LA VIA AL PODER PER L’HUMOR

Fa molts anys –no és un pro­blema d’ara mateix– que penso que a la política cata­lana li falta sen­tit de l’humor. No estic dient que a vega­des no faci riure, però aquest és un altre tema. Em refe­reixo al fet que els nos­tres polítics són incapaços, en ter­mes gene­rals, de recórrer a l’humor com a estratègia retòrica, tant per fer-se agra­dar pels pro­pis segui­dors, com per enca­rar-se als opo­nents, i ni tan sols per fer més païble les oca­si­ons en què els cal­dria fer autocrítica. La política cata­lana és, abans que cap altra cosa, una política mal­hu­mo­rada i trans­cen­den­ta­lista. Vet aquí un dels seus punts més dèbils i causa de tan­tes der­ro­tes recents i històriques.

Vista la situ­ació actual, hom pot pen­sar que el que dic és un esti­ra­bot sense cap gràcia. Però he de dir que els conei­xe­ments científics mos­tren tot el con­trari. És a dir, que si la situ­ació política en què estem no es des­en­ca­lla –i no parlo només de no ser capaços, en dos mesos, de for­mar un govern que tot­hom sap que no té altra alter­na­tiva que fer-se–, molt pro­ba­ble­ment és per aquesta manca de sen­tit de l’humor. Els estu­dis actu­als demos­tren, de manera fefa­ent, que l’humor és bo per a la salut, per al benes­tar men­tal i, prin­ci­pal­ment per a allò que aquí ens interessa, l’humor sobre­tot és bo a l’hora de gene­rar rela­ci­ons de con­fiança vers els qui tenen res­pon­sa­bi­li­tats de lide­ratge.

Que és bo per salut, ja sol ser de conei­xe­ment força gene­ra­lit­zat. Hi ha inves­ti­ga­ci­ons defi­ni­ti­ves com la que es va fer a Noru­ega seguint durant quinze anys 50.000 per­so­nes. En les dones amb un fort sen­tit de l’humor, el risc de morir per una malal­tia del cor va ser un 73% més baix, i de morir per una infecció, d’un 83%. Però també hi ha inves­ti­ga­ci­ons en el ter­reny del lide­ratge empre­sa­rial que han demos­trat que en tex­tos o expo­si­ci­ons orals en què hi havia ele­ments humorístics, els lec­tors i oients atribuïen a l’autor un esta­tus social més ele­vat del que tenia i, sobre­tot, el con­si­de­ra­ven més com­pe­tent i de més con­fiança.

Encara més: la inves­ti­ga­dora Jen­ni­fer Aaker, de la Stan­ford Gra­du­ate School of Busi­ness, sosté que l’humor millora la nos­tra cre­a­ti­vi­tat i reforça les rela­ci­ons inter­per­so­nals i la cohesió social. I és que el riure des­en­ca­dena la segre­gació d’oxi­to­cina, l’hor­mona que afa­vo­reix les rela­ci­ons soci­als, ens fa més con­fi­ats i ens fa més francs. I no tinc cap mena de dubte de la veri­tat que conté l’afir­mació de l’escrip­tor Mic­hael Lewis quan diu que “expli­car un acu­dit no és un risc: el risc és no expli­car-ne”, cosa que és habi­tual en els dis­cur­sos polítics, en les con­ferències acadèmiques i en els ser­mons reli­gi­o­sos en la cul­tura anglo­sa­xona. Per això, les per­so­nes mos­trem la nos­tra huma­ni­tat no pas fent dra­mes, sinó fent broma dels pro­ble­mes i rient-nos de nosal­tres matei­xos, fet que ja havia obser­vat amb agu­desa el pres­tigiós sociòleg de la religió Peter L. Ber­ger, quan a La ria­lla que salva. La dimensió còmica de l’experiència humana (1997) sos­te­nia que és en l’humor que hom pot tro­bar la veri­ta­ble dimensió trans­cen­dent de les per­so­nes.

En canvi, els nos­tres polítics són seri­o­sos, hieràtics, sovint tràgics. Sem­bla que no s’hagin ado­nat que si se’ls recorda és per les oca­si­ons en què han fet riure. En el cas del pre­si­dent Torra, tot­hom té al cap aque­lla ocasió en què es va diri­gir a Inés Arri­ma­das, iro­nit­zant amb allò de: “El sent aquest silenci...”, i dei­xant pas­sar uns segons. O recor­dem l’excon­se­llera de Cul­tura Laura Borràs la vegada que es va adreçar a la ban­cada de Ciu­ta­dans, tots amb El Qui­xot a les mans amb ganes d’ofen­dre-la, reco­ma­nant-los que ja que el tenien, apro­fi­tes­sin per lle­gir-lo. I el mateix podríem dir del pre­si­dent Jordi Pujol, el carisma del qual crei­xia amb aque­lles sor­ti­des de guió –si és que mai en va tenir, de guió– que feien riure tot­hom. Però estic par­lant d’excep­ci­ons, perquè el to pre­do­mi­nant és d’una per­fec­ta­ment obli­da­ble trans­cendència dramàtica.

L’humor, recor­dem-ho, és el que ens va aju­dar a avançar cap a la inde­pendència, sabent-nos riure dels nos­tres adver­sa­ris i sobre­tot de les nos­tres pors. I si l’inde­pen­den­tisme s’ha enca­llat des que hem dei­xat de fer-hi broma, cal pen­sar que només el tor­na­rem a enge­gar amb un gran sen­tit de l’humor. Sí: l’humor és una estratègia més eficaç que l’ampli­ació de la base o la con­fron­tació intel·ligent. O més ben dit: l’humor és el prin­ci­pal camí per ampliar la base i con­fron­tar-se amb intel·ligència.