DIALOGAR I NEGOCIAR NO SÓN SINÒNIMS

Aquesta set­mana s’ha obert la pri­mera porta a Europa per als pre­sos segres­tats per l’Estat espa­nyol. La reso­lució del TC que deses­tima el recurs d’empara de Jordi Turull per­met a la seva defensa acu­dir al Tri­bu­nal Euro­peu dels Drets Humans (TEDH). Un pas més en la vali­dació jurídica de la raó moral. Com que en el ter­reny inde­pen­den­tista sem­pre n’hi ha de fre­des i de calen­tes, aquesta mateixa set­mana també hem cone­gut que la causa gene­ral emer­gida del jut­jat d’ins­trucció número 13 de Bar­ce­lona con­ti­nua man­te­nint vint-i-nou per­so­nes en el bany maria judi­cial de la incer­tesa i l’amenaça, un xup-xup que també afecta els inves­ti­gats per l’ope­ració Vol­hov o els CDR i podríem con­ti­nuar amb altres casos dis­per­sos que con­di­ci­o­nen el desen­vo­lu­pa­ment del con­flicte.

És bo tenir en compte aquest con­text a l’hora d’enfo­car una qüestió tan impor­tant en les nego­ci­a­ci­ons entre Esquerra i Junts com és l’estratègia de con­fron­tació amb Madrid. Per resu­mir-ho molt resu­mit, hi ha una doble via, la dels que volen forçar el diàleg i la dels que volen forçar la nego­ci­ació. Hi ha dues pre­mis­ses bàsiques que cal­dria fixar bé per no pren­dre-hi més mal del que ja s’hi ha pres. La pri­mera és que qual­se­vol con­flicte polític s’acaba dia­lo­gant al vol­tant d’una taula de nego­ci­ació. La segona és que prèvia­ment a la volun­tat de nego­ci­ació cal que n’hi hagi la neces­si­tat. És indis­cu­ti­ble que l’inde­pen­den­tisme en té neces­si­tat i volun­tat. Al govern espa­nyol, en canvi, ara mateix no li fa cap falta ni una cosa ni l’altra. Ha com­pro­vat que pot pas­sar el corró amb la violència que con­vin­gui sense opo­sició.

A Madrid saben, a més, que dia­lo­gar i nego­ciar no són sinònims. Es pot dia­lo­gar molt sense nego­ciar res. És el que han pretès sem­pre amb la taula con­ce­dida a canvi de la inves­ti­dura. I es pot nego­ciar sense dia­lo­gar, com estan fent fa tres anys rete­nint i acu­mu­lant ostat­ges a les pre­sons i les sales de justícia. Acu­mu­lant trum­fos.

Arri­bats fins aquí, la divergència al repu­bli­ca­nisme podríem dir que està entre Rosa Parks i Mon­taigne. Ella defen­sava la insub­missió amb una frase que s’ha fet cèlebre: “Com més cedíem i obeíem pit­jor ens trac­ta­ven.” A diferència de la nord-ame­ri­cana, l’il·lus­tre dile­tant francès sosté als Assaigs: “En aques­tes neces­si­tats extre­mes en què no es pot resis­tir, fora més savi abai­xar el cap i cedir una mica als atacs que no pas, en obs­ti­nar-se con­tra la pos­si­bi­li­tat de la cessió, donar ocasió als vio­lents de tre­pit­jar-ho tot.” En aquest tor­ce­braç estratègic és on hi ha el blo­queig. Men­tres­tant, el corró avança.