RECONSTRUIR NEXT-GENERATION

Les noves generacions. El futur. La raó de ser de les polítiques públiques sempre s’ha mogut en la immediatesa del partidisme electoral i el curtterminisme. Una estranya expressió, la de Next Generation, que amaga sens dubte el repte de la supervivència, marcada per la crisi climàtica molt més que pels efectes devastadors d’aquesta estranya pandèmia que muta sense parar.

Estem en una situació límit a escala planetària, i el singular del Next Generation potser ha estat un lapsus tecnocràtic que posa en evidència aquesta necessitat de reaccionar amb força i determinació constrenyent a una sola generació la raó del gran esforç. Hi ha sospites que el després pot no existir?

Els que l’anomenen Pla Marshall tenen part de raó, però a diferència de la reconstrucció postfeixista i de la capacitat de penetració geopolítica que va permetre això de la inversió nord-americana al nostre antic continent, en aquest cas l’estat de dubte sobre el futur planeja en forma de veritat científica.

Aquestes voluntats d’inversió malauradament arriben tard en models energètics i factors de contaminació, que des de París i amb els informes d’experts existents ja avisaven de l’efecte 2030-50. No és menor que l’ONU apostés per una agenda molt ambiciosa amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) 2030, que presos seriosament com ho estant fent moltes organitzacions mentre d’altres els menystenen, ofereixen principis rectors de canvis radicals imprescindibles.

Europa, en la seva constitució, va optar per una visió de tractats comercials i internacionals que l’articulessin sense donar el pas a una sobirania federal cada vegada més urgent, per racionalitzar despeses, planificar serveis i garantir el respecte a la dimensió democràtica més bàsica, en què la improvisació i la voluntat política desagregada no generessin caos. Ara, amb la pandèmia, Europa vol rellançar un relat d’unió econòmica i de planificació del que anomenen reconstrucció.

Aquest relat queda molt lluny de la ciutadania, que únicament ha vist que venien diners i que, malauradament, no arribaran a compensar les greus dificultats individuals que les mesures per la covid-19 els han comportat. La reconstrucció vol dir per a Europa generar unes inversions estructurals en transició energètica, telecomunicacions i polítiques industrials. L’opció d’equitat de gènere ha quedat, de moment, molt al marge. La decisió a Espanya ha estat en mans del Ministeri d’Hisenda i, per tant, hi ha un filtre polític centralitzat a partir de les propostes que han enviat els governs autonòmics.

La realitat és que els actors que ocupen els primers llocs de la fila són les grans empreses operadores clàssiques, que canvien de sector de negoci en funció dels incentius públics. Per tant, la transparència sobre aquests fons i sobre les empreses subvencionades s’ha de dissenyar d’una manera molt intensa. Els fons s’assignen en tres anys i es justifiquen en sis. Veurem quins controls preventius s’estableixen per assegurar processos eficients, i sobretot de quina manera es garanteix la publicitat activa d’aquests informes. Aquesta dinàmica d’opció dels grans gegants és imparable i és la gran decepció per a molts operadors que també formen part del teixit productiu: cooperatives i sectors que fa anys que estan compromesos amb canvis transcendents que paradoxalment ara es financen mentre a ells no els arriba cap ajuda.

L’economista Miquel Puig ha liderat un grup de tretze experts independents des del govern de la Generalitat, que ha estat molt clar en les reivindicacions i les avaluacions que ha efectuat.

Sigui quin sigui el resultat, sabem que hi ha reptes urgents a abordar. Normatives urbanístiques obsoletes, en mans d’ordenances municipals i massa discrecionalitat, que no potencien l’autosuficiència energètica, els models de construcció alternatius i que impedeixen un sistema de vida d’acord amb l’actual emergència climàtica, de teletreball i econòmica.

També calen plans de formació professional molt més intensos, amb finançament d’iniciatives privades molt solvents, i implicació de formació de joves com els que integren el col·lectiu dels MENA, que estan àvids de feina, de dignitat, i que tenen molta més capacitat de sacrifici i esforç que la majoria. Joves agraïts per un gest de dignitat laboral inexistent, de moment, per la falta de regularització. Són mesures possibles i fàcils d’adoptar, sovint amb un cost econòmic zero. S’ha de passar de l’assistencialisme precari a l’optimització laboral. I la burocràcia ho està impedint. O l’impuls definitiu d’una línia de mòduls de formació per tot el territori per acollir aquests joves. O d’altres que apostin per una formació seriosa de la pagesia, un col·lectiu ignorat pel que fa a la seva capacitat de transmissió de coneixement. Se’ns estan morint els pagesos i les pageses d’unes generacions que aglutinen gran coneixement i que treballant i sembrant són un autèntic pou de saviesa per a la sobirania alimentària.

Són tres exemples concrets, entre tants, que el futur govern català pot emprendre amb poca inversió i molta capacitat de creació i d’establir sinergies en un país com el nostre, amb un gran potencial entre la societat civil i en el sector de les pimes, que són el 90% del teixit productiu.

Les noves generacions, en plural, poden i haurien de ser el nostre motor, i la capacitat executiva d’exigir fons europeus ha d’anar acompanyada de projectes que ja estiguin en marxa perquè ho podem fer possible enmig d’aquest desori. Perquè la politització de projectes estratègics d’interès general és un mal inici de reconstrucció.