n’estaven advertits

Totes les amenaces són greus, però quan es profereixen a un representant polític ho són més, no tant pel risc que es puguin materialitzar, que segurament deu ser més complex, sinó pel que representen: s’està amenaçant aquella persona i, també, la resta de la ciutadania, tant si l’han votat com si no. En el fons, s’amenaça els representants polítics per intimidar-nos a tots.

Durant aquesta campanya electoral madrilenya estem veient no només quin és el nivell de crispació, sinó aquest tipus d’amenaces; finalment, sembla que un sector de la societat madrilenya, en particular, i espanyola, en general, està sent conscient del ressorgiment del feixisme, que molts volien veure com una cosa del passat, però que en realitat només estava amagat.

Espanya, que és un país d’escassa i curta trajectòria democràtica, sembla que se sorprengui per aquests comportaments que, en definitiva, no són més que el ressorgiment d’aquells que es van viure en altres moments històrics, però, també, dels que els representants polítics catalans viuen des de fa anys.

El feixisme fa temps que va perdre la vergonya a Espanya i que es va treure la careta amb què s’havia ocultat des de la mort del dictador; les raons són múltiples i variades, però cap pot servir de justificació perquè campin en llibertat persones que disten molt de ser demòcrates i que representen un autèntic perill per a la convivència i per a la solució dels conflictes polítics que el mateix feixisme, coneixedor dels seus punts forts i de les seves vetes de poder, va judicialitzar ja fa més de tres anys i mig.

És greu, molt greu, que alguns ministres i un exvicepresident del govern espanyol rebin amenaces; no és tolerable, per la qual cosa no només ha de ser investigat, sinó que ha de ser durament contestat. Dit això, i solidaritzant-me amb tots els recentment amenaçats, crec que és un bon moment per recordar que aquest mateix nivell d’investigació i protecció és el que s’esperava quan les amenaces es proferien en contra del president Puigdemont i, des de l’Estat, no només no es va fer res, sinó que, en alguns casos, es va trivialitzar el tema.

No han estat ni una, ni dues, ni tres, sinó moltes més, les ocasions en què el president ha rebut amenaces molt greus i, a diferència del que ara succeeix, va ser el mateix ministre Marlaska qui va prohibir que disposés d’una mínima protecció a càrrec dels Mossos. En realitat, es va desprotegir el president a consciència, a pesar que s’haguessin fet públiques, fins i tot, recompenses per atemptar contra ell o per portar-lo per la força a Espanya.

Es va trivialitzar que es disparessin i cremessin ninots amb la imatge del president Puigdemont; en aquells casos, fins i tot, es va tractar la notícia com una anècdota, tot i que no ho era. A més, cosa que és encara pitjor, s’ha perseguit i criminalitzat aquells Mossos que, en el seu temps lliure i sense costar ni un cèntim de diners públics, han complert amb el deure de protegir tots els presidents i expresidents de Catalunya.

Les amenaces en contra del president Puigdemont, molt similars a les que altres també hem rebut, eren tan feixistes i perilloses com ho són les proferides ara contra membres i exmembres del govern espanyol. Unes i altres són clars símptomes del descontrol que hi ha respecte als moviments feixistes que, tard o d’hora, acabaran fent ús de la violència per intentar imposar les seves idees totalitàries.

L’únic fet diferencial entre les amenaces dels feixistes a uns i altres radica en la possibilitat de materialitzar-les; mentre a uns se’ls augmenta la seguretat, cosa que m’alegra, a d’altres se’ls deixa absolutament abandonats a la seva sort. I com bé ha demostrat històricament el feixisme, sempre actua contra el més dèbil que, en aquest cas, no són ni els ministres ni els exministres, sinó gent com el president Puigdemont i d’altres que no disposem de cap tipus de protecció efectiva.

El feixisme, que per definició és una ideologia de covards, tard o d’hora buscarà posar fi a aquells que tingui més a mà per, d’aquesta manera, intentar insuflar la por al conjunt de la població amb la convicció que això els ajudarà a consolidar el seu ressorgiment i l’accés al poder.

En qualsevol cas, al feixisme no se’l combat posant més o menys escortes, sinó privant-lo de qualsevol esfera de poder i, sobretot, retallant-li la impunitat, el millor dels seus aliats. Posar fi al feixisme hauria de ser una tasca de tots i no només un bon eslògan de campanya… Si no es fa, tard o d’hora, serem molts els que ho lamentarem.