LA ‘LIDERESSA’ ENS MARCA EL CAMÍ

La lide­ressa ha gua­nyat. Amb més de sei­xanta dipu­tats. Amb solvència, amb una gestió de la pandèmia molt per­so­nal i una pro­posta política dia­me­tral­ment opo­sada a la del govern de l’Estat. És una dona amb carisma, que ha sabut posar-se els seus con­ciu­ta­dans a la but­xaca, que ha fet un pas enda­vant deci­siu per dei­xar enrere els lide­rat­ges pretèrits del seu par­tit i per redo­blar l’aposta patriòtica, l’orgull de pertànyer a una nació cen­tenària. És el model a seguir. És el model del qual els cata­lans hauríem d’estar pre­nent nota des de fa dies, set­ma­nes i mesos en comp­tes de per­dre el temps ana­lit­zant les elec­ci­ons a la comu­ni­tat autònoma de Madrid. Perquè quan parlo de la lide­ressa m’estic refe­rint a Nicola Stur­geon i quan parlo d’elec­ci­ons vull dir les esco­ce­ses que es van fer dijous. Una victòria clara obtin­guda sense exhi­bi­ci­ons de popu­lisme, amb una fórmula estratègica valenta i una gestió eficaç, en què lli­ber­tat no és sinònim d’anar a fer whiskies.

Nosal­tres, men­tres­tant, hem pas­sat els dies amb la vista posada a Madrid. A Madrid no se’ns hi ha per­dut res, perquè ja ens ho han arra­bas­sat tot. Per més bona volun­tat que hi posem, tenim prou evidències que una victòria de la dreta, digueu-ne popu­lista, digueu-ne ultra, digueu-ne extrema, digueu-ne com vul­gueu, no posa en risc res del que s’ha acon­se­guit. No s’ha acon­se­guit res. Què pot empit­jo­rar que ja no vagi mala­ment? Els pre­sos polítics por­ten més mesos cas­ti­gats sota el govern de Sánchez i Igle­sias que sota el de Rajoy i Soraya. L’ofen­siva judi­cial amb la claca de la fis­ca­lia i la inqui­sició del Tri­bu­nal de Comp­tes ha redo­blat la repressió men­tre el govern més pro­gres­sista de la història mira cap a un altre cos­tat i hi con­ti­nuarà mirant si no és que, direc­ta­ment, l’atia.

Gua­nyi qui gua­nyi arreu d’Espa­nya sem­pre mana la dreta (direc­ta­ment o per la por de l’esquerra de donar-li vots) i sem­pre dicta el full de ruta el naci­o­na­lisme espa­nyol, que és com dir l’anti­na­ci­o­na­lisme català. Podem con­ti­nuar fent segui­disme del marc men­tal espa­nyol i ana­lit­zar del dret i del revés unes elec­ci­ons madri­le­nyes els resul­tats de les quals són tan dolents per a Cata­lu­nya com ho hau­rien sigut si hagués gua­nyat qual­se­vol altre. Fins i tot l’inde­pen­den­tista Cana­dell ha cai­gut a la trampa ana­lit­zant-ho en clau cata­lana neo­li­be­ral. Men­tre Escòcia ens marca el camí, aquí els experts con­ti­nuen anant a les tertúlies a fer-se canyes men­tals. Així ens va.