TRES ANYS DE REPÚBLICA

La República ha fet tres anys. Em refereixo a aquesta revista que teniu a les mans, que va veure la llum el 28 d’abril del 2018 i que si avui encara és proclamada al quiosc cada dissabte és fonamentalment gràcies als subscriptors i lectors que ens van renovant el vot de confiança.

De l’altra república, de la que no és només sobre el paper, en continuem esperant el desplegament després que fos declarada el 27 d’octubre del 2017. Va per llarg, em temo. Tanmateix, no seria recomanable, ni per raons polítiques ni per motius de salut emocional col·lectiva, ni caure en el desànim, ni posar-se més nerviosos del compte. El sotrac repressiu de l’Estat ha estat demolidor i ho continua sent. No és fàcil aixecar-se d’un cop com aquest. I encara és més difícil quan no hi ha un lideratge clar, un lideratge que els mateixos que demanem unitat i fermesa impedim amb la dispersió endèmica del nostre vot. No tots els pobres els fa Déu, deia la meva àvia. Una dita que, traduïda a la política laica vindria a voler significar que no tots els mals venen de Madrid.

Mentrestant, o potser per aquesta falta d’un lideratge nat, d’autoritat moral, de consens cohesionador a l’entorn d’una figura indiscutible i indiscutida, coses tan senzilles com formar un govern de coalició tenint majoria absoluta per sostenir-lo està sent una tortura. Amb les figures consolidades a la presó i a l’exili, generar nous lideratges no és senzill ni ràpid. En aquest punt de la història no es pot tenir pressa.

No tenir pressa, però, no significa que calgui anar fent renúncies i concessions de bona voluntat a un repressor que, com hem vist aquesta mateixa setmana, continua fent servir la justícia per espatllar encara més allò que no sap resoldre per la via política. La persistència i la perseverança no són cap garantia d’èxit, però sense aquestes dues actituds la reculada és inevitable. El balanç dels últims tres anys no és gens engrescador, però hi ha prou símptomes que mostren que no hi ha res guanyat però tampoc, encara, res perdut.

Esperem poder anar publicant des d’aquestes planes l’evolució de les coses i que aquesta evolució sigui en sentit positiu per a la parròquia republicana. No cal ser cap endeví brillant ni cap analista polític de nas afuat per vaticinar que caldrà girar encara molts fulls.

De moment, la setmana vinent arriba el 155. Ep, vull dir el número 155 de La República. Un 155 que no ens fa por, en aquest cas. Amb el vostre suport tardarem només una setmana a superar-lo. Endavant i gràcies.