SIGNATURES SUPÈRFLUES

La per­so­na­li­tat de la sig­na­tura gra­fològica va per­dent presència i caràcter a causa dels docu­ments i de les iden­ti­tats digi­tals i amb la pro­li­fe­ració de la comu­ni­cació a través de dife­rents apli­ca­ci­ons per a inter­net. Però si en aquesta deva­lu­ació hi té alguna cosa a veure l’efecte de la tec­no­lo­gia, també hi té molt de pes l’evo­lució de la con­ducta humana, que sem­bla avançar de manera impa­ra­ble cap a la bana­lit­zació del com­promís i de la res­pon­sa­bi­li­tat que repre­senta estam­par la rúbrica sobre qual­se­vol superfície. Per això, si d’una cosa hem d’estar con­tents d’aquesta set­mana de Sant Jordi, és que encara no s’hagi arri­bat a cap acord d’inves­ti­dura entre ERC i Junts i que la sig­na­tura del pacte no ens apa­re­gui emmar­cada enmig d’aquesta cam­pa­nya irra­ci­o­nal de sig­na­tu­res com­pul­si­ves que els escrip­tors d’ofici, els d’opor­tu­ni­tat i fins i tot els robots, bar­re­jats expres­sa­ment com qui vol ama­gar el sègol enmig del blat, repar­tei­xen a tort i a dret sense cap més emoció que la que se sent quan es gar­go­teja el rebut del trans­por­tista. Espe­ra­rem un esce­nari menys deva­luat.