cul­tu­reta giro­nina quan les redac­ci­ons dels dia­ris tan­ca­ven tard. Avui el nos­tre lloc és Lle­do­ners, Water­loo o el risc d’anar-hi a raure men­tre ell es fa l’ofès envol­tat de cosins de Zumo­sol.

L’últim greuge pre­sump­ta­ment comès amb Cer­cas és que, segons sosté, s’han tret de con­text unes parau­les seves sobre les quals les ments més recar­go­la­des han inter­pre­tat que insta a la inter­venció mili­tar a Cata­lu­nya. Aquest cop, Javier, no sor­tiré en defensa teva. Prin­ci­pal­ment perquè no et faig cap falta. En l’aspecte ideològic, comp­tes amb prou amics pode­ro­sos. En el per­so­nal, amb el pres­tigiós advo­cat que has bus­cat per defen­sar-te, no només te’n bas­tes, sinó que si mai lle­gei­xes aquest arti­cle ja puc començar a tre­mo­lar fins i tot jo que un llunyà 1 d’octu­bre vaig votar per tu.